Hayange, el cinturó desindustrialitzat que vota Le Pen

«Els habitants d’aquesta zona van ser traïts tant pels polítics d’esquerres com els de dretes. Els forns industrials van acabar tancant, malgrat la promesa de François Hollande d’aconseguir el contrari», declara a EL PERIÓDICO Fabien Engelmann, de 42 anys, alcalde d’Hayange, una de la gairebé vintena de ciutats –totes petites i mitjanes amb l’excepció de Perpinyà– governades per Reagrupament Nacional (extrema dreta). De fet, l’elecció d’aquest regidor ultra el 2014, després reelegit amb comoditat el març del 2020 en unes municipals marcades per la covid-19 i una altíssima abstenció, va estar marcada pel tancament de la fàbrica d’Arcelor Mittal, principal productor d’acer del món, amb seu a Luxemburg.

El final fatídic de les indústries siderúrgiques d’Hayange i Florange va ser un dels feuilletons que es van convertir en un llast per al mandat d’Hollande. En plena campanya presidencial del 2012 havia visitat els seus obrers en vaga i els va fer creure que faria tot el possible per evitar el tancament. L’episodi va marcar les consciències, fins al punt que va inspirar la sèrie Baron Noir. Al final el president socialista, que llavors comptava com a principal assessor econòmic amb un tal Emmanuel Macron, va firmar a finals d’aquell any un acord amb la multinacional. Això va permetre que cap dels treballadors fos acomiadat, però va certificar que les fàbriques deixessin de funcionar. Uns 1.000 llocs de treball es van perdre a l’històric cinturó siderúrgic de la Lorena, segons la CGT.

La desindustrialització, un terreny favorable per a Le Pen

Ladesindustrialització, un terreny favorable per a Le Pen«El tancament dels forns d’Arcelor Mittal el 2012 va representar l’últim capítol d’un intens procés de desindustrialització iniciat a mitjans de la dècada de 1970 amb la crisi del petroli», explica Pascal Raggi, professor d’Història Contemporània a la Universitat de Lorena. Segons aquest historiador, «els comunistes i els socialistes van pagar les repercussions polítiques d’aquest fenomen».

Molts dels habitants de la zona «van patir un desclassament social. El percentatge de població per sota el llindar de pobresa a Hayange és del 20%. En el cas dels joves actius supera el 30%. Tot això representa un caldo de cultiu propici al vot per a Le Pen», recorda el politòleg Etienne Criqui, bon coneixedor d’aquest cinturó siderúrgic i miner. 

L’aspirant ultranacionalista va superar el 38% dels vots en aquesta localitat en la primera volta del 10 d’abril. «En l’última dècada ha passat d’aconseguir el 27% el 2012 a gairebé el 39%», destaca Criqui. Si es tenen en compte els sufragis del polemista Éric Zemmour, l’extrema dreta va aconseguir el 45% en una ciutat amb uns veïns que cada cop dissimulen menys la seva simpatia per la xenofòbia lepenista. Segona en el conjunt del país amb el 23%, Le Pen va ser la més votada en tots els departaments (províncies) del nord de França amb l’única excepció d’Alsàcia, històricament una regió moderada. En certa forma, aquest cinturó septentrional, durament sacsejat per la desindustrialització, representa l’equivalent francès del Rust Belt, clau en la victòria de Donald Trump el 2016.

«No soc racista, però m’oposo que donem tantes ajudes»

«No soc racista, però m’oposo que donem tantes ajudes»«No vull que hi hagi estrangers a França, sobretot no m’agraden els àrabs –una paraula despectiva per referir-se als francesos d’origen magribí–, que no paren de fer merder robant i venent droga», reconeix el Christian, de 63 anys i que treballa com a lampista, després d’haver-se pres una pinta en un bar del letàrgic centre d’Hayange. 

«Estic farta dels polítics. Els hem provat de tota mena, de dretes, d’esquerres... ¿Per què no ho intentem ara amb Le Pen?», afirma la Lydiane, de 62 anys, una venedora de flors jubilada. «No soc racista, però m’oposo que donem tantes ajudes a tota aquesta gent que no fa res i es passa el dia al sofà», es defensa aquesta filla d’immigrants italians. «¿Li sembla normal que després d’haver treballat 45 anys cobri una pensió de només 822 euros?», afegeix plena de ressentiment, mentre ajuda una amiga a preparar rams de flors en una botiga.

És Divendres Sant –un dia únicament dia festiu en aquesta zona del nord-est a causa del Concordat– i els carrers d’Hayange estan gairebé desèrtics. Antany coneguda per la seva frenètica activitat industrial, ara s’ha convertit en una ciutat dormitori sense ànima. «Abans era una zona molt rica, coneguda com la Texas de la Lorena. A Hayange teníem un hospital, una comissaria de policia i fins i tot un tribunal judicial. Tot això va desaparèixer», es lamenta la Catherine, de 77 anys, mentre es pren un cafè amb un parell d’amics en una terrassa, situada entre una església d’estil neorenaixentista i l’ajuntament, un edifici amb una façana ocre que només destaca per la torre amb un rellotge, amb una forma semblant a una fàbrica.

«Cada vegada disposem de menys serveis sanitaris i l’hospital de Thionville –una localitat pròxima de 40.000 habitants– està saturat», denuncia Engelmann, reproduint l’habitual discurs de Le Pen sobre la desaparició dels serveis públics a la «França perifèrica», l’equivalent gal de l’«Espanya buida». A aquest alcalde, que en el passat havia militat a la CGT i l’esquerra troskista, li agrada presumir que «l’RN és el primer partit dels obrers de França». 

Malgrat això, ha gestionat la ciutat com si fos el típic alcalde conservador, centrant-se a mantenir el carrer net i segur. «S’ha ocupat de la ciutat com si fos el seu conserge, però li falta una visió social. Ha suprimit 70 llocs de treballadors municipals i també ha recorregut a empreses privades per delegar una part dels serveis públics», critica Gilles Wobedo, militant de l’esquerra insubmisa que es va presentar en una llista d’oposició en les anteriors municipals. Algunes de les mesures més antisocials d’aquest ajuntament ultra van ser un decret contra les persones que demanen almoina al carrer o haver tallat la llum i l’aigua a l’associació humanitària, d’inspiració comunista, Sécours Populaire. «Als voluntaris d’associacions caritatives els dic que no es fiquin en política», reconeix Engelmann.

Divisió d’opinions entre els votants de Mélenchon

Divisió d’opinions entre els votants de Mélenchon«Després de la seva elecció el 2014, vaig estar uns quants anys sense posar els peus a Hayange», assegura Antonio Lorio, de 59 anys, sobre un alcalde ultra detestat per alguns però també valorat positivament per molts veïns, també els que no recolzen l’extrema dreta en els comicis nacionals. Després d’haver votat en la primera volta a l’insubmís Jean-Luc Mélenchon –el segon més recolzat a la ciutat amb el 20,9% per davant de Macron (20,16%)–, aquest militant del Partit Comunista no té cap dubte que en la segona apostarà pel president sortint. 

Notícies relacionades

França ja no és el que era

Guerra d’Israel en directe: última hora sobre el final de la treva a Gaza, l’ajuda humanitària i reaccions

A Hayange, no obstant, no tots els electors melenchonistes, amb una bossa de gairebé el 22% dels vots que s’ha convertit en el tresor més cobejat al país veí, comparteixen la mateixa opinió. «No m’agrada Le Pen perquè és una racista, però la votaré, perquè estic farta de Macron», afirma Lola Klis, de 19 anys, que no dubta a insultar el dirigent centrista i li retreu que «promet moltes coses, però després no les compleix». 

Aquesta jove caixera de supermercat es passava la tarda de divendres prenent una llauna de coca-cola i asseguda en una font juntament amb el seu nòvio d’origen turc. Davant seu hi havia un gran dibuix a la façana d’una casa que reproduïa els pròspers carrers d’Hayange a finals del segle XIX. Aquest tipus de murals es repetia a diversos edificis. Una nostàlgia pel passat que afavoreix escoltar els cants de sirena del lepenisme.