Cadàvers al carrer i edificis cremats: l’odissea per escapar amb vida de Mariúpol

Als 29 anys, Novikova viu ara desplaçada a casa d’una antiga alumna seva a Lviv, dels dies quan ensenyava joves prodigi en una escola de lideratge a Mariúpol. La seva ciutat natal, on la seva família es va traslladar des de la russa Sant Petersburg el 1981, s’ha convertit en el símbol per excel·lència de les atrocitats comeses per les tropes de Vladímir Putin a Ucraïna. Una bona part de l’urbs ha sigut arrasada, com li va passar al seu dia a Coventry, Alep i Gernika, i hi ha tants morts que estan enterrant la gent als parcs i jardins. «La seva tasca és simplement esborrar la ciutat de la faç de la terra, inclosos els seus habitants», ha dit aquest dilluns el seu alcalde, Vadim Boitxenko.

La importància estratègia per al Kremlin d’aquesta ciutat portuària i metal·lúrgica no se li escapa a ningú. Permetria al seu Exèrcit controlar completament el mar d’Azov, des d’on s’exporta part de l’acer i el gra ucraïnès, i establir un pont terrestre entre les repúbliques separatistes prorusses del Donbass –Mariúpol forma part de la regió de Donetsk– amb la península de Crimea. Però continua sense aconseguir-ho, malgrat el bloqueig que ha imposat sobre la ciutat des de fa un mes i el bombardeig indiscriminat que l’està destruint. 

Començament del desastre humanitari

L’artilleria va començar a castigar Mariúpol des del principi de la invasió el 24 de febrer i, quatre dies després, les columnes russes s’acostaven a les seves portes des del nord i el sud, després d’ocupar Berdiansk sense gairebé resistència. «Aquí va ser quan el pànic es va començar a desencadenar», recorda Novikova que, per llavors, havia aconseguit que la seva àvia es mudés amb ella al seu pis del centre. «La gent va comprar tot el que va poder, més del que necessitava, i tot va començar a escassejar. Aquest va ser el començament del col·lapse humanitari».

El 28 de febrer la ciutat va experimentar els primers talls de subministrament, que serien permanents a partir del 2 de març. Ni aigua, ni llum, ni calefacció, una tornada al neolític, amb temperatures de fins a 10 graus sota zero. Poc després també cauria el gas. Un sector de la ciutat va ser bombardejat durant 15 hores ininterrompudes. «Per protegir-nos vam passar a dormir al passadís perquè els búnquers estaven fins dalt de gent i feia un fred atroç», afirma amb enorme enteresa i un relat més factual que emocional, si bé de vegades li costa respirar.

El 3 de març la ciutat passa a estar completament encerclada, amb les línies del ferrocarril també dinamitades. No hi ha més sortida que el mar. És a dir, no hi ha sortida. Però lluny de sucumbir a la por, Novikova s’afegeix a un centre de voluntaris que distribueix medicaments i menjar. I, a partir de les cinc de la tarda, surt com un coet per complir el toc de queda.

Bombardejos constants

Els bombardejos –amb artilleria, tancs i míssils Grad– s’agreugen el 5 de març, després d’una breu pausa per al primer corredor humanitari, i a partir del 7, «comencen a ser constants». El caos és absolut. Amb prou feines hi ha informació del que passa realment. Un grapat de camions cisterna tracten de proveir 450.000 habitants. I molts recorren a la neu per sobreviure.

Novikova s’embarca en una rutina perversa sota la pluja de foc: surt de l’apartament, creua un punt de control per trobar un lloc amb senyal telefònic, assisteix a la reunió de les forces civils que defensen la ciutat al costat de l’Exèrcit ucraïnès i acaba el dia al centre d’ajuda social. «Cada vegada que sortia no sabia si tornaria a veure la meva àvia. Llavors estava clar que els russos s’estaven comportant com uns feixistes. No respectaven res, però no vaig tenir por. El meu únic objectiu era buscar una sortida». A casa seva ja no quedava menjar. I durant 10 dies ella i la seva àvia –els seus pares van morir fa anys– només menjaran pa i galetes.

El 13 de març un bombardeig rebenta les finestres del seu apartament. La seva àvia està bé, però tot es torna «aterridor i perillós» per les temperatures gèlides. Aquella nit dormen al bany, l’única habitació sense finestres i, l’endemà, caminen 15 quilòmetres entre «edificis cremats i cadàvers al carrer» per refugiar-se a casa d’una amiga.  

Corredors humanitaris, l’única sortida

Els corredors humanitaris són cada cop més freqüents, per més que siguin atacats de forma intermitent. Novikova busca la seva oportunitat. Uns parents de la seva amiga tenen cotxe. Mira de convèncer-los per marxar junts. Però la fan passar amb raons i li diuen que el seu edifici està intacte. «Aquesta va ser la primera vegada que vaig plorar des del principi del setge, no m’ho podia creure», rememora ara. 

Notícies relacionades

Un tribunal "antisemita" i "discriminatori"

Netanyahu s’uneix a Putin en la llista de líders buscats per crims de guerra

No es va rendir. L’endemà 20.000 persones van aconseguir fugir de Mariúpol pel corredor més multitudinari fins aleshores. «Aquí va quedar patent la decència de cada un. Uns cotxes anaven fins amunt de gent; d’altres no et deixaven pujar perquè s’emportaven la televisió». Però llavors una dona va començar a cridar-li: ‘Tinc lloc’. Tant per ella com la seva àvia. I esquivant carreteres plenes de cràters van aconseguir arribar fins a Berdiansk i després a Zaporíjia, la primera ciutat sota control ucraïnès. «Mai m’havia alegrat tant de veure una bandera del meu país», diu sense cap indici de victòria a la cara.