El discurs moderat de Le Pen atenua la por de la ultradreta a França

La ultradretana Marine Le Pen ha basat la seva campanya per a les presidencials franceses del 24 d’abril (segona volta) pràcticament en un sol objectiu: deixar de fer por. La irrupció d’Éric Zemmour —finalment secundària des d’un punt de vista electoral a l’haver obtingut el 7% dels vots— la va ajudar a dotar-se d’una imatge més moderada. La candidatura del polemista islamòfob va accelerar amb passos de gegant l’estratègia de ‘dédiabolisation’ (desdemonització o ‘blanqueig d’imatge’) portada a terme pel Reagrupament Nacional (fins al 2018 es deia Front Nacional) des del 2011, quan Marine va agafar les regnes d’aquesta formació fundada el 1972 pel seu pare Jean-Marie Le Pen.

Malgrat l’auge en les últimes dècades, la ultradreta francesa gairebé sempre ha xocat amb els mateixos esculls: el sistema electoral a doble volta —afavoreix la victòria del mal menor— i la tradició del «front republicà», expressió utilitzada a França per designar el cordó democràtic que evita els triomfs de la ultradreta. Tot això va contribuir que el partit de Le Pen disposi d’un poder institucional inferior al de Vox a Espanya. Amb prou feines compta amb set diputats a l’Assemblea Nacional (amb 577 escons) i l’Ajuntament de Perpinyà com a única vitrina amb certa importància.

La segona dirigent menys impopular

La segona dirigent menys impopular«Le Pen parteix del diagnòstic d’una França traumatitzada, que surt de cinc anys marcats per una successió de crisi (violència al carrer, pandèmia o la guerra a Ucraïna). Vol apaivagar i moderar el discurs. Presentar-se com a candidata terapeuta», destaca en declaracions a ‘Le Monde’ Raphaël Llorca, expert en comunicació política i membre de la Fundació Jean Jaurès. En concret, pretén anestesiar els electors d’esquerres, decebuts per Emmanuel Macron, que van votar en contra de Le Pen en la segona volta del 2017. També aspira a seduir una part de l’electorat conservador atret per les seves idees, però que fins ara es resistia a votar-la a causa de la reputació del seu partit com una amenaça per a la democràcia.

Aquesta estratègia ha resultat un èxit per als interessos de la ultradreta. No només va millorar-ne els resultats respecte a les anteriors presidencials, que van passar del 21% al 23%, sinó que els sondejos també pronostiquen una segona volta més ajustada que el 2017, quan Emmanuel Macron es va imposar amb el 66% davant el 34% de Le Pen. Segons un baròmetre sobre la popularitat dels polítics de l’institut Elabe, publicat a principis d’abril al diari ‘Els Echos’ i que no incloïa els índexs de popularitat de Macron ni del primer ministre Jean Castex, Le Pen s’ha convertit en la segona política menys impopular, amb 35% de francesos que tenen una imatge positiva d’ella. Únicament la superava l’ex primer ministre Édouard Philippe (44%).

El mirall de Zemmour

«El debat va banalitzar completament el discurs de Le Pen, ja que ella va disposar d’un formidable director de campanya, encara més desmesurat que ella: el senyor Zemmour», va criticar Macron en una entrevista al diari ‘Le Parisien’, publicada pocs dies abans de la primera volta. La irrupció del polemista, malgrat haver eclipsat durant la tardor i bona part de l’hivern la campanya lepenista, va acabar sent un avantatge per a l’aspirant ultra. 

«La comparació amb Zemmour li va servir per semblar menys dura (...). Es va repetir un fenomen semblant a allò que va passar quan va agafar les regnes del FN el 2011. Llavors, Marine semblava molt més moderada que el seu pare Jean-Marie, malgrat que tots dos defensaven el mateix programa», explica a El Periódico el politòleg Jean-Yves Camus, director de l’Observatori de Radicalitats Polítiques de la Fundació Jean-Jaurès, afí al Partit Socialista.

Mentre que el polemista feia córrer rius de tinta amb els seus mítings multitudinaris, com el de Villepinte al novembre en què militants de SOS Racisme van rebre una pallissa per part de simpatitzants del polemista, o el de la plaça Trocadero (París) en què el públic va cridar «Macron assassí», durant setmanes Le Pen va poder portar a terme una campanya allunyada del radar mediàtic. Al capdavant d’un partit arruïnat i amb un nombre decreixent de militants, es dedicava a fer-se selfies en mercats de localitats petites i mitjanes. Així es va guanyar la (falsa) reputació de defensora del poder adquisitiu, principal preocupació dels francesos.

A més, la líder ultra va gestionar amb intel·ligència la successió de desercions de dirigents del partit que van passar a les files de Zemmour. «He après moltes coses, he anat a les palpentes, de vegades he fracassat. Però quan he ensopegat, sempre m’he aixecat. Estic preparada», va dir el febrer al principal míting abans de la primera volta a Reims, al nord-est de França. Davant les «traïcions» de dirigents destacats del seu partit, com l’eurodiputat Nicolas Bay o la seva neboda Marion Maréchal, va reaccionar fent-se la víctima. Així es va guanyar la simpatia d’una part dels francesos. En certa manera, volia encarnar la figura de la mare soltera que, malgrat les nombroses dificultats de la vida quotidiana, tira endavant.

Una passió política pels gats

«Ha intentat donar-se una imatge més humana i propera a la gent parlant dels seus sentiments», explicava a El Periódico la semiòloga Cécile Alduy, experta en els discursos de la ultradreta. Després d’haver-se guanyat al llarg de la carrera la imatge d’una dirigent dura, amb un estil molt masculí, en aquesta campanya va recórrer, per primera vegada, a la carta de la feminitat. Les dones «són més sensibles als valors de protecció, més properes a allò concret», va afirmar a Perpinyà en l’últim míting abans de la primera volta. No deixa de ser significatiu que el seu electorat estigui compost per un major nombre de dones que d’homes, al contrari de l’habitual ‘gender gap’ (diferencial de gènere) dels partits ultres.

Una altra carta que va utilitzar per endolcir la seva imatge: la passió pels gats. Al seu domicili a la localitat rica de La Celle-Saint-Cloud (oest de la regió parisenca), no només comparteix la casa amb una amiga, sinó també amb tres felins. Durant la pandèmia de la covid-19, la líder de la RN va estudiar per obtenir un diploma de «cuidadora professional de gats». Ella mateixa va dir en el passat que, si deixés la política, podria dedicar-se a cuidar aquest tipus d’animals. 

Notícies relacionades

La ‘França que va bé’ vota Macron

Hayange, el cinturó desindustrialitzat que vota Le Pen

Aquesta afició va ser objecte de burla per alguns dels seus adversaris: «Ella s’ocupa dels gats, jo dels llibres», li va retreure Zemmour. No obstant, aquest amor moixí no només li va servir per semblar més propera als habitants del tercer país d’Europa amb un major nombre de gats domèstics, sinó també per donar-se una certa reputació animalista, tot i que en el seu programa escassegen les mesures d’aquest tipus.

Malgrat totes les seves argúcies comunicatives, Le Pen continua defensant un programa xenòfob, nacionalista, euroescèptic i de dretes a nivell econòmic, com ho va fer la ultradreta lepenista els últims 40 anys. A mesura que va començar la campanya entre les dues voltes, Macron «està fent tot el possible per explicar que ella representa l’extrema dreta i un perill per a França», recorda Camus. De moment, aquesta estratègia sembla que funciona. Segons els últims sondejos, el president s’imposaria amb el 54% dels vots davant el 46% de l’aspirant de la RN. Potser està desgastat, però el «front republicà» continua viu a França.