Macron, el president camaleó

 Però va ser el diari ‘Le Monde’ qui el va batejar també com el «president camaleó» per la seva capacitat de canviar, adaptar i readaptar les seves polítiques en un exercici de pragmatisme de qui va arribar al poder declarant-se «ni d’esquerres ni de dretes», només un europeista i reformista convençut. Si se li hagués de buscar un equivalent potser seria l’ex primer ministre britànic, Tony Blair, tot i que ell mai va abandonar el Partit Laborista i Macron sí el socialista, amb el qual es va introduir en política i va arribar a ser ministre d’Economia d’Hollande.

Un quadro de les elits

Defensa una gestió polièdrica, desproveïda d’ideologia, basada únicament en l’eficàcia de les polítiques públiques i, si bé ha combinat mesures més impopulars, com la supressió de l’impost sobre la fortuna, amb d’altres més socials, com les ajudes als més vulnerables –l’anomenada ‘prima Macron’– i la pujada del salari mínim, mai ha aconseguit desprendre’s de l’etiqueta de «president dels rics». El seu origen burgès a la ciutat d’Amiens, la seva exquisida formació a l’exclusiva lENA (l’Escola Nacional de l’Administració) i el seu pas pel banc de finances Rothschild el delaten com el perfecte quadro de les elits.

La seva gestió ha estat marcada per múltiples crisis: les llargues mobilitzacions dels ‘armilles grogues’, la pandèmia de la covid i la guerra d’Ucraïna. Les protestes dels ‘armilles’, que van començar l’octubre del 2018 com un moviment del camp i la perifèria de les ciutats contra l’augment del preu dels carburants i la pèrdua del poder adquisitiu, ràpidament van prendre les ciutats. Van ser reprimides amb violència policial, però Macron va haver de renunciar a augmentar l’impost sobre el dièsel i va rebaixar l’IRPF per als sous més baixos.

Tot i així, només la irrupció de l’epidèmia de la covid el març del 2020 va apagar els últims focus de la protesta. Una pandèmia que a França ha deixat més de 140.000 morts i que va portar el cap de l’Elisi a ordenar un llarg tancament de locals de restauració i oci i extensos tocs de queda horaris. Va ser també un dels dirigents europeus que primer va imposar l’obligatorietat del certificat de vacunació, però aquesta mateixa fermesa la va utilitzar per desemborsar 100.000 milions d’euros a l’escut social per afrontar els estralls econòmics del virus.

«Costi el que costi», va dir llavors. El balanç és positiu. El país ha recuperat els nivells econòmics d’abans de la pandèmia i l’atur s’ha reduït durant el seu mandat del 9,5% al 7,4% (el nivell més baix en 15 anys). El límit imposat al preu de l’energia li ha permès contenir la inflació en un 4,5%. Uns resultats que, no obstant, se li aplaudeixen més fora que a casa.

La mediació amb Rússia

La guerra d’Ucraïna i el seu paper de mediador europeu amb el president rus, Vladímir Putin, han consolidat el seu lideratge i han reforçat la seva aura d’estadista. També hi ha contribuït el seu paper crucial en l’aprovació dels fons europeus Next Generation, sobretot perquè va aconseguir doblegar la resistència de l’excancellera Angela Merkel a mutualitzar el deute.

«Vaig arribar al poder amb una vitalitat que espero continuar tenint i amb voluntat de sacsejar el sistema», va afirmar en una entrevista el desembre passat. Vitalitat i velocitat alhora, perquè Macron va protagonitzar un ascens meteòric. De ser un desconegut fins que el 2014 Hollande el va nomenar ministre d’Economia a conquerir l’Elisi el 2017 i, amb només 39 anys, convertir-se en el cap d’Estat més jove que mai ha tingut França.

Un ascens que va fer, a més, al marge dels partits, al capdavant d’un moviment ciutadà fundat només un any abans, En Marxa (EM), unes sigles que coincideixen amb les del seu nom i cognom. ¿Només casualitat o forma part del seu personalisme a l’hora d’exercir el poder?

Intel·ligent, preparat i brillant, és a més un bon orador. Sap que és provocador i això li agrada, però de vegades ha pronunciat alguns comentaris desencertats que han reforçat la seva imatge de president superb allunyat de la realitat, com per exemple quan va parlar de «la gent que no és res», dels «ganduls» refractaris a totes reformes i dels aturats que volen feina «només travessant el carrer».  Paraules que l’han allunyat de les classes populars i d’una part de l’esquerra.

La seva història d’amor

Notícies relacionades

Ni Le Pen ni Macron a la Sorbona

Guerra d’Israel en directe: última hora sobre el final de la treva a Gaza, l’ajuda humanitària i reaccions

Sincer o no, Macron ha reconegut que ha comès «errors», però res el deté quan es tracta de les seves conviccions. La seva vida personal dona fe d’això. Als 16 anys es va enamorar de la seva professora de francès i de teatre, Brigitte Trogneaux, una dona casada 24 anys més gran que ell i mare de tres fills adolescents, com ell llavors. Els seus pares el van enviar a París per trencar aquest amor prohibit i mutu, però ell li va prometre que tornaria i que es casarien.

Ho van fer el 2007 i actualment són una família perfecta i discreta: el matrimoni, els tres fills d’ella i els set nets que tenen. Des de l’absoluta discreció, Brigitte sempre és al costat del president, com a dona i consellera. De 44 anys ell i de 69 ella, han hagut de suportar tota mena de notícies falses. Però la seva història trenca motllos. Com la seva presidència.