L’estrepitós silenci de Merkel sobre la invasió d’Ucraïna

Analistes recalquen que Merkel vol evitar tant sí com no treure protagonisme al socialdemòcrata Olaf Scholz, el seu successor al capdavant de la cancelleria. També hi ha qui veu en aquest estrepitós silenci un reconeixement implícit de dos errors estratègics que, amb retrospectiva, van marcar els 16 anys de govern de Merkel: la insistència a reconèixer Putin com un interlocutor previsible i relativament confiable al capdavant del Kremlin, i l’impuls d’una dependència energètica del gas rus a la qual Alemanya no té alternativa a curt termini. El gasoducte Nord Stream 2, que connecta directament Rússia amb el nord-est d’Alemanya, és l’exemple més clar: Merkel el va defensar fins al final del seu govern adduint que era una «iniciativa privada».

Veus a la CDU

«No puc ni vull dir res sobre la senyora Merkel. Però, mirant enrere, moltes decisions van ser incorrectes. Per exemple, haver aprofundit la dependència energètica de Rússia, haver assegurat durant anys que el gasoducte Nord Stream 2 era un projecte de la iniciativa privada, malgrat que mai ho va ser. La resta l’hi han de preguntar a la senyora Merkel. Jo no puc parlar per ella». Això va dir aquesta setmana Friedrich Merz, el nou president de la Unió Demòcrata Cristiana d’Alemanya (CDU), durant una videoconferència amb periodistes estrangers.

Merz, un rival històric de Merkel dins del conservadorisme alemany, no va perdre l’oportunitat de disparar contra una part del llegat de l’excancellera. Les veus crítiques amb Merkel dins del partit conservador no es limiten, no obstant, a sectors històricament oposats al merkelisme. Annegret Kramp-Karrenbauer, expresidenta de la CDU, exministra federal de Defensa i figura pròxima a Merkel, va escriure el 24 de febrer a Twitter: «Estic furiosa amb nosaltres perquè vam fracassar històricament. No ens vam preparar després del que va passar a Geòrgia, Crimea i el Donbass, cosa que hauria espantat Putin». El plural majestàtic utilitzat per Kramp-Karrenbauer va més enllà d’una simple autocrítica, i apunta Merkel sense citar-la.

La carta fòssil

Les xifres sobre la dependència energètica d’Alemanya respecte a Rússia parlen per si soles: al voltant del 75% de les importacions russes a la República Federal són combustibles minerals (gas, petroli, carbó, etc.). Aquestes importacions cobreixen, a més, més de la meitat del consum de la República Federal, com apunta un informe de l’Institut d’Economia Alemanya (IWK).

Segons xifres de l’Oficina Federal d’Estadística (Destatis), el 2005 –any en què Merkel va arribar al poder– Alemanya va importar gas i petroli russos per valor de 16.000 milions d’euros. L’any passat, aquesta xifra va superar els 19.000 milions. Alemanya és, amb gairebé el 25% de les importacions totals de gas rus, el client més important de Rússia al món. Amb la posada en marxa del Nord Stream 2 –paralitzat sine die–, aquesta dependència energètica augmentaria encara més.

La carta fòssil de Putin és, per tant, evident en la crisi global desencadenada per la invasió i la conseqüent guerra a Ucraïna. La pregunta que queda en l’aire és per què Merkel –una política a qui li costava prendre decisions ràpides perquè preferia analitzar abans totes les variables– es va endinsar tant i durant tant temps a la dependència energètica d’Alemanya respecte a Rússia.

«En els últims anys, la prioritat número u en la política energètica alemanya van ser els bons preus. I si es tractava de comprar gas, Rússia era el proveïdor més pròxim. El gas distribuït a través de gasoductes ha sigut en els últims anys clarament més barat que el gas liquat», respon a EL PERIÓDICO Malte Küper, especialista en política energètica de l’IWK. «L’actual conflicte posa de manifest la debilitat derivada d’aquesta dependència, malgrat que sigui recíproca: Rússia també depèn dels ingressos per l’exportació de gas».

Possible col·lapse

L’Alemanya de Merkel va apostar pel gas rus amb el suport d’una indústria que veia en els baixos preus i en la fiabilitat de Rússia com a proveïdor una bona opció per mantenir la competitivitat. Des del punt de vista geoestratègic, els successius governs de Merkel van semblar apostar pels llaços comercials amb Moscou per rebaixar les creixents tensions militars entre l’OTAN i la Federació Russa –una estratègia ja utilitzada per la República Federal amb la Unió Soviètica en la fase final de la Guerra Freda.

Notícies relacionades

Els líders de l’OTAN acorden activar els plans de defensa davant atacs químics i nuclears

Guerra d’Israel en directe: última hora sobre el final de la treva a Gaza, l’ajuda humanitària i reaccions

Tot això es mostra ara com un error estratègic. A curt termini, Alemanya no pot substituir el gas rus. El Govern tripartit de Scholz s’oposa, per això, al bloqueig de les importacions fòssils de Rússia amb què Putin està finançant la invasió d’Ucraïna. «Si Alemanya vol substituir el gas rus, llavors haurem de comprar gas liquat en grans quantitats, per exemple, a Qatar o als Estats Units. No obstant, fins ara Alemanya no té cap planta transformadora», apunta Malte Küper, que estableix un termini d’almenys dos anys per poder substituir el gas rus per gas liquat.

Amb aquest panorama, no és forassenyat que Alemanya afronti l’hivern vinent amb unes reserves insuficients de gas, cosa que podria suposar un col·lapse del seu sistema industrial –el funcionament del qual depèn en bona part del gas rus– i un impacte directe a les cadenes de subministrament de supermercats i botigues, amb el corresponent desproveïment. El famós «col·lapse», tan anunciat per experts en energia des de fa dècades, estaria, així, més a prop.