«Una ciutat sota la ciutat», el penúltim reducte de la resistència ucraïnesa a Mariúpol

Els ultimàtums del Kremlin es repeteixen des del cap de setmana. També els bombardejos amb armes pesades. Però la bandera blanca continua sense onejar sobre les xemeneies de la planta d’acer. Centenars de civils i militars ucraïnesos continuen atrinxerats als búnquers i passadissos subterranis d’Azovstal, una de les centrals metal·lúrgiques més grans d’Europa, convertida en un dels últims reductes de la resistència ucraïnesa a Mariúpol, la ciutat de l’est del país reduïda a símbol de l’estratègia de terra cremada seguida per les tropes de Vladímir Putin a Ucraïna. El Pentàgon nega que l’urbs portuària hagi quedat completament sota control rus, una fita que podria dependre de la resistència d’aquesta relíquia soviètica aixecada en temps de Stalin.

Azovstal no és una planta industrial a l’ús. Situada a l’est de Mariúpol i sobre la costa del mar d’Azov, ocupa una extensió d’11 quilòmetres quadrats, plens de forns, fargues, edificis i vies de tren. En temps de pau produïa prop de quatre milions de tones anuals d’acer i gairebé les mateixes de ferro colat, i donava feina –juntament amb la veïna planta d’Ilych Iron & Steel Works– a prop de 40.000 persones. Però la seva rellevància actual no està les restes rovellades de la central, fortament bombardejada, sinó en la xarxa de túnels i refugis que recorren el subsol, concebuts per afrontar un conflicte nuclear.

«Sota la ciutat hi ha bàsicament una altra ciutat», va afirmar el cap de setmana Ian Gagin, assessor de les forces prorusses de l’autoproclamada República Popular de Donetsk, situada en una de les províncies separatistes del Donbass. En aquesta entrevista, Gagin es queixava de la impenetrabilitat del complex, que comptaria també amb una xarxa de telecomunicacions pròpia. «La fàbrica d’Azovstal és un lloc enorme, amb tants edificis que els russos simplement no poden trobar les forces ucraïneses», va dir fa uns dies l’analista militar Oleh Zhdabov. «Aquest és el motiu pel qual els russos han començat a especular amb un possible atac químic: fumigar-los com l’única forma de treure’ls».

Resistència liderada pel Batalló Azov

Ningú sembla saber exactament quants militars ucraïnesos resisteixen a Azovstal, on s’haurien atrinxerat grups de ‘marines’ ucraïnesos, brigades de la seva Guàrdia Nacional i soldats del Batalló Azov, tan coneguts per la seva valentia al camp de batalla com per les inclinacions neofeixistes de molts dels seus membres. Esborrar-los de la faç de la terra, la mateixa sort que està corrent Mariúpol, és un dels objectius prioritaris del Kremlin, que necessita controlar la ciutat per establir un corredor terrestre que uneixi les seves conquestes a la península de Crimea amb la resta del Donbass, que mira de sotmetre infructuosament des del 2014. No és un premi menor perquè és en tota la cornisa oriental del país on es concentra la indústria ucraïnesa.

Però a la ratera d’Azovstal també hi ha com a mínim un miler de civils amagats, una quarta part dels que hi havia fa un mes, segons les autoritats ucraïneses. «Dones, nens i nadons estan vivint a la planta d’Azovstal. Cada dia són atacats per l’aviació enemiga. Els ferits moren diàriament perquè no hi ha medicines, aigua ni menjar», va escriure dilluns Serhí Volina, comandant de la 36a Brigada Separada dels Marines ucraïnesos en una carta al papa Francesc, publicada per ‘Ukraïnska Pravda’. Moscou ha demanat als militars que es rendeixin i fins i tot els hauria ofert un «corredor» per treure’ls d’allà si entreguen les armes, segons el cap de la policia de Mariúpol. «Són conscients del destí que els podria esperar, però ningú es rendirà», va dir Mikhaïlo Verxinin.

Notícies relacionades

Cadàvers al carrer i edificis cremats: l’odissea per escapar amb vida de Mariúpol

Del Batalló Azov al Grup Wagner: el problema neonazi d’Ucraïna i Rússia

Els forns d’Azovstal van deixar de produir hores després de l’inici de la invasió russa el 24 de febrer, una cosa que no havia passat des de 1941, quan els nazis van ocupar Ucraïna. Dos anys després va reprendre la seva activitat i avui és propietat de l’oligarca Rinat Akhmétov, l’home més ric del país. Fill d’un miner de Donetsk, amb un passat sinuós, Akhmétov va ser diputat pel Partit de les Regions de Víktor Ianukóvitx, l’últim president prorús d’Ucraïna, deposat arran de la revolució del Maidan del 2014. Però el mateix any es va negar a recolzar la invasió russa de Crimea i, tot i que ha mantingut un pols sonat amb Volodímir Zelenski, s’ha posicionat a favor de la unitat ucraïnesa.

No en va, els treballadors d’Azovstal van ser determinants per impedir que Mariúpol caigués en mans de les forces prorusses a principis del 2015, a diferència d’altres zones del Donbass. La sort del segon port del país torna a estar ara vinculada a aquest gegant industrial. Només falta saber si serà capaç de frustrar els plans d’una força més ben armada i molt més nombrosa que la que està preparada per a l’emboscada als túnels laberíntics d’Azovstal.