Els socialistes francesos d’Hidalgo, al caire del precipici

«Junts, podem desmentir aquests sondejos parcials i esbiaixats i els seus comentaristes», va assegurar Hidalgo diumenge passat en un acte electoral a París, on va reunir 1.600 persones, però només comptava amb assistents destacats com l’ex primer ministre Bernard Cazeneuve i l’alcaldessa de Lilla, Martine Aubry. Com si encarnés la solitària capitana del Titanic, l’alcaldessa de París va concloure el seu míting amb un simptomàtic to de derrota: «Sempre ens hem enfrontat a obstacles, sofert derrotes, suportat revessos i afrontat decepcions. Però sempre hem continuat amb el nostre camí, constants, tenaços i confiats. I així ho continuarem fent, ¡passi el que passi!». 

Una campanya erràtica

Des que al gener l’aspirant progressista va caure al fanalet vermell en els sondejos, no ha aixecat cap. Nascuda a San Fernando (Cadis), Hidalgo, de 62 anys, sabia que li esperava un camí costerut quan va ser designada al setembre, a causa de la seva imatge massa de parisenca i de dirigent contrària als cotxes. Però els seus errors d’estratègia electoral van accentuar aquest declivi. De fet, sorprèn que s’hagi agafat a les desgastades sigles del PS, al contrari del que va fer en la seva exitosa campanya en les municipals del 2020 en què va aconseguir ser reelegida al capdavant de la plataforma París en Comú. 

La seva proposta inesperada al desembre d’organitzar unes de primàries de l’esquerra va acabar resultant un tret al peu, ja que va fer la sensació de buscar una porta de sortida a una campanya decadent. Tampoc l’ha ajudat el fet de concentrar-se durant l’últim mes de campanya a criticar la suposada condescendència amb Vladímir Putin de l’insubmís Jean-Luc Mélenchon, l’únic candidat d’esquerres amb opcions per classificar-se per a la segona volta del 24 d’abril i que es beneficia d’un efecte de vot útil en perjudici de la resta d’aspirants progressistes. 

La «gran coalició» de Macron

L’erràtica campanya d’Hidalgo ha contribuït a aquesta situació crítica, però no se li poden atribuir els motius de fons. La dirigent amb arrels espanyoles ha patit a les seves carns la mala reputació del PS, sobretot entre les categories modestes i populars, a causa del decebedor mandat de François Hollande. En lloc de trencar amb aquest passat, l’expresident va intervenir a finals de març en un míting a Llemotges. A causa del llast de l’hollandisme, l’electorat progressista francès sembla indiferent davant l’actual programa del PS, que inclou mesures interessants com augmentar un 15% el salari mínim, establir un impost climàtic als més rics o la gratuïtat del transport públic per als menors de 26 anys. 

Hidalgo tampoc ha aconseguit recuperar aquella franja del centreesquerra que el 2017 es va passar a les files del macronisme. Tot i que podrien haver-se decebut davant les polítiques sovint escorades a la dreta d’Emmanuel Macron, no van tornar a la cleda del PS. De fet, el president vol actualitzar la seva «gran coalició» entre el centreesquerra i el centredreta. Recentment, va obtenir el recolzament dels exministres socialistes Marisol Touraine, Jean-Pierre Chevènement o François Rebsamen. També Manuel Valls va ser present en el míting de dissabte passat del dirigent centrista a París. 

La singular figura de Macron, l’ambiciós excol·laborador d’Hollande que es va catapultar cap a l’Elisi en tot just dos anys, explica en part el baix pes electoral de la gauche a França, on l’eix esquerra-dreta va perdre rellevància en les últimes dècades. Fragmentats en fins a sis candidatures, el conjunt d’aspirants progressistes sumen entre el 25% i el 30% de la intenció de vot, mentre que el 2012 van representar prop del 44% en la primera volta. 

Mélenchon, ¿la sorpresa enmig del declivi?

A més d’Hidalgo, els verds també arriben a la recta final amb unes perspectives modestes. Llastats per un candidat poc carismàtic –l’eurodiputat Yannick Jadot– i l’escassa presència de la urgència climàtica en els debats electorals, els sondejos pronostiquen per a ells un resultat d’entre el 4% i el 6%. Una situació semblant es reprodueix amb l’històric Partit Comunista, que aquesta vegada no recolza Mélenchon i presenta el seu propi candidat, el diputat Fabien Roussel, entre el 2% i el 4%. 

Notícies relacionades

Guerra d’Israel en directe: última hora sobre el final de la treva a Gaza, l’ajuda humanitària i reaccions

Ucraïna llança míssils de llarg abast britànics contra Rússia

L’altra cara d’aquest declivi de l’esquerra és Mélenchon. El líder de la França Insubmisa (socis de Podem a França) ha resistit com l’únic aspirant progressista amb opcions. Amb unes perspectives d’entre el 14%-17%, el veterà dirigent ecosocialista, que ja s’havia presentat el 2012 i el 2017, s’ha consagrat com el tercer home d’aquests comicis, juntament amb Macron (28%-26%) i la ultradretana Marine Le Pen (23%-18%). Més de 2.000 personalitats de la cultura, com l’escriptora Annie Ernaux, la humorista Blanche Gardin o el cineasta Robert Guédiguian van publicar dilluns un manifest en què demanaven el vot per ell. 

«Recordo el moment en què vaig decidir abandonar el PS i crec que vaig prendre una bona decisió», va dir Mélenchon diumenge passat en un multitudinari míting a Tolosa, en el qual van assistir unes 25.000 persones. «El que temia per damunt de tot era que la tradició francesa de l’humanisme radical (desaparegués). Tenia aquesta obsessió que França, pàtria de la gran Revolució de 1789, que no va ser feta en defensa d’un poble, sinó de la humanitat universal, quedés esborrada del mapa, de les memòries, de la mateixa manera que va succeir amb la magnífica, brillant i creativa esquerra del poble italià», va afirmar l’insubmís, presentant-se com a pilar de resistència de la debilitada esquerra gal·la. La gauche semblava morta, ¿però ha dit la seva última paraula? Diumenge ho sabrem.