Putin només té un triomf: la runa de Mariúpol

Acabada la contesa, tots dos van iniciar una partida militar i ideològica per dominar en món que va ser la guerra freda. A Putin li hauria agradat presentar-se dilluns amb una gran victòria sobre una Ucraïna suposadament dominada per nazis i que representen una amenaça per a Rússia. La propaganda busca connectar amb la memòria col·lectiva en defensa d’una operació especial que està resultant un desastre. 

Mariúpol és l’únic que pot vendre com a èxit. No es descarta que Putin aprofiti l’efemèride per admetre l’existència d’una guerra, decretar la mobilització general i demanar ajuda a les exrepúbliques soviètiques. Després del fracàs de la presa-llampec de Kíiv a finals de febrer, el Kremlin ha reajustat la desnazificació d’Ucraïna a la realitat de les seves possibilitats. Va anunciar que es concentraria en el Donbass, regió de la qual controlava un terç des de 2014, quan va envair també Crimea en resposta al canvi de Govern a Kíiv, d’un prorús a un proeuropeu. 

Deixar Ucraïna sense sortida al mar

No és només el Donbass, un territori menor per a tants soldats morts. Vol conquerir tot l’est i aconseguir el sud, inclosa Odessa, per deixar el que quedi d’una Ucraïna sense sortida al mar. El seu màxim objectiu seria unir la costa ucraïnesa amb Transnístria, la regió separatista moldava manejada per Moscou. Això posaria en risc aquest país, que no pertany a l’OTAN.

La situació militar continua estancada. Per això s’especula amb la mobilització general. L’Exèrcit ucraïnès, molt armat per Occident, ha aconseguit certs avenços als afores de Khàrkiv, la segona ciutat del país, i aguanta les línies al Donbass. Ucraïna intenta evitar que un eventual avenç rus des del sud els deixi atrapats. En aquesta zona es concentra el 25% de la seva força. La seva aniquilació obriria una oportunitat per atacar Kíiv de nou. 

Tot indica que la guerra serà llarga i de desgast. En cas d’una victòria russa, de moment poc probable, passaríem a l’escenari de la resistència armada. Hi haurà pics d’intensitat i la calma relativa que obligaran a un sobreesforç d’Europa. Putin ens coneix bé, confia en la nostra tendència a cansar-nos, com va passar a Síria i passa a Líbia. 

L’enfonsament del ‘Moskva’, el barco insígnia de la flota del mar Negre, ha enfurismat el líder rus. Vol venjança, no una negociació. En tot conflicte hi ha una finestra d’oportunitat que permet vendre una derrota com si fos una victòria. Putin cometrà el mateix error que els EUA a l’Afganistan. Ha nomenat un cap militar suprem per a Ucraïna per disposar d’una cadena de comandament unificada i eficaç.

 L’horitzó electoral dels EUA

Al general Aleksander Dvórnikov se’l coneix com ‘el carnisser de Síria’. Durant set anys va fer servir l’aviació per castigar els enemics del seu aliat, Baixar al-Àssad. Va bombardejar civils i hospitals gràcies al fet que l’ONU li havia subministrat innocentment les coordenades per protegir-los. Va demostrar capacitat d’adaptació. Va utilitzar Hezbol·là com a infanteria i hi va implicar l’Iran mentre que Donald Trump, que també va bombardejar, es va aliar amb els kurds sirians. 

L’ISIS va ser derrotat, malgrat que les seves restes sobreviuen a la província d’Idlib, amb risc que es repeteixi el cas de la resurrecció dels talibans. El problema de Dvórnikov és que a Ucraïna no pot rellogar aliats que lluitin en territori més enllà dels txetxens. 

Notícies relacionades

Avortament als EUA: ¿I ara què?

Guerra d’Israel en directe: última hora sobre el final de la treva a Gaza, l’ajuda humanitària i reaccions

Uns dels objectius de Putin és arribar amb opcions de victòria, si és que no l’aconsegueix abans, a les eleccions dels EUA de novembre de 2024. Espera que el seu amic Trump torni a la Casa Blanca i accepti la partició d’Ucraïna per posar fi a la guerra. Segons els republicans, entossudits, la invasió d’Ucraïna només té un culpable: Joe Biden. 

L’esborrany de la sentència del Suprem contra l’avortament és un senyal més que els EUA s’encaminen cap a un Estat autoritari. El món estarà governat per tres potències que no creuen en la democràcia. A la UE lidiem, a més, amb els quatre cavalls de Troia de Putin: el gas, Hongria, les extremes dretes i una esquerra puríssima incapaç de veure la realitat més enllà de la pancarta dels anys 80, la d’ OTAN no, bases fora. Mentrestant, Finlàndia i Suècia, dos països lliures i irreprotxables, exigeixen el seu ingrés exprés a l’OTAN. No és ideologia, és supervivència.