Nadia Ghulam, escriptora i activista afganesa: «Ara la moda és Ucraïna, ja ningú recorda l’Afganistan»

Diu Nadia Ghulam que els qui neixen en països en guerra no tenen nom ni cognoms ni edat. És precisament el seu cas, nascuda el 1985 en un Afganistan ja ocupat per Rússia. Sense registres, l’escriptora i activista afganesa sap que va néixer a Kabul i va decidir establir una data aproximada. El 4 de juny. Acaba de complir 37 anys. Aquesta dona, que perfora amb la mirada, en va viure deu fent-se passar per home a l’Afganistan quan una bomba va matar el seu germà i la va deixar a ella en coma diversos mesos en plena Guerra Civil. En fa 16 que és a Catalunya. Estrena llibre –Somiant la pau– i reflexions que són com dards.

-¿Quines diferències detectes entre aquesta última etapa de règim talibà i el que va viure vostè?

-Al meu llibre Soñando la paz, faig molts paral·lelismes entre l’actualitat i el que va passar durant el règim talibà que jo vaig viure, el que va començar el 1996. Els talibans de llavors van viure a un segle en què acabàvem de tenir una Guerra Civil i no tenien accés a la informació com la coneixem ara. Ara, han viscut un canvi molt important a nivell de tecnologia. Tots tenen un smartphone tot i que no sàpiguen escriure el seu nom. Tenen càmeres i saben enviar fotos i vídeos. Això suposa un greu problema per a la població civil. La població civil, les persones que han assaborit una mica la llibertat, ara estan novament dins d’una gàbia i els està costant moltíssim. El canvi és molt gran. Són opressors amb més experiència i més eines. Tot es grava i la gent té por. Abans, els talibans castigaven la dona que sortia de casa sola o destapada. Ara el sistema és més pervers. Els talibans no castiguen la dona directament sinó els homes de la seva família, amb la qual cosa augmenta molt la violència en el si de la llar.

-¿Creus que Espanya dona el mateix tracte als refugiats ucraïnesos que als afganesos o d’altres nacionalitats?

-Hi ha un greuge molt gran. Ara, per exemple, els refugiats d’Ucraïna que arriben a Espanya tenen molts recursos econòmics. Els refugiats ucraïnesos pobres encara no han arribat. A més de tenir els seus propis recursos, tenen més facilitat per entrar a la universitat i seguir el seu camí, convalidar els seus títols i treballar en el que treballaven. Què passa amb els afganesos i sirians o palestins...? ¿Per què hi ha refugiats de primera i de segona?. Parlo de l’Afganistan perquè és el que conec. A l’Afganistan fa 50 anys que patim per la guerra. 50 anys sense educació, formació... La salut mental dels refugiats afganesos no és bona. El 95% patim estrès posttraumàtic molt greu. Arribem amb l’esperança que aquí hi ha garantits els drets humans, que es pot seguir dignament la vida... però ens trobem que per estudiar has de convalidar els teus estudis, per treballar, aportar tots els certificats. I per fer això necessites anys de tramitació i anar d’oficina en oficina i no pots perquè has de menjar i, al final, agafes alguna feina de neteja per poder sobreviure. Seguiran vivint però amb indignació perquè sempre viuran malament...¿Realment és una oportunitat?

-¿És necessari agilitar els processos de convalidació d’estudis per als refugiats?

-No vull que ens regalin els certificats. Demano, sisplau, que vegin les nostres capacitats, obrin les portes de les universitats i ens deixin estudiar les carreres que volem.

-¿Què ha passat a la teva germana en aquest sentit?

-La meva germana és professora de matemàtiques a l’Afganistan però ara aquí no ho pot acreditar. Li han ofert un curs de neteja. I és molt trist per mi perquè jo he sacrificat la meva vida aquí, euro a euro, per pagar els estudis de la meva germana perquè tingui una vida una mica millor que la meva. Jo he sigut analfabeta fins als 16 anys i no he volgut que a la meva germana li passés el mateix.

-T’indignes al veure com Occident subministra armes a Ucraïna com a solució a l’atac rus.

-Per desgràcia, els humans no estem aprenent dels nostres errors. Estan utilitzant el mateix mètode que van utilitzar al meu país. Vaig néixer a l’Afganistan ocupat pels russos. I el que van fer els EUA i Europa va ser entregar armes als civils perquè lluitessin contra els russos. Van aconseguir treure els russos però van provocar 50 anys de guerra al meu país, que encara no s’ha solucionat. És el mateix que estan fent a Ucraïna. És com si a una formiga que es pot defensar davant un elefant. Les armes no són mai la solució. Cap violència elimina la violència.

Notícies relacionades

Nadia Ghulam: «La meva mare plora perquè veu venir la Guerra Civil a l’Afganistan»

'Nadia', la noia que va enganyar els talibans

-Lamenta el tractament mediàtic de les crisis, del tot a res.

-Sí. Ara la moda és Ucraïna, ja ningú recorda l’Afganistan. Fa mal perquè si deixem de sortir en els mitjans, l’ajuda humanitària tampoc arriba i passes a engrossir la llista dels països i crisis oblidades. No m’agradaria que l’Afganistan acabés així. Les conseqüències les passen les persones més vulnerables del planeta.