Triumvirat europeu a Ucraïna sense Espanya

L’arribada de Pedro Sánchez al Consell Europeu el juny del 2018 va despertar moltes expectatives. El nou Govern amb un europeisme proactiu volia recuperar la influència que Espanya havia tingut a la UE en la primera meitat de la dècada del 1990 i ressuscitar l’antiga complicitat i cooperació privilegiada amb França i Alemanya. Espanya aspirava a convertir-se en el tercer soci de l’eix franco-alemany aprofitant la sortida del Regne Unit i l’euroescepticisme del Govern italià del Moviment 5 Estrelles i La Liga.

Amb Macron

Sánchez es va alinear amb els plans d’integració europea de Macron i de construir una «Europa que protegeixi», però va xocar, com el president francès, amb l’immobilisme de la cancellera alemanya, Angela Merkel. Les expectatives d’Espanya es van veure minvades perquè per a França, Espanya només era el tercer soci privilegiat per darrere d’Alemanya i Itàlia, mentre que per a Merkel quedava relegat a cinquena posició darrere de França, Itàlia, Holanda i Polònia, com assenyala un informe del Consell Europeu de Relacions Exteriors (ECFR). Un altre obstacle per a les aspiracions del Govern d’incrementar el seu pes polític a la UE va ser la seva falta de vincles estrets amb els països de l’Est i amb l’influent grup d’Holanda, Suècia, Finlàndia, Dinamarca, Bèlgica i Àustria. No obstant, Espanya va tancar el 4 d’abril una aliança amb Holanda (fins ara defensor acèrrim del rigor pressupostari) per reformar i flexibilitzar les regles fiscals europees.

L’arribada de Mario Draghi al capdavant del Govern italià i de Scholz a la cancelleria alemanya amb un programa federalista europeu han facilitat l’emergència del triumvirat Alemanya-França-Itàlia, sense que Espanya hagi aconseguit ampliar-lo a un quartet. L’actitud del PP aquests últims anys, intentant soscavar per tots els mitjans la credibilitat del Govern espanyol davant les institucions europees, no ha ajudat reforçar el pes polític d’Espanya a la UE. L’escassa petició d’ajuda d’Espanya a la UE en la crisi amb Algèria ha suposat una confessió de la debilitat política.

Notícies relacionades

Brussel·les posa en marxa el tren d’adhesió d’Ucraïna a la UE

Guerra Rússia-Ucraïna avui: Última hora, en directe

La influència espanyola en la UE de l’època de Felipe González es va perdre amb els governs de José María Aznar, centrats en les ajudes europees i a preservar els poders nacionals. Aznar va espatllar les relacions amb Alemanya per la seva altivesa en la cimera pressupostària del 1999 i va acabar d’empitjorar les relacions amb Berlín i París a l’alinear-se amb els Estats Units a favor d’envair l’Iraq. L’arribada del Govern de José Luis Rodríguez Zapatero el 2004 va suposar una nova aposta més europeista que es va desaprofitar per la debilitat econòmica espanyola en la crisi del deute de l’eurozona. La influència espanyola en la UE es va mantenir baixa al tornar al poder el PP amb Mariano Rajoy a causa del rescat financer, el seu focus en els temes nacionals i la inestabilitat pel conflicte català. L’actual responsable de la diplomàcia europea, Josep Borrell, va reconèixer el 2016 que la influència política d’Espanya en la UE amb Rajoy era «insignificant».

A l’OTAN, Espanya també té un pes polític minvat, malgrat ser l’amfitrió de la cimera del 28 al 30 de juny a Madrid, de la seva participació en 22 missions militars aliades (set en actiu) i de ser amb el 5,99% el cinquè contribuent europeu més gran al pressupost de l’Aliança. Espanya té en contra ser el membre (excloent Luxemburg) que destina a defensa el menor percentatge de producte interior brut (PIB): 1,03% el 2021, lluny de l’objectiu del 2%. A més, per a Washington encara pesa la retirada precipitada de les tropes espanyoles a l’Iraq el 2004. Cal veure si el gir d’Espanya respecte al Sàhara Occidental per emmotllar-se al dictat dels EUA, que el 2020 va reconèixer la sobirania marroquina sobre l’antiga colònia, dona algun rèdit significatiu.