Un arriscat retorn a l’est d’Ucraïna amb ajuda humanitària

A Dmitró, Dima per als coneguts, li sembla l’única acció correcta. Fa pocs dies un coet va impactar als pisos superiors de l’edifici on vivia a Khàrkiv. L’immoble es va veure ple de flames i la seva àvia i el seu pare van morir, mentre que la seva mare va patir una greu ferida a la columna vertebral. Però Dmitró no hi reflexiona gaire, tan sols pensa a ajudar els que no han mort i segueixen a Khàrkiv. Ja tindrà temps més endavant d’assumir el que ha passat.

Ara toca tornar a la seva ciutat per portar l’ajuda humanitària que li han entregat. «La primera vegada que ho vaig fer va ser per ajudar els meus amics, després els amics dels meus amics, i la meva família», afirma Dmitró que, al telèfon, conserva les imatges del que ha trobat al camí, del fum i de la destrucció. «¿Què més podria fer?», afirma el jove.

Un sentiment semblant és el de Vadim, el seu company una mica més gran que ell, i que abans de la guerra treballava en una empresa internacional de programes informàtics. La seva dona i el seu fill segueixen a Khàrkiv, a més d’altres familiars i coneguts. Ella treballa com a funcionària en una presó. «Ho fem perquè ens uneix una idea i el dolor», afirma Vadim, mentre explica que sí, per descomptat que té por.

«La gent de Khàrkiv ho necessita tot»

«Se’ns accelera el cor cada vegada que sentim el so de l’artilleria russa. També fa por quan passem pels checkpoint  o ens cauen míssils o bombes a prop», explica Vadim, al recordar que la seva ciutat no és gaire lluny de les regions separatistes prorusses de Lugansk i Donetsk, on la guerra va esclatar primer el 2014 i ara s’ha intensificat. «A Khàrkiv la gent ho necessita tot. Els sacs de dormir, per exemple, són per als que estan vivint al metro, sota terra», aclareix, mentre continua arreglant tot el material en un enfangat furgó blanc.

Vadim i Dmitró asseguren que ho continuaran fent en els pròxims dies i setmanes. «Seguirem fins que la guerra acabi, o fins que no puguem més», diuen, a l’explicar que l’ajuda procedeix de donacions de persones de l’oest ucraïnès i de països europeus pròxims. «És un camí que dura dos dies com a mínim, en què ens anem quedant a casa d’altres que ens ajuden», continua.

Però quedar-se a Ucraïna i viatjar en direcció l’est no només ha sigut una decisió d’ells. «Nosaltres érem a Polònia. Però allà el problema principal és l’allotjament. No teníem on quedar-nos», explica un altre jove a l’estació de trens de Lviv. Allà els trens que van a l’est, que fa dies anaven buits, han començat a rebre més passatgers, fins i tot pares que viatgen a llocs arrasats com Mariúpol a la recerca dels seus fills.

A la recerca dels éssers estimats

«Volem tornar a casa nostra on són les nostres famílies», afegeix el noi, a l’explicar que tornarà a Jitómir, una petita ciutat a uns 400 quilòmetres cap a l’est de Lviv on les bombes es van acarnissar amb l’aeroport, però també van arribar a una escola i a un hospital infantil. Similar és la història d’Oksana, una veïna de la capital ucraïnesa que té un marit militar i que també es va refugiar unes setmanes a l’oest. «Vaig estar unes setmanes vivint aquí, però ara vull estar amb el meu marit. No em sembla just deixar-lo sol», afirma, a l’abraçar la seva filla.

Notícies relacionades

La ciutat ucraïnesa de Lviv, desbordada per l’allau de desplaçats

La batalla per la successió de Francesc entra en la seva fase dura (i no t’ho ha explicat la pel·lícula Cònclave)

L’ empresari Volodímir Solopii també és de Kíiv i treballa al sector de la logística. En els últims dies, la seva feina ha canviat radicalment. Ara els dies els passa intentant salvar les desenes de tractors i altres maquinàries agrícoles que els grangers utilitzen –el sector és un dels pilars de l’economia ucraïnesa–, i que es temen que les bombes els ataquin o que caiguin en mans de l’enemic.

Per això, també Volodímir viatja sovint. «El motiu és que molts ara volen moure tots els seus vehicles agrícoles cap a l’oest. Parlem de maquinàries que són molt costoses, i el que es vol és evitar que siguin destruïdes o robades», explica. «Ja a la zona de Zaporíjia, on hi ha combats, se n’han perdut molts», diu, uns minuts abans de muntar al tren.