Judici per esclavitud al Líban: les calamitats de les treballadores domèstiques

Meseret Hailu va passar vuit anys de la seva vida tancada a casa de la seva madame, l’odontòloga May Saadeh. Treballava durant 15 hores diàries, no tenia ni un dia lliure i era colpejada, insultada i amenaçada. La seva família a Etiòpia no va saber res d’ella durant set anys i mig. Quan l’organització This is Lebanon, creada per exposar abusadors, va localitzar la Meseret, era una altra. «Al ser descoberta, la doctora Saadeh li va donar 50 dòlars i la va enviar de tornada a Etiòpia sense res més», denuncia la Patricia, àlies d’una treballadora d’aquest grup que opera des de fora del Líban per seguretat.

Ara, a més de 4.000 quilòmetres del seu infern, la Meseret busca justícia. A través de l’organització Legal Agenda Worldwide (LAW), ha sigut la primera a fer seure al banc dels acusats la culpable del seu patiment amb acusacions mai vistes. «Segons la llei internacional, MH ha sigut víctima d’esclavitud i per això demanem, per primera vegada, la pena màxima de 15 anys per a la seva exocupadora i per a l’agència que la va reclutar per a aquest càrrec i per tràfic d’esclaus», explica Antonia Mulvey, directora de LAW. «No només estem demanant que se li pagui el salari que li correspon, també exigim una indemnització», afegeix. 

El cas de la Meseret va més enllà d’un interès individual. Pretén, també, establir un precedent legal. I obrir una via per a persones que han viscut el mateix infern. «Estem enviant un missatge als ocupadors: tracta les treballadores domèstiques migrants com a iguals, paga’ls justament i fes-les treballar un total decent d’hores», diu Mulvey. Podria ser el primer exemple de rendiment de comptes per part dels perpetradors. «També els parlem a les víctimes, ja supervivents, perquè sàpiguen que quan reuneixin el coratge per denunciar, nosaltres estarem preparats per representar-les», afirma. 

Sense protecció legal

«Les xifres oficials reflecteixen al voltant d’un quart de milió de migrants ara al Líban; no obstant, aquestes dades no mostren un gran nombre que estan en situació irregular», reconeix Aina Puig-Ferriol, coordinadora del suport a les treballadores migrants d’Amel Association. Milers de dones africanes i asiàtiques estan atrapades al país sota el sistema kafala. Aquestes treballadores domèstiques migrants no estan emparades per la legislació laboral libanesa. «Això permet als ocupadors i a les agències explotar-les, ja que no tenen la protecció de la llei», explica Mulvey. Els abusos estan tan estesos que es registra una mort per setmana d’alguna treballadora domèstica, ja sigui per suïcidi o per intents fallits de fuga. Aquests casos mai s’investiguen.

A l’arribar al Líban, el 94% dels ocupadors libanesos confisquen els seus passaports, tot i ser una violació del dret internacional. «De fet, el sistema kafala ha sigut qualificat d’esclavitud moderna», apunta Puig-Ferriol. L’estatus legal d’aquestes dones, en el 99% dels casos, depèn de les seves madames i monsieurs, com són obligades a referir-se als seus pràcticament propietaris. Al ser forçades a viure sota el seu mateix sostre, disposen d’un control gairebé total de la seva feina i del seu estatus migratori. «Aquests ocupadors haurien d'estar entre reixes; estan cometent delictes», insisteix la Patricia.

Abandonades per les seves ambaixades

«Estic cansada de tot, no tenim ningú que ens doni suport, som només nosaltres», explica per telèfon Isatou Sowe mentre intenta calmar els plors del seu nadó. Aquesta mare soltera amb dos fills al seu càrrec –«el meu marit va tornar a Gàmbia l’any passat sense dir ni una paraula»– també lidera la comunitat gambiana al Líban. Aquesta tasca completament voluntària intenta respondre a l’abandonament de les seves ambaixades. Al principi d’any, el país es va escandalitzar quan un grup de kenyans van passar setmanes dormint a les portes del seu consolat. El mateix que les volia retornar a les llars abusives d’on s’escapaven.

Durant els últims dos anys, la crisi econòmica ha condemnat a la misèria aquelles que, tancades, ja eren vulnerables. Ara són extremadament vulnerables. «Jo, per sort, continuo treballant, però amb la crisi, tot i que treballem molt dur, no hi arribem, amb aquests diners», explica Saru Gurung. Al capdavant de la comunitat nepalesa –«no m’agrada que em diguin líder, només estic ajudant»–, Saru calcula que a la seva estada al Líban, «amb les seves coses bones i d’altres de no tan bones», només li queda un any després d’haver-ne passat 12 al país mediterrani. «La majoria es troben en situació d’atur en un lloc d’on no coneixen ni la llengua perquè les porten de l’aeroport a l’aïllament de la llar», explica Puig-Ferriol.

Oblidades per oenagés

Notícies relacionades

Centenars de treballadores domèstiques són abandonades davant els consolats de Beirut

Guerra d’Israel en directe: última hora sobre el final de la treva a Gaza, l’ajuda humanitària i reaccions

A més, són molt poques les organitzacions que ajuden aquest col·lectiu. A la presència d’un milió i mig de refugiats sirians, s’hi suma una crisi econòmica que impregna tots els sectors socials. «Els nostres objectius d’empoderament i de millora dels processos de migració han passat a un segon pla, perquè ara mateix el que necessiten és que donem respostes a les seves necessitats més bàsiques», explica la coordinadora del programa d’Amel. A l’ajuda humanitària, s’hi afegeixen els esforços per repatriar-les.

«Moltes volen tornar a casa seva perquè tot i que tinguin feina, se’ls paga en lliures i no les podem enviar a la nostra família, ja que es queden en no res», denuncia Gurung. La moneda local ha perdut el 90% del seu valor. Tornar, posar terra pel mig és el primer pas per guarir-se. Tot i que per a la Meseret, cadascun dels quilòmetres que la separen del seu infern és un motiu més per no quedar-se callada. «Canviarem el silenci amb el qual les treballadores domèstiques migrants es veuen forçades a viure», anuncia Mulvey, esperançada.