Finlàndia, en tres claus

Finlàndia és un país de 5,5 milions d’habitants, la història dels quals està molt unida a la de Rússia. Les relacions entre tots dos es remunta al segle XVII quan l’imperi rus, amb el tsar Pere I de Rússia –Pere el Gran–, va intentar envair Finlàndia, amb èxit, un territori que estava en mans de Suècia i des d’aleshores va passar a dir-se Gran Ducat de Finlàndia. Va conservar aquest nom fins al 1917, ja que després de la Revolució Bolxevic a Rússia Finlàndia va declarar la seva independència.

No obstant, el país nòrdic es va embarcar aviat en una Guerra Civil, en què un bàndol –els vermells– estava recolzat militarment per la Unió Soviètica i l’altre –els blancs– per Alemanya. Aquest conflicte bèl·lic va acabar amb els russos sortint definitivament de Finlàndia, després del tractat de pau firmat el 1920.

No obstant, els conflictes entre Rússia i Finlàndia no es van aturar, ja que el 1939 l’URSS va envair de nou el país nòrdic, en una Guerra d’Hivern en què els soviètics van fracassar, però malgrat això Finlàndia va haver de cedir algunes regions per mantenir la seva independència. Després de la Segona Guerra Mundial, en la qual Finlàndia es va aliar amb Alemanya i va perdre la contesa, el país nòrdic va firmar amb l’URSS l’Armistici de Moscou, el 1944, pel qual els finlandesos van cedir als soviètics alguns territoris. En total, Finlàndia va perdre més del 10% del seu territori.

Després de l’Armistici de Moscou, Finlàndia i l’URSS van firmar el Tractat de Pau de París el 1947, pel qual el país nòrdic es comprometia a limitar la mida de les seves forces de defensa. Així, la política de neutralitat de Finlàndia va començar durant la Guerra Fría, ja que malgrat situar-se a l’oest del teló d’acer, el país nòrdic buscava mantenir relacions pacífiques amb l’URSS, mentre conservava la independència del seu sistema polític i econòmic.

Aquesta política exterior, coneguda com a doctrina Paasikivi-Kekkonen, va ser establerta pel president finlandès Juho Kusti Paasikivi –que va dirigir el país del 1946 al 1956– i continuada pel seu successor Urho Kekkonen –que va governar del 1956 al 1981–. L’objectiu d’aquesta política, també anomenada finlandització, era que Finlàndia es mantingués com un país independent sobirà, democràtic i capitalista, malgrat la frontera amb la Unió Soviètica.

Durant aquell període, Finlàndia no va ingressar a l’OTAN, ni tampoc es va afegir al Pla Marshall –malgrat els pagaments per les reparacions de guerra que afectaven l’economia del país–, ni al Pacte de Varsòvia. Amb l’URSS, en canvi, va firmar el Tractat d’Amistat, Cooperació i Assistència Mútua el 1948, que es va mantenir fins a la dissolució de la Unió Soviètica el 1992. No obstant, Finlàndia va firmar altres acords de seguretat i comerç amb Rússia.

Després de la caiguda de l’URSS, Finlàndia va mantenir la seva neutralitat, que ja durava més de 70 anys, i malgrat adherir-se a la Unió Europea el 1995, no considerava afegir-se a l’OTAN. No obstant, després de la invasió russa a Ucraïna, el 76% dels finlandesos estan a favor d’unir-se a l’Aliança Atlàntica –el triple que abans de la guerra–, i només hi ha un 12% en contra, segons una enquesta recent de l’emissora pública de Finlàndia YLE.

Finlàndia compta amb un sistema de Govern parlamentari, per la qual cosa el Parlament finlandès (Eduskunta) és l’última autoritat –només hi ha una Cambra–. Està compost per 200 membres i té poder per canviar la Constitució, entre altres capacitats. Una de les característiques de Finlàndia és que, des de la seva independència, ha estat pràcticament sempre governada per governs de coalició.

Després de les eleccions parlamentàries del 2019, el primer ministre de Finlàndia és del Partit Socialdemòcrata –que governa en coalició amb quatre formacions més–. El juny del 2019, Antti Rinne es va convertir en primer ministre, però va renunciar sis mesos després al perdre el recolzament del principal soci de la coalició. Per tant, des del desembre del 2019 el càrrec de primera ministra ha recaigut en Sanna Marin, també socialdemòcrata. Actualment, el Govern està format pel Partit Socialdemòcrata, el Partit del Centre, la Lliga Verda, l’Aliança de l’Esquerra i el Partit Popular Suec.

Per la seva banda, el cap d’Estat de Finlàndia és un càrrec que té una durada de sis anys i la seva reelecció es limita a un període consecutiu. El 2012, Sauli Niinistö, del partit liberal de centre dreta Coalició Nacional, es va convertir en president del país. El 2018, Niinistö va ser reelegit amb el 62,7% dels vots, tot i que aquesta vegada es va presentar com a candidat independent, en la primera en què un president era elegit al país nòrdic en primera volta.

Respecte a la decisió d’adherir-se a l’OTAN, actualment una àmplia majoria dels 200 diputats del Parlament està a favor, mentre que els opositors es redueixen a una desena, per la qual cosa la majoria dels partits polítics recolzen unir-se a l’Aliança Atlàntica. No obstant, la decisió final l’haurà de prendre el Partit Socialdemòcrata de la primera ministra Sanna Marin.