Ramificacions de la guerra d’Ucraïna

Suècia i Finlàndia acceleren el pas per entrar a l’OTAN trencant dècades de no alineament

Els dos països se senten amenaçats pel Kremlin i temen una onada d’atacs híbrids mentre es consumeixi la seva adhesió

YVES HERMAN/REUTERS

La guerra a Ucraïna està reconfigurant l’ordre geopolític europeu d’una manera completament inimaginable setmanes abans que les tropes de Vladímir Putin envaïssin el seu veí ucraïnès. El rearmament d’Alemanya, amb una inversió de 100.000 milions d’euros en Defensa i el compromís de superar en només dos anys el 2% del seu PIB en despesa militar, no només marca el gir més important en la política de seguretat alemanya des de la Segona Guerra Mundial, sinó que podria convertir ben aviat el país més ric d’Europa en el tercer que més gasta en defensa del món darrere dels Estats Units i la Xina. És només el principi, perquè tant Finlàndia com Suècia ultimen la seva decisió per sol·licitar la seva entrada a l’OTAN, un pas que enterraria una llarga història de neutralitat militar, reformulada com a no alineament en les últimes dècades.

Tot està anant extremadament ràpid als dos països. Tant, que, algunes veus, acusen els seus líders d’haver-se deixat portar per la «histèria» que ha generat la guerra a Ucraïna. Si res es torça, les dues capitals anunciaran la seva decisió a mitjans de maig, després d’haver accelerat l’anàlisi d’implicacions que comportaria la seva entrada a l’Aliança Atlàntica. «Anem de camí a l’OTAN. El Govern està preparant la població i especialment les bases del Partit Socialdemòcrata –històricament oposat a l’adhesió– amb el missatge que hi ha una nova realitat a Europa», assegura Mikael Holmström, corresponsal per a temes de Seguretat de ‘Dagens Nyheter’, el diari més prestigiós de Suècia. «Al Parlament hi ha una majoria favorable si entrem conjuntament amb Finlàndia a l’OTAN».

Els dos països no només comparteixen frontera i una estretíssima relació militar, sinó que van ser un mateix país durant 600 anys, fins que el gruix del territori finlandès va quedar esqueixat de la Corona sueca el 1809 per caure en mans de l’imperi tsarista fins a la seva independència el 1917. Aquella guerra amb Rússia i una altra amb Noruega cinc anys després són les úniques que ha lliurat Suècia en més de 200 anys, tota una anomalia en la sagnant història europea. Molts suecs atribueixen aquesta mena de pau eterna a la seva neutralitat militar, que es va combinar durant la Guerra Freda amb un exèrcit imponent, que va arribar a comptar amb la quarta força aèria del món. I mentre els seus germans nòrdics (Noruega, Islàndia i Dinamarca) van participar en la fundació de l’OTAN el 1949, Estocolm en va quedar fora per fer de l’equilibrisme una virtut.

Les guerres de Finlàndia

«Assegurar-se que Finlàndia no queia sota el jou soviètic, va ser per a Suècia un interès vital», va escriure recentment el seu ex primer ministre, Carl Bildt. «Aquesta consideració va ser el principal motiu de la política de neutralitat armada sueca durant la Guerra Freda». Per Finlàndia, l’OTAN ni tan sols va ser una opció fins al 1992. Amb una frontera compartida amb Rússia de més de 1.300 quilòmetres, va ser envaïda per la Unió Soviètica durant la Segona Guerra Mundial, de la qual es va defensar mitjançant dues guerres que li van costar un bon tros del seu territori, incloent-hi la seva ciutat més cosmopolita, Víborg. El Tractat d’Amistat posterior amb l’URSS va lligar de mans Hèlsinki per acostar-se militarment a Occident i va consolidar la seva estricta postura de no alineament.

«Els finlandesos estan molt orgullosos de com han manejat Rússia. Ho anomenen pragmatisme. Hi ha hagut crisi, però sempre han mantingut les línies obertes amb el Kremlin, fins i tot des de l’inici de la guerra a Ucraïna», assegura Gunilla Herlof, directora d’investigació de l’Institut de la Pau de les Illes Aland (Finlàndia). Des de fa anys, tant Hèlsinki com Estocolm –membres de la Unió Europea– cooperen amb l’OTAN i participen en les seves maniobres militars, però aquesta guerra ho ha canviat tot. Els dos països tornen a sentir-se amenaçats pel Kremlin i la fam imperial de Putin. Per primera vegada en la història, la majoria de finlandesos són partidaris de l’entrada en l’Aliança Atlàntica, un 68% en les últimes enquestes. A Suècia el marge és menor, però supera el 60% si es fa a l’uníson amb Hèlsinki.

Les advertències russes

A ningú se li escapa el dilema que amaga la decisió, després que Putin enarborés l’expansió de l’OTAN cap a l’est com un dels motius per envair Ucraïna. El Kremlin va advertir al desembre que l’entrada dels dos països el seu organigrama «tindria serioses conseqüències polítiques i militars». I al març, amb l’ensorrament ucraïnès ja en marxa, l’expresident rus Dimitri Medvédev va afirmar que, en cas de consumar-se l’adhesió, Moscou es veurà obligat a reforçar les seves forces militars al Bàltic i podria desplegar armes nuclears i míssils supersònics a l’enclavament de Kaliningrad, situat davant les costes sueques i encaixonat entre Polònia i Lituània.

Aquestes paraules són alguna cosa més que amenaces etèries. El mes de març passat, durant unes maniobres militars conjuntes de suecs i finlandesos, diversos caces nuclears russos van entrar a l’espai aeri suec, segons va informar la premsa local. I unes setmanes després, el Govern finlandès va denunciar diversos atacs cibernètics contra les seves webs governamentals. «Els russos senten que Occident se n’ha aprofitat des del col·lapse de l’URSS, especialment amb l’expansió de l’OTAN», diu Linus Hagström, professor de la Swedish Defense University, oposat a l’entrada del seu país a l’OTAN. «I aquest ressentiment, aquesta sensació d’insult i humiliació, pot tenir conseqüències, com estem veient a Ucraïna».

La seva actitud ha passat ara a ser minoritària, davant l’expressada per Gunilla Herlof. «Putin està mirant de dictar la política de seguretat dels nostres dos països. És inacceptable. Hem passat a estar sota amenaça directa i, tot i que fa alguns anys que ens rearmem, no podem garantir la nostra seguretat sense l’ajuda d’altres països», afirma l’experta en seguretat. A diferència de Finlàndia, que té la força de reservistes més gran de tot Europa, Suècia va desmantellar en gran manera el seu exèrcit després del final de la Guerra Freda i, des de la invasió russa de Crimea el 2014, treballa contrarellotge per incrementar la seva capacitat militar.

La por d’una guerra híbrida

Notícies relacionades

La més que probable entrada dels dos països a l’OTAN, que ha sigut rebuda amb entusiasme pel seu secretari general, hauria de ser aprovada per unanimitat per tots els seus membres. Però tampoc allà Holmström, el periodista de ‘Dagens Nyheter’, espera sorpreses. «Segons la meva informació, els dos governs han estat en contacte amb les 30 capitals i la resposta de tots ha sigut positiva, incloent-hi Hongria i Turquia», afirma a aquest diari. Només falta saber què passarà els mesos que trigui a completar-se el procés que, segons la cúpula de l’OTAN, es tramitarà de manera expeditiva.

Tant Estocolm com Hèlsinki temen que Moscou llanci atacs híbrids contra les dues nacions mentre es ratifica la seva adhesió. «Aquest serà el període més complicat, perquè l’OTAN no ens defensarà», reconeix Herlof. D’acord amb el diari suec ‘Aftonbladet’, tant els EUA com el Regne Unit s’han ofert a cobrir les espatlles dels dos països mentre duri la tramitació.