Els últims de Bohorodychne

També és un dels punts de la geografia ucraïnesa on les tropes del Kremlin estan posant en pràctica les seves noves tàctiques militars en aquesta segona fase del conflicte, a causa dels pobres resultats obtinguts durant la guerra llampec dels primers dies. No es tracta ja de llançar a cegues columnes de blindats que acaben sent presa fàcil per a uns soldats locals ben proveïts amb míssils antitancs proporcionats per Occident. El que l’exèrcit del Kremlin intenta ara és precisament el contrari: bombardejar intensament una zona, durant dies o fins i tot setmanes, abans de procedir a la seva lenta i cauta ocupació militar. Una estratègia que, d’acord amb el vist a Sviatohirsk i poblacions adjacents, multiplica de forma exponencial el sofriment de la població civil, deixant aïllats els habitants amb menys recursos. 

«Tots aquests bombardejos són frescos», corrobora el Dima, nouvingut, a bord d’una furgoneta, a Bohorodychne, l’últim poble abans d’arribar al monestir, mentre contempla els enormes esvorancs oberts i els coets encastats a la calçada, tot un perill per a la seguretat viària del lloc. Ningú circula entre les cases de fusta del llogarret, ningú sembla treballar entre els petits horts de subsistència, ningú obre la porta ni respon als requeriments dels estranys que acaben d’arribar al poble. Enmig d’un silenci estremidor interromput per unes deflagracions seques que cada poc fan vibrar el terra, apareix la prima figura de Dimitri Marchuk, amb evidents símptomes d’eufòria etílica i molta pressa perquè –afirma– ha de munyir unes vaques al més aviat possible.  

Pobles buits

«El 80% de la gent del poble ha marxat. Jo prefereixo quedar-me, no tinc on anar», explica, sense gaires ganes, davant els micròfons. Abans de la invasió russa treballava al monestir. Ara fa el que pot per tirar endavant, entre els bombardejos, juntament amb la seva dona. Amb el poble pràcticament desert, són els militars ucraïnesos els únics que encara es deixen veure per Bohorodychne, situat al nord de Donetsk, al Donbass ucraïnès. Molt de pressa circula un desgavellat vehicle soviètic, pintat amb colors de camuflatge i amb tres soldats al seu interior, que patrullen la pedania i prenen nota de les urgències mèdiques. «Més avall hi ha una dona amb un marit que no pot caminar, fa temps que volen sortir del poble però estan atrapats», expliquen diversos militars.  

El matrimoni en qüestió està format per Vera Gerosimenko i Anatoli Dronitxev, de 60 anys, aquest últim amb la mobilitat reduïda a causa d’un infart cerebral tingut el 2016. Les contínues i pròximes explosions han empitjorat ostensiblement la seva situació, li causen estrès i fins i tot el deixen atordit durant llarg temps. Assegut en un llit, amb la cara torta i la mirada perduda, l’Anatoli desvaria i no aconsegueix fer-se entendre.

Sense accés a les seves medicines habituals, la seva dona Vera, convertida en la seva infermera ocasional, implora que algú els acosti fins a Sloviansk, a una trentena de quilòmetres, on almenys hi ha un hospital i podrà ser atès degudament. «Som responsables d’aquesta situació; ens havien ofert diverses vegades ser evacuats, però ens hi vam negar. Al principi l’Anatoli em deia que millor quedar-nos, que això només era un joc, una partida d’escacs», explica la Vera. «Ara ja ens és igual tot, hem de sortir d’aquí». 

«Sabia que aviat vindria un àngel»

Notícies relacionades

L’ofensiva russa al Donbass s’estanca

Suècia s’afegeix a Finlàndia i demana la seva entrada a l’OTAN

Enmig dels plors, les pregàries i els laments dela Vera, és el Dima finalment qui pren la decisió d’extreure el matrimoni atrapat a la ratera bèl·lica en la qual s’ha convertit Bohorodychne. Amb els seus poderosos braços, agafa l’esquelètic cos de l’Anatoli entre els gemecs i plors d’aquest últim i l’introdueix en el seu vehicle, mentre la Vera agafa molt de pressa els documents d’identitat del matrimoni, un parell de bosses amb estris i fins i tot la cadira de rodes. La seva pressa per sortir d’allà és tal que ni tan sols li importa deixar enrere el gos de la família. «Feia temps que resava, sabia que aviat vindria un àngel per emportar-nos», agraeix al cel.  

Una hora més tard la furgoneta del Dima s’atura davant l’entrada principal de l’hospital on l’Anatoli és recollit pel personal mèdic local. Lluny ja del perill i dels trets de l’artilleria russa, la principal preocupació de la Vera és haver pogut parlar de més amb els periodistes. «Espero que per haver donat una entrevista no m’acabin tancant», diu en un típic acte reflex soviètic.