Macron supera l’ultra Le Pen i allunya el malson d’Europa

En les seves primeres paraules després de la victòria, als peus de la torre Eiffel, Macron va prometre aquest diumenge a la nit un quinquenni «que no serà de continuïtat», sinó una «era nova» que transformarà França «en una gran nació ecològica». Va ser un discurs curt i concís, allunyat de la pompositat amb què fa cinc anys es va dirigir als francesos a l’Esplanada del Louvre, després de la seva primera victòria. Però la joia de seguidors i militants, joves majoritàriament, va ser la mateixa. El van esperar agitant banderes europees i franceses i ballant mentre punxava un conegut ‘dj’.

El resultat electoral salva França d’una ruptura amb els valors i la tradició republicanes que hauria sigut total si hagués guanyat Le Pen, líder de Reagrupament Nacional (RN), el partit que va heretar del seu pare, Jean-Marie Le Pen, i abans anomenat Front Nacional. A Europa li estalvia el pitjor dels malsons: veure en un dels seus països fundadors i fonamentals la ultradreta populista en el poder, amb la gens oculta intenció de debilitar la Unió que va néixer impulsada des de París i que Macron es proposa enfortir en el pròxim quinquenni.

Però el que no ha pogut evitar el president reelegit és que la ultradreta hagi aconseguit el millor resultat de la història des de l’inici de la V República, el 1958, i hagi captivat gairebé la meitat dels francesos, al 41,6%. El 58,4% obtingut pel dirigent de La República En Marxa (LREM) s’allunya bastant del 66% de fa cinc anys . El dirigent que llavors va dir que havia entès «la còlera, l’ansietat i els dubtes» dels francesos i va prometre lluitar contra les «divisions que minen França» i alimenten la ultradreta, ha acabat engrandint aquesta bretxa.

Abstenció rècord en 50 anys

Ho ha fet, a més, amb una abstenció rècord, inèdita des de 1969, més de mig segle. Gairebé un 28% dels electors no van acudir a votar, cosa que exemplifica el descontentament de bona part de la societat francesa. És el símptoma també del debilitament de l’anomenat Front Republicà –terme que es va encunyar fa 20 anys per referir-se al cordó sanitari de tots els partits per tallar el pas a la ultradreta– davant una opció, que en contínua progressió des dels anys 80, demostra que té serioses opcions de governar algun dia. Per això, sent perdedora, Le Pen va parlar d’«una gran victòria».

Li correspon a ella l’èxit d’haver blanquejat la imatge d’un partit que va canviar el nom el 2018 i que ja no espanta tant els francesos, però que continua ancorat en els mateixos principis que va enarborar el seu pare: antiimmigració i antieuropeisme. Amb una imatge més presidenciable, més propera, una moderació de façana i erigint-se en la candidata «del poder adquisitiu» i del «poble», ha aconseguit ampliar la seva base electoral.

Com fa cinc anys, Macron va fer la seva entrada a l’escenari habilitat davant la torre Eiffel sota els acords de l’himne europeu, acompanyat aquesta vegada de la seva família al complet, la seva dona Brigitte, els fills d’ella i els seus nets. Però ja més que consagrat el seu pedigrí europeista, aquesta ocasió el seu discurs va tenir un aire molt més social, i va prometre convertir França en una «gran nació ecològica», amb una «societat més justa i igualitària entre homes i dones».

«Gestió renovada»

Conscient de l’animadversió que suscita el seu personalisme a l’hora de governar, el dirigent va apuntar a «una nova era» i a una «gestió renovada». I com el 2017, va prometre donar resposta «a la còlera» manifestada pels votants de la ultradreta i també als que s’han expressat amb el silenci de l’abstenció. «Ja no soc el candidat d’una part, sinó el president de tots els francesos, i ningú es quedarà pel camí», va dir.

Macron sap, i així ho va reconèixer amb les seves paraules, que no tot el rebuig a Le Pen s’ha traduït en una adhesió a la seva persona, que genera un rebuig visceral en una part de l’esquerra i de la societat francesa, la gent castigada per la globalització, que viu al món rural o a la perifèria abandonada de les ciutats. Per a aquesta part dels francesos, el dirigent distant i arrogant, de vestits impecables que va enviar la policia a reprimir el moviment dels armilles grogues només és «el president dels rics».

Mélenchon, opositor

Ni el líder insubmís Jean-Luc Mélénchon, que es va quedar a les portes de passar a la segona volta, va demanar directament als seus set milions de votants que recolzessin Macron, només que no ho fessin per Le Pen. Però Mélenchon sap que el dirigent li deu part de la victòria i la reivindicarà, reclamant un gir a l’esquerra al governant. A partir d’avui mateix, l’oposició al president es diu Mélenchon, que ja ha demanat als francesos que l’elegeixin com a primer ministre en les eleccions legislatives del juny, la «tercera volta electoral», com les defineix el politòleg de Sciences Po Gaspard Estrada.

Notícies relacionades

Macron afronta, molt més debilitat, un nou duel amb l’ultra Le Pen

Le Pen, un projecte per desmuntar Europa des de França

Macron no ho tindrà fàcil a l’Elisi en el seu nou i últim mandat. La França que governarà està més radicalitzada i fracturada que llavors. El 58% dels francesos van votar opcions radicals i populistes en la primera volta electoral i van arraconar com a forces residuals els partits moderats que han marcat la vida política de la República francesa després de la Segona Guerra Mundial: socialistes i conservadors, que no van sumar ni el 7% dels sufragis.

No es pot dir que Macron no estigui acostumat a nedar en aigües turbulentes. El primer quinquenni no ha sigut suau, marcat per les protestes dels armilles grogues primer, la pandèmia després i ha acabat enmig de la guerra d’Ucraïna. Però ara ja no compta amb el període de gràcia de llavors i espera poder reprendre aviat l’agenda reformista que la crisi sanitària va paralitzar. La pròrroga de l’edat de jubilació dels 62 als 65 anys és la seva gran assignatura pendent. Però la rebutgen el 69% dels francesos, d’esquerres i de dretes. Europa respira alleujada; França, més trencada que mai, també, però menys.