Els dos models davant la ultradreta a Europa: Alemanya i França contra Itàlia i Espanya

Després del trauma que va suposar a França el pas de Jean-Marie Le Pen a la segona volta de les presidencials del 2002, més d’un milió de persones es van manifestar l’1 de maig d’aquell any contra la ultradreta. Una setmana després, el conservador Jacques Chirac va guanyar els comicis amb el 82% dels sufragis, mentre que l’aspirant de l’extrema dreta només va aconseguir el 18%.

Vint anys després, a França es respira un ambient diferent. Tot just 25.000 persones es van manifestar el 16 d’abril contra la ultradreta al país veí. Per tercera vegada en les últimes dècades, els francesos elegiran entre un candidat de centredreta i una aspirant ultranacionalista i xenòfoba. Una part de l’esquerra està cansada d’aquesta disjuntiva entre «la pesta i el còlera». Marine Le Pen s’ha concentrat a deixar de fer por i així anestesiar el cordó democràtic que evita la seva arribada al poder.

Tot i que més desgastat que fa 20 anys, el «front republicà» –expressió utilitzada a França per designar el cordó sanitari contra l’extrema dreta– continua viu. Segons els últims sondejos, el president Emmanuel Macron s’imposaria en els comicis de diumenge amb el 57% dels sufragis pel 43% de Le Pen. Des de la nit electoral de la primera volta el 10 d’abril, el dirigent centrista ha augmentat el seu avantatge en quatre punts. Aquesta dinàmica reflecteix que cada vegada més francesos d’esquerres, potser amb una pinça al nas, votaran Macron, malgrat haver-los decebut al llarg del seu mandat.

Des de les presidencials del 2017 fins a nombroses eleccions locals i legislatives, el cordó sanitari va resultar clau per evitar les victòries ultres. El sistema electoral a doble volta, afegit a la por (¿decreixent?) de l’extrema dreta, va resultar clau per evitar els triomfs del lepenisme. De fet, el Reagrupament Nacional disposa d’un poder institucional inferior al de Vox a Espanya. Amb prou feines compta amb 7 diputats a l’Assemblea Nacional (amb 577 escons) i l’Ajuntament de Perpinyà com a única vitrina amb certa importància.

«Cap vot per a la senyora Le Pen», va dir en repetides ocasions durant la nit electoral del 10 d’abril l’insubmís Jean-Luc Mélenchon, que amb el 22% de vots en la primera volta es va convertir en un cobejat trofeu de guerra de cara a la segona. Nou dies després, el dirigent socioecologista també va recomanar als seus simpatitzants que no s’abstinguessin.

«Crec que hem d’agafar amb pinces tots els sondejos que diuen que un 20% dels votants de Mélenchon podria donar suport a Le Pen en la segona volta. Fa cinc anys també s’evocava la mateixa possibilitat i al final només la va votar el 7% de l’electorat melenchonista», recorda el politòleg Manuel Cervera-Marzal, professor de la Universitat de Lieja, en declaracions a EL PERIÓDICO. «Aquesta idea que hi ha una porositat entre l’extrema esquerra i l’extrema dreta té una part de construcció mediàtica», afegeix. A França, el cordó sanitari als ultres inclou des de la dreta republicana fins a l’esquerra alternativa. ENRIC BONET

Des de l’entrada d’Alternativa per a Alemanya (AfD) al Bundestag en les eleccions federals del 2017 amb un 12,6% dels vots, els altres partits amb representació parlamentària han aplicat el cordó sanitari cap aquest partit d’ultradreta en l’àmbit federal. Han evitat tant recolzar les seves iniciatives com qualsevol tipus de foto amb els seus representants.

Les últimes eleccions federals del setembre passat –i la corresponent campanya electoral– també van estar marcades per la vigència d’aquest cordó sanitari. Els candidats dels socialdemòcrates de l’SPD, de la unió conservadora de la CDU-CSU, d’Els Verds, dels liberals de l’FDP i de L’Esquerra van descartar expressament qualsevol tipus de col·laboració activa o passiva amb AfD. Aquest aïllament parlamentari no ha suposat, tanmateix, massa desgast per a la ultradreta, que va obtenir el 10,3% dels vots en els últims comicis federals.

El cordó sanitari alemany ha tingut una important excepció a Turíngia: el febrer del 2020, la CDU i AfD van votar conjuntament un candidat del minoritari FDP com a primer ministre d’aquest estat federat, amb unes eleccions que havien guanyat els postcomunistes de Die Linke. La federació democristiana de la CDU ho va fer en contra de les ordres de la presidència federal del partit, cosa que va suposar la caiguda d’Anegret Kramp-Karrenbauer, triada per Angela Merkel com a successora.

La crisi de Turíngia, afegida a col·laboracions actives entre la CDU i AfD en alguns ajuntaments, deixa en evidència una veritat incòmoda: certs sectors més dretans de la CDU no tindrien inconvenient a pactar amb la ultradreta d’AfD en l’àmbit regional o fins i tot federal. La pregunta que queda en l’aire és com evolucionarà el conservadorisme alemany ara que la CDU té un nou president: el dretà Friedrich Merz, enemic històric del centrisme d’Angela Merkel. ANDREU JEREZ

A Itàlia hi ha partits polítics de l’extrema dreta tradicional que no sempre han estat sota control per part de les autoritats. El dret penal italià penalitza l’apologia al feixisme, però l’aplicació d’aquesta legislació no s’ha pogut portar a terme de forma sistemàtica i, en més d’una ocasió, persones acusades d’aquests delictes no han sigut finalment condemnades pels tribunals. Aquesta impunitat ha sigut objecte de polèmiques en reiterades ocasions, en particular després d’agitacions al carrer alimentades per aquestes formacions; tant que fins i tot s’ha arribat a discutir sobre la dissolució d’alguns d’aquests grups –per exemple, la polèmica formació Forza Nuova–, sense que s’arribés a cap resultat.

S’hi afegeix que a Itàlia hi ha la Lliga –anteriorment anomenada Lliga Nord–, un partit nacionalista que va néixer amb l’objectiu que les regions del nord italià se separessin de la resta del país i que avui amalgama proclames populistes amb retòrica de l’extrema dreta. En aquest cas, a diferència dels anteriors partits, aquesta formació ha aconseguit una significativa presència parlamentària els últims anys i fins i tot ha arribat a governar, amb diversos ministres en carteres clau. Finalment, al país transalpí, també hi ha un altre partit, Germans d’Itàlia, que també pertany a l’esfera de la dreta radical i que els últims anys ha crescut en els sondejos, sobretot pel desgast patit per la Lliga. No obstant, de moment, la rellevància d’aquesta formació dins el Parlament italià no crida l’atenció. IRENE SAVIO

Bèlgica és un dels països europeus amb el cordó sanitari més estricte contra l’extrema dreta. El concepte va néixer el 1989 quan les principals formacions polítiques del país van arribar a un pacte polític informal pel qual es van comprometre a no recolzar-se en la formació flamenca Vlaams Blok per formar Govern. Va ser arran de l’èxit de la formació ultradretana flamenca, que existia des de 1978, en les eleccions de 1991, quan van multiplicar per sis la seva representació al passar de 2 a 12 escons.

Des d’aleshores, aquest acord tàcit s’ha mantingut i ha permès mantenir allunyat del poder el Vlaams Belang (VB), rebatejat amb aquest nom el 2004 després de la dissolució de la formació anterior, amb l’objectiu de limitar la seva influència política en l’esfera legislativa, impedint que les seves propostes prosperessin. Tanmateix, aquest aïllament institucional no li ha passat factura pel que fa al recolzament ciutadà. Un sondeig del desembre passat col·locava el partit com a primera força política a Flandes amb gairebé un 25% d’intenció de vot, per davant el partit nacionalista flamenc N-VA, que mai ha aprovat el cordó sanitari i ha mantingut l’ambigüitat.

Tot i que reben poca atenció dels mitjans de comunicació tradicionals, particularment dels mitjans francòfons on han estat sotmesos a una mena de cordó sanitari «mediàtic» per evitar la propagació de les seves consignes antiimmigració, racistes i discriminatòries, la formació ultradretana ha sabut canalitzar el seu missatge a través de les xarxes socials i dominar la campanya digital per atraure els electors i impulsar en aquest àmbit la seva visibilitat. De fet, dels 800.000 euros gastats el 2019 en xarxes socials pels partits flamencs en la campanya d’aquell any, la meitat corresponen al desemborsament fet pel VB. Una tàctica que ha sabut rendibilitzar per mantenir una omnipresència que li ha resultat molt profitosa. SILVIA MARTÍNEZ

El PP és l’excepció entre els grans partits de centredreta europeus pel que fa als cordons sanitaris per aïllar els ultres. Els vots de Vox han investit quatre presidents autonòmics (Madrid, Múrcia, Andalusia i Castella i Lleó) i cinc alcaldes de capitals del PP (Madrid, Còrdova, Oviedo, Saragossa i Terol). Des d’aquesta setmana, el poder institucional de Vox ha crescut amb la vicepresidència i les tres conselleries que li han atorgat els populars a Castella i Lleó, en una aliança que es podria repetir després de les eleccions andaluses d’aquest any i les autonòmiques i municipals del 2023. En l’àmbit municipal, Vox ostenta cinc alcaldies, totes de municipis molt petits.