Anàlisi

Europa contra els ultres: nusos i esquerdes al cordó sanitari

Els experts veuen riscos i avantatges en l’aïllament de l’extrema dreta a la UE, que alguns països apliquen i d’altres no
L’adopció de plantejaments radicals pels partits tradicionals desplaça l’eix ideològic a posicions conservadores

SARAH MEYSSONNIER/REUTERS

Un fantasma recorre Europa i no és el del comunisme, en hores baixes almenys en les sigles tradicionals, sinó el de la ultradreta. En les últimes dècades el continent ha recordat el sotrac dels feixismes, que el van portar al segle passat a la guerra més destructiva que ha conegut la humanitat. ¿Què es pot fer davant el creixement de les opcions polítiques emparentades amb les forces que van provocar aquest enfrontament? No hi ha una resposta comuna a aquesta pregunta.

Fa anys que els dos principals països de la Unió Europea, Alemanya i França, apliquen un cordó sanitari a les forces d’ultradreta per evitar que arribin a espais de poder. És una estratègia àmpliament compartida per la resta de partits, però que ha donat resultats desiguals; n’hi ha prou amb veure que Marine Le Pen, la candidata de l’extrem, tot i que modernitzat, Reagrupament Nacional (abans Front Nacional) és una de les candidates a presidir el país en les eleccions d’avui. Ja va arribar a la segona volta al 2017, però aquesta vegada els sondejos li donen més opcions d’èxit.

«A Alemanya sí que es pot veure que el creixement de l’AfD [Alternativa per a Alemanya] ha baixat per aquest cordó», assenyala Camino Mortera, cap de l’oficina a Brussel·les del think-tank Centre for European Reform i membre del consell científic del Reial Institut Elcano. No obstant, tant ella com altres experts apunten que aquesta manera d’afrontar l’auge dels partits en el marge dret del sistema implica riscos.

«Aïllar l’extrema dreta té el benefici que no arriba a les institucions, però també té costos importants», diu l’historiador Xavier Casals, especialista en moviments ultres i en nous populismes. Entre els avantatges, Casals al·ludeix al cas alemany, en què «si ets conservador, tens incentius per votar la CDU, perquè l’AfD no és una opció de govern». «Si els votants saben que l’única alternativa ets tu, és un avantatge molt nítid. En això el PP té un problema no resolt amb Vox», adverteix l’historiador.

¿Única oposició?

Entre els inconvenients dels cordons sanitaris, Casals cita que els partits tradicionals troben dificultats a l’hora de confrontar els seus projectes en les campanyes electorals, perquè després de les ele.ccions poden haver de posar-se d’acord per governar junts; que l’extrema dreta pot argumentar que aquests cordons li donen la raó quant al fet que són un partit diferent dels del sistema; que aquestes forces poden quedar com a única oposició i disfrutar dels privilegis que les democràcies atorguen als partits que són l’alternativa al poder i, sobretot, que l’aïllament de les formacions d’extrema dreta no evita que continuïn creixent.

Al marge d’Alemanya i França, en altres països no s’ha aplicat cap cordó sanitari a les forces d’extrema dreta. A Itàlia, la Lliga ha tingut –i continua tenint– ministres al Govern de Roma; a Àustria, el Partit de la Llibertat (FPÖ), tercera força en les eleccions del 2017 i del 2019, ha ocupat carteres tan importants com Interior, Exteriors i Defensa.

Per Ruth Ferrero, professora de Ciència Política a la Universitat Complutense de Madrid, no hi ha una resposta a escala europea a la pregunta de si els cordons sanitaris són útils. «Depèn del país i de com funcioni el seu sistema polític i electoral», afirma. El que sí que té clar és que una de les conseqüències del creixement de les opcions extremistes és que «l’eix ideològic s’ha desplaçat a la dreta de manera clara i, de fet, en les últimes conteses presidencials han arribat a la segona volta dos partits de dretes». Tant el 2017 com aquest any, els candidats a presidir França són Emmanuel Macron i Marine Le Pen, de partits conservadors.

«Es va veure en el debat entre Macron i Le Pen l’altre dia: hi va haver molt poques discrepàncies en immigració i en polítiques de seguretat. Això és el més perillós, l’auge dels marcs i les polítiques públiques de l’extrema dreta», afirma Ferrero. Es tracta d’una situació que ha passat en els últims anys per exemple a Dinamarca: els partits tradicionals han aconseguit frenar l’ascens dels ultres a costa d’adoptar-ne el discurs, sobretot en les qüestions migratòries.

La factura de l’assimilació

Notícies relacionades

En aquest punt, tant Mortera com Casals coincideixen a recordar la frase que repetia Jean-Marie Le Pen, el pare de Marine, quan li preguntaven si el preocupava que altres partits assumissin els seus postulats: «La gent prefereix l’original a la còpia». «Aquestes coses acaben passant factura. Òbviament, és una manera d’evitar que els extremistes arribin al poder, però al preu de convertir-s’hi, i no em sembla una fórmula efectiva en societats que haurien d’aspirar a governs moderats i oberts», afegeix Mortera, que remarca que l’anàlisi serveix tant per a Le Pen com per al candidat de l’extrema esquerra Jean-Luc Mélenchon.

Tots coincideixen també que el context en què es produeixen aquests creixements és el final del bipartidisme. «A França s’hi han enfonsat socialistes i gaullistes. A Espanya, la tendència també és cap a fenòmens nous», remarca Casals. «Les coalicions amb estranys companys de llit passen factura», afirma Mortera sobre la Gran Coalició que es va produir a Alemanya entre socialdemòcrates i democristians i de l’actual pacte entre socialistes, liberals i verds. L’únic que sembla que queda clar és que, almenys en política, el temps dels matrimonis convencionals i amb poques sorpreses ha acabat.