«Macron dramatitza el conflicte a Ucraïna com si França estigués en guerra»

La guerra a Ucraïna ha sacsejat la campanya de les eleccions presidencials franceses. El debat electoral ha quedat relegat a un segon pla, malgrat tractar-se dels comicis que monopolitzen la vida política a França. Aquesta situació d’excepcionalitat ha reforçat la condició de favorit del president Emmanuel Macron. 

El periodista Marc Endeweld és l’autor d’alguns dels llibres d’investigació més interessants sobre el dirigent centrista, com L’ambigu monsieur Macron (2016) o Le grand manipulateur (2019). Abans de la invasió russa, aquest reporter del diari econòmic La Tribune i Le Monde Diplomatique va publicar al gener L’Emprise, dedicat a la política internacional francesa, el gran tema de discussió en aquesta contesa presidencial. «És un dirigent que gesticula molt a nivell internacional, però després obté molt pocs resultats», assegura en aquesta entrevista per a EL PERIÓDICO sobre el rol voluntariós de Macron en la seva intermediació entre Moscou i Kíiv.

–¿Com analitza el paper del president francès en les negociacions entre Rússia, Ucraïna i Occident?

–Potser per la seva condició de jove president (té 44 anys), Macron ha confós la diplomàcia amb la comunicació. Sol utilitzar la seva imatge a nivell internacional per seduir l’electorat francès. Però tot això no ha funcionat per trobar una solució diplomàtica a la guerra entre Rússia i Ucraïna. Els russos no creuen en la seva paraula, ja que sovint ha aparegut totalment alineat amb els interessos nord-americans, lluny de la seva pretensió d’una diplomàcia autònoma a la francesa, és a dir, aliada però no-alineada amb Occident. Per aquesta raó, Macron ha aparegut confús i no és pres seriosament ni pels seus aliats del bloc democràtic ni pels dirigents del bloc autoritari.

–Fins i tot la seva iniciativa ha generat suspicàcies en l’administració Biden...

El president francès és un dirigent que gesticula molt a nivell internacional, però després obté molt pocs resultats. Fins i tot ha patit nombrosos fracassos en aquest àmbit al llarg del seu mandat, des de la retirada de tropes franceses a Mali, la situació del conflicte a Líbia, Síria o el Líban. En la mateixa administració Biden i en la premsa liberal nord-americana hi ha certa incomprensió amb la voluntat de Macron d’exercir de gran potència i parlar de tu a tu amb dirigents de països autoritaris, com Rússia o la Xina.

 

–¿Com la posició francesa respecte a l’assumpte estratègic del gas rus ha dificultat la capacitat d’interlocució de Macron amb Putin?

–A més de les reticències de països d’Europa de l’Est a dialogar amb Rússia, un dels obstacles als quals s’ha confrontat el president francès ha sigut la seva pròpia posició en el dossier energètic, crucial en la guerra d’Ucraïna. Abans de la invasió russa, França ja s’oposava al projecte del gasoducte Nord Stream 2. Però curiosament no ho feia per reduir la dependència energètica de Rússia, sinó per impedir que Alemanya es convertís en el centre de distribució energètica d’Europa. Però, alhora, els francesos no van trobar fonts de diversificació del gas, especialment respecte a Algèria. La seva aposta per l’energia nuclear també ha xocat amb la negativa de països antinuclears, encapçalats per Alemanya. Aquestes discrepàncies sobre qüestions estratègiques i energètiques han fet que els governs europeus es trobin en una posició delicada una vegada va esclatar la guerra a Ucraïna.

–¿No és massa sever amb el president francès? La seva aposta per l’«autonomia estratègica» d’Europa sembla la més raonable davant l’actual amenaça de Rússia i la nova «Guerra freda» entre els Estats Units i la Xina...

–Sí, és cert que ha tingut algunes bones intuïcions a nivell internacional, sobretot l’adonar-se de la inclinació creixent del món cap a Àsia i el fet que Europa s’ha convertit en una perifèria en l’actual disputa entre els Estats Units i la Xina. Davant aquest panorama, va reivindicar l’«Europa de la Defensa» i l’«autonomia estratègica» del Vell Continent. Però aquesta idea amb prou feines va prosperar davant les reticències de Merkel, que preferia que Alemanya es regís per una estratègia de múltiples aliances: militar amb els Estats Units, econòmica amb la Xina i energètica amb Rússia.

–Macron tampoc ha donat una gran importància als països del sud del continent...

S’ha oblidat de buscar aliances alternatives amb els països del sud en el Consell Europeu. Amb el Govern italià, les relacions han sigut molt difícils a causa d’assumptes molt més relacionats amb els negocis i els interessos personals que la diplomàcia. Per exemple, el problema amb les drassanes de Saint-Nazaire (nord-oest de França) que havien de ser adquirides per l’empresa estatal italiana Fincantieri. Però aquest projecte va estar paralitzat durant mesos a causa dels interessos de l’empresa suïssa MSC, els propietaris de la qual tenen vincles familiars amb Alexis Kohler, el secretari general de l’Elisi, principal col·laborador de Macron.

–¿I amb Espanya?

–No ha volgut estrènyer els vincles amb l’actual govern espanyol de Pedro Sánchez al considerar-lo massa d’esquerres i progressista. El president francès no s’inscriu per a res en la història de l’esquerra i el progressisme. Tot això va suscitar nombroses incomprensions a nivell internacional, al contradir la imatge que es va donar el 2017 d’un dirigent socioliberal. 

–Després de la invasió d’Ucraïna, els governs europeus van anunciar importants augments de la despesa militar. ¿Aquest conflicte pot promoure el projecte d’«Europa de la defensa» de Macron?

–Hem de vigilar davant els anuncis i declaracions en calent dels dirigents per calmar unes opinions públiques envaïdes per la por. ¿Què entenem quan parlem d’«Europa de la defensa»? Si aquesta consisteix a creure que els nord-americans sempre continuaran protegint-nos, això no farà més que debilitar-nos. De fet, els 100.000 milions de despesa militar promesos pel canceller Olaf Scholz sobretot beneficiaran la indústria militar nord-americana. Ho veiem, així mateix, reflectit amb les dificultats que està tenint el projecte Scaf, el caça europeu desenvolupat per França, Alemanya i Espanya. L’empresa militar Dassault es va queixar recentment que aquesta iniciativa no avançava davant les preferències alemanyes per l’armament nord-americà.

–L’aspiració francesa d’independència diplomàtica i estratègica pot quedar molt malmesa amb l’actual auge de l’OTAN...

–Sí, exacte. Hi ha el risc que Washington utilitzi la guerra a Ucraïna per debilitar a llarg termini Rússia, però alhora això debiliti els països europeus i les seves economies. Això farà que aquests depenguin econòmicament cada vegada més dels Estats Units en lloc de la Xina, cosa que resulta l’interès subjacent dels nord-americans davant la situació actual.

Notícies relacionades

Guerra d’Israel en directe: última hora sobre el final de la treva a Gaza, l’ajuda humanitària i reaccions

Matt Gaetz renuncia a ser fiscal general pels escàndols sexuals

–Malgrat un balanç en política internacional amb clarobscurs, Macron parteix com a clar favorit en les presidencials d’abril monopolitzades per la guerra a l’est d’Europa. ¿Com ho explica?

–Perquè el debat sobre política internacional en aquestes presidencials ha quedat totalment esbiaixat. Macron dramatitza el conflicte a Ucraïna com si França també estigués en guerra i escenifica el seu rol amb finalitats electoralistes. Això ha fet que es beneficiï d’un «efecte bandera» d’unitat nacional, que l’ha catapultat en els sondejos. Però davant aquesta situació, serà molt difícil que es debatin qüestions estratègiques de fons, com l’ús de l’energia nuclear tant a nivell militar com civil. Tot això pot suscitar dubtes sobre la legitimitat política d’un hipotètic segon mandat de Macron.