Cinc claus de la crisi política peruana

«El Perú no està passant per un bon moment», ha admès finalment el president Pedro Castillo. El reconeixement ha sigut una mica redundant. La crisi política s’ha intensificat al Perú en els últims dies per una combinació de factors interns, especialment per la molt fràgil gestió presidencial i els primers efectes en l’economia de la invasió de Rússia a Ucraïna. L’alça del preu dels combustibles en un país que és importador de bona part del petroli no ha fet més que encendre el foc que li faltava al Perú: el del malestar social. El cost de vida s’ha incrementat davant la impotència de les autoritats. Un 30% dels peruans són pobres i l’economia informal involucra gairebé el 89% de la població. Han començat les manifestacions, el bloqueig de carreteres.

Els disturbis s’han generalitzat en diferents regions. Els transportistes i els agricultors, que reclamen preus preferencials per a la compra de fertilitzants, han sigut els primers a protestar. Després s’hi han sumat altres sectors socials. Fins al moment han perdut la vida sis persones. Castillo i el seu equip van viatjar fins a Huancayo, a 300 quilòmetres de Lima, un dels escenaris més conflictius, per donar un senyal de normalitat en les activitats del Govern, però la tensió no s’ha reduït i s’auguren nous problemes als carrers. «L’única sortida és, per ara, la renúncia», ha dit la principal autoritat del Congrés, María del Carmen Alva.

Castillo és un líder sindical de províncies que Perú Lliure, un partit d’esquerra ortodoxa, va portar com a candidat a la presidència. Va accedir al palau Pizarro després de guanyar en la segona volta, per uns milers de vots, la dretana Keiko Fujimori. La seva magra victòria anticipava moltes dificultats: va assumir el càrrec el 28 de juliol de l’any passat sense majoria parlamentària i amb la latent amenaça de ser destituït. En principi, Castillo va intentar executar un programa més inclinat cap a l’esquerra.

Però els successius daltabaixos interns, amb la dimissió de quatre primers ministres i successius canvis en diferents àrees estratègiques de l’Estat, ha convertit el mestre rural en un equilibrista que, amb agosarat pragmatisme, ha rearmat el Govern amb ministres d’altres procedències ideològiques, fins i tot antagòniques. L’esquerra li ha donat pràcticament l’esquena.

La inestabilitat s’ha convertit en la norma de Castillo en aquests mesos. Al desembre va evitar una moció de censura promoguda per les forces conservadores. Va tenir la mateixa sort fa uns dies perquè els grups de dreta no van arribar a prou vots per destituir-lo. Però la crisi que s’ha obert aquesta setmana, amb la declaració de l’estat d’emergència a la capital i al districte Callao, mesura extrema que va ser anul·lada hores més tard pel rebuig que va causar, van sembrar més dubtes sobre la possibilitat que es mantingui en el poder.

Una recent enquesta de la consultora Datun revela que el 60% dels entrevistats reclama la seva renúncia immediata. Només un 19% dels peruans aproven la figura presidencial. «Ja no aixeca cap», va assegurar a la seva portada el diari Perú 21, i aquesta percepció és compartida per tots els mitjans de premsa.

Els fronts es multipliquen per a Castillo. La fiscalia l’investiga per presumpte tràfic d’influències. Per si no n’hi hagués prou, la fiscal especialitzada en casos de corrupció, Karla Zecenarro, acaba de sol·licitar la presó preventiva de tres nebots del president que han fugit. Sobre l’esquena de l’exsecretari general de la presidència, Bruno Pacheco, pesa també una ordre de detenció per un altre fet presumptament dolós. Alguns analistes creuen que si l’excol·laborador parla davant la justícia podria accelerar la tan anunciada caiguda del president.

«Bé, al Perú tot és possible. Torno a dir que això no és novetat al país. Hem tingut cinc presidents i tres congressos en cinc anys», ha dit el primer ministre, Aníbal Torres, que també penja d’un fil després d’una insòlita reivindicació del nazisme i el feixisme.

«Sense infraestructura, el país no es pot desenvolupar. Les vies de comunicació són com les venes, les artèries en l’ésser humà per poder sobreviure i avançar. Els poso un exemple: Itàlia i Alemanya eren igual que nosaltres. Però, en una oportunitat, Adolf Hitler va visitar el nord d’Itàlia i [Benito] Mussolini li va mostrar una autopista construïda des de Milà fins a Brescia. Quan va tornar al seu país, Hitler va omplir Alemanya d’autopistes i aeroports i va convertir el país en la primera potència econòmica del món».