«¿Com ens poden odiar tant per haver-nos fet això?»

A Txerníhiv ha arribat el moment de la descompressió. Els que no es van poder escapar de la ciutat, gairebé la meitat de la població, tornen a trepitjar el carrer sense massa por de morir. Les tropes russes es van retirar dilluns de tota aquesta regió del nord-est del país cap a les seves bases a l’altra banda de la frontera, deixant aquí també una reguera de mort i destrucció. Tant a la capital provincial, atacada sense parar amb míssils i artilleria i assetjada durant setmanes com Mariúpol, com als pobles de la perifèria, ocupats fins fa dos dies pels militars del Kremlin. «Aquí no estaven lluitant contra un Exèrcit, aquí estaven bombardejant civils», ha dit l’alcalde de Txerníhiv, Vladislav Atroixenko. Fins fa res el rus era la llengua majoritària en aquesta ciutat de 300.000 habitants. Avui prop del 70% dels edificis urbans estan destruïts o afectats, segons les primeres estimacions. 

Fracàs de l’Exèrcit rus 

El fracàs de l’Exèrcit de Vladímir Putin a tot el nord del país és estrepitós. No ha aconseguit ocupar Kíiv, Txerníhiv ni Sumi, d’on es va començar a retirar també el 4 d’abril, segons han confirmat les autoritats ucraïneses. Cap de les capitals del nord. Però en la seva retirada, amb què busca concentrar les seves forces a l’est, amb el Donbass com a objectiu prioritari, els seus soldats deixen un paisatge desolador i una infinitat de preguntes entre la població civil, acostumada que els seus veïns russos omplissin els mercats de la ciutat, situada a només 100 quilòmetres de la frontera. «¿I tot això per què? No érem els seus enemics. No els vam fer res. ¿Com ens poden odiar tant per haver-nos fet això?», es pregunta Xelest amb una veu que transmet ràbia i tristesa a parts iguals. L’escola que dirigeix, el Txerníhiv Magnet School, és un dels pocs que ha quedat intacte. 

L’ajuda humanitària ha començat a entrar a la ciutat, després que s’hagi restablert el trànsit per la carretera que condueix a Kíiv. I alguna botiga ha reobert, tot i que s’ha de fer fins a dues hores de cua, segons les fonts consultades. També han tornat l’aigua i l’electricitat en algunes zones de la ciutat. Però una infinitat de problemes persisteixen. Començant per com enterrar els morts perquè el cementiri està minat, segons han informat les autoritats, per la qual cosa es continuen sepultant els cadàvers en fosses improvisades fins que puguin ser enterrats com toca. 

«Quan vaig sentir a la ràdio que els russos es retiraven, vaig notar un alleujament enorme. El nostre malson sembla haver-se acabat», assegura Timoixtxenko Nadia, de 67 anys. Aquesta pensionista explica que es va passar dies mirant d’aconseguir menjar i provisions, aguantant fent cua fins i tot quan sonaven les sirenes antiaèries. «Molta gent va marxar de la ciutat quan va poder, arriscant-ho tot perquè no hi havia corredors humanitaris. A alguns els van matar els russos directament, d’altres van morir per les mines que havien deixat». 

Una segona Butxa

El dia més aterridor per ella va ser quan els soldats del Kremlin van mirar d’entrar a la ciutat. «Va començar a haver-hi escaramusses als afores. Totes les finestres van rebentar, hi havia trets per tot arreu als barris del nord». I a mesura que molts van aconseguir fugir, ella es va anar quedant sola. «L’última setmana la vaig passar completament sola al soterrani. Només em va quedar el gos. Va ser aterridor. Resava a Déu perquè no bombardegessin casa meva», diu en una entrevista a través de WhatsApp. «També tenia molta por pels meus parents dels pobles, directament ocupats pels russos. Estaven robant a les cases, matant el bestiar i emportant-se el que podien». 

Notícies relacionades

L’ecosinistre de la matança de Butxa ressona a Kíiv

«Ens deien que som tots uns nazis»: la matança de les tropes russes a Butxa

La crueltat d’algunes històries que arriben d’aquí recorda la de Butxa, l’escenari de la matança de civils més gran fins avui d’aquesta guerra. Per això la gent de Txerníhiv estableix ara una veritable devoció pels seus militars. «Al veure els crims de Butxa, la gent d’aquesta ciutat ens agenollem davant els nostres soldats perquè si no fos per ells ens podríem haver convertit en una segona Butxa», diu Xelest, la directora d’escola. «Aquesta guerra ens havia ensenyat que els russos no són els nostres germans, com ells insisteixen a dir, però ara sabem que ni tan sols són humans».