Francisco Carrión: «A El Cairo vaig tenir la sensació que la societat acabarà esclatant»

Al periodista Francisco Carrión li agrada córrer pels carrers i perseguir les històries fins que aconsegueix atrapar-les. I el llibre que acaba de publicar, ‘El Cairo, vidas en el abismo’ (Península), n’és una clara mostra. El jove reporter granadí ha viscut els últims onze anys a Egipte, una dècada històrica per al país del Nil. Hi va haver una revolució, va caure el dictador Hosni Mubarak, es van celebrar les primeres eleccions democràtiques en la història del país que van ajudar a pujar al poder per primera vegada un islamista, Mohamed Mursi, i hi va haver un cop d’Estat. Des del motí el 2013, hi ha hagut una ferotge repressió.

Al llibre, Carrión dedica cada capítol a un personatge diferent. Un total de 42 històries de gent dispar que va entrevistar al llarg de tots aquests anys. Hi ha, entre d’altres, el president egipci, Abdel Fattah al-Sisi, familiars de coneguts terroristes, com la mare de Mohamed Atta, botxins del règim, com Hussein, a més de Sally, una transsexual de barri, i alguns dels revolucionaris que han passat diversos anys a les masmorres d’un règim opressor en extrem. «Quan vius a El Cairo tens la sensació que la societat acabarà esclatant», diu l’autor.

¿Amb quin moment et quedes de la teva llarga estada a Egipte?

Amb els 18 dies de protestes i d’acampada a Tahrir. Em vaig sentir molt implicat perquè em vaig reconèixer en els revolucionaris que tenien més o menys la meva edat. Crec, a més, que s’hi va produir una explosió de molts Egiptes alhora que, per primera vegada, es van reconèixer. Aquells dies van representar per a tota una generació un moment d’esperança que es va veure truncada ràpidament.

¿Quina impressió et van causar els activistes que apareixen en el llibre i que van passar temps a la presó patint tortures?

Sobretot admiració per la capacitat de resistir en un país absolutament hostil per a ells. A l’epíleg escric que tinc la sensació que hi ha molta gent que va néixer en el moment i al lloc equivocats. I aquest és l’efecte que sempre m’han fet els activistes de drets humans, advocats, periodistes o intel·lectuals amb qui vaig parlar. De sobte tot va canviar i es van veure ràpidament plantats a l’ull d’huracà, just quan havien pensat i somiat que després de la caiguda de Mubarak, Egipte podia transformar-se en un país diferent.

Una idea recurrent al llibre és que el règim d’al-Sisi és encara més repressiu que el de Mubarak ¿comparteixes aquesta opinió?

Sí, sens dubte. Hi ha desenes de milers de persones, opositors i dissidents a les presons. Hi ha xifres de desaparicions forçoses molt altes. Ja no queden espais de llibertat. La cúpula militar va aprendre dels fets a Tahrir i el mateix al-Sisi ha manifestat públicament en alguna ocasió que no tornarà a passar. Avui existeix un control social i polític que feia anys que no es veia a Egipte. I això es projecta fins i tot en l’urbanisme. La nova capital d’Egipte, que substituirà El Cairo, està envoltada per un reixat. La llista de carrers ha sigut dissenyada per evitar qualsevol conjuntura que suposi un perill per a l’‘establisment’.

¿Quina impressió personal et va fer al-Sisi quan el vas entrevistar?

La d’un home mancat d’ideologia, discurs i capacitat d’anàlisi del seu país. Durant l’entrevista, en què se’ns va prohibir l’ús d’enregistradora, hi va haver moments de silenci en què al-Sisi mirava el seu assessor. Hi havia preguntes que no acabava de controlar i moments en què feia la sensació que es perdia i es desviava molt del tema. Recordo que li vaig preguntar pels activistes que havia empresonat i em va venir a dir que, si la Unió Europea podia pagar-li la llibertat d’expressió, ell la permetria.

¿Quin protagonista del llibre et va costar més feina que acceptés parlar amb tu?

Un va ser Rabei Osman, àlies «Mohamed l’Egipci». No vaig tenir cap altre remei que parlar-hi diverses vegades per telèfon. Al final vaig aconseguir veure'l cara a cara a la seva feina com a conductor de microbús. També recordo les dificultats que vaig tenir per parlar amb Hussein, un dels botxins del règim ja retirat. I un altre personatge va ser la mare de Mohamed Atta, un dels terroristes de l’11-S. La família havia guardat silenci des de feia anys. Ho vaig intentar a través de la seva germana i em va rebutjar. Al final vaig aconseguir el telèfon de la mare i va acceptar parlar, a més, extensament.

Hi ha històries entranyables com la de l’actor Omar Sharif que contrasta amb d’altres de molt dures i tràgiques, com la d’Amira, l’adolescent que va matar el seu violador...

Sí, són dos extrems. Quan vaig seleccionar els personatges em va interessar explicar les resiliències de les dones a Egipte, que són admirables. A més del relat d’Amira, hi ha el d’Aliaa, la jove de vint anys que es va atrevir a penjar una foto seva completament despullada, el de l’escriptora feminista Nawal El Saadawi o el de Magda, un personatge que intenta posar ordre en la memòria jueva. I després hi ha Omar Sharif. La crònica va néixer d’una manera molt curiosa. Jo anava caminant pel carrer tornant a casa meva i vaig veure un home que feia la sensació d’estar perdut, però que tothom reconeixia i saludava. Era l’actor. El vaig seguir fins al restaurant italià del seu fill, que va acceptar parlar sobre el seu pare. Sharif patia d’Alzheimer. Poc després va morir.

Els militars i els Germans Musulmans han protagonitzat la història política a Egipte des de fa dècades, també van liderar la transició ¿Qui va trair la revolució?

La revolució va ser traïda per tots dos. Els militars i els islamistes són dues estructures molt similars, incapaces de compartir el poder i buscar el bé comú del seu poble. I això es va veure durant els dos anys que van desembocar en el cop d’Estat de juliol del 2013. Tots dos van aprofitar la debilitat d’uns joves revolucionaris que no van ser capaços de posar-se d’acord entre ells i en què va guanyar més el protagonisme que la capacitat d’entreveure un projecte col·lectiu per al país. I això, l’Estat profund ho va aprofitar d’una manera molt eficaç per fer, a més, una transició política molt tortuosa que estava condemnada al fracàs.

«Una cosa ha canviat d’una vegada i per sempre», et diu l’escriptor Alaa Al Aswani amb cert optimisme...

Jo crec que és cert que alguna cosa va canviar el 2011, que Egipte va veure que era possible una revolta i enderrocar el cap visible del règim. Comparteixo amb Aswani que això ja està fet, que les bases s’han assentat i que les noves generacions han canviat la manera d’interactuar, la manera de conèixer el país. Crec que ja hi ha un canvi en marxa, però a llarg termini. Però no sé si és una cosa tan estesa com sosté Aswani o és més aviat una elit. En tot cas, encara que el poder vulgui controlar-ho tot, és impossible. Hi ha factors externs que no es poden controlar

¿Com la guerra d’Ucraïna?

Exacte. Els cereals que importa Egipte procedeixen d’Ucraïna i Rússia. Això afegirà fins i tot més pressió econòmica al Govern i a la població civil que viu sota el llindar de la pobresa. I crec que resulta insostenible en el temps mantenir un país amb 100 milions d’habitants, amb recursos molt limitats i amb un tancament total de les fronteres. La sensació que he tingut aquests últims anys a El Cairo és que s’havia convertit en una societat molt agressiva, sotmesa a massa jous i a massa mordasses.

¿Creus que hi pot haver una revolta del pa com la de 1977 amb Sadat?

Que sorgeixi i encengui la metxa d’una revolta dels famolencs és una de les possibilitats. N’hi va haver en el passat, i crec que els militars són molt conscients que això pot afegir encara més tensió a una societat que és una olla a pressió. La sensació que algú té quan viu a El Cairo és que és una societat que acaba esclatant.

Notícies relacionades

Guerra d’Israel en directe: última hora sobre el final de la treva a Gaza, l’ajuda humanitària i reaccions

Ucraïna llança míssils de llarg abast britànics contra Rússia

¿Què trobes a faltar d’El Cairo?

Continuo somiant que camino pel carrer i el veig com si fos real, com si l'estigués recorrent. També trobo a faltar la capacitat dels egipcis de mantenir l’humor malgrat tot, i la gent més humil que vaig conèixer en aquells anys i que em van obrir sempre les portes. I després, clar, trobo a faltar la meva terrassa mirant el Nil, les nits sense fi d’El Cairo o el poder anar a un supermercat a qualsevol hora. Són massa coses. No em deslliuro d’aquesta ciutat, és una relació d’amor tempestuosa, plena de moments d’odi i d’amor.