Gustavo Petro, de ‘Cents anys de solitud’ i la guerrilla a la presidència
Gustavo Petro va ser guerriller, es va reintegrar a la societat civil i ha ocupat càrrecs executius i legislatius
Una vida, muchas vidas, es diu l’autobiografia de Gustavo Petro. Es va publicar el 2021, quan Colòmbia s’incendiava als carrers. El llibre va quedar incomplet. Li faltava el capítol que acaba d’escriure’s: l’arribada a la presidència d’un exguerriller que va néixer a Ciénaga de Oro, al departament de Córdoba, lluny de Bogota, a 700 quilòmetres, i que ha arribat molt més lluny del que ell mateix imaginava.
El futur president va néixer un 19 d’abril del 1960. Ja en la seva infància, la seva família es va traslladar a la perifèria de Bogotà. Malgrat haver viscut en una llar pobra, mai li va faltar un llibre. «Vaig ser un lector àvid. En l’adolescència ja llegia Les confessions, de Jean-Jacques Rousseau, i des d’allà va començar a interessar-me la història...De tots maneres, no vaig deixar de llegir novel·les, potser molt avançades per a la meva edat, com ‘Miquel Strogoff’, de Jules Veme, a primària, i, més endavant, ‘Crim i càstig', de Fiódor Dostoievski». Va estudiar economia. Just començar la seva carrera universitària, als 17 anys, es va incorporar al Moviment 19 d’Abril (M-19). Va arribar a ser el més jove dels cinc membres de la direcció de la regió central d’aquesta guerrilla urbana. El seu nom de guerra va ser Aureliano, un secret homenatge a la literatura i, en particular al Coronel Aureliano Buendía, el personatge de la novel·la única de Gabriel García Márquez. «La lectura de Cent anys de solitud em va semblar màgica, perquè em recordava la costa Carib com un rumor inconscient». Era la memòria de la seva primera infància la que s’associava a la seva vida clandestina.
Petro no va participar en importants accions armades. Va estar pres 18 mesos i assegura haver sigut torturat. Aviat va entendre la primacia de la política sobre les armes. A finals dels anys vuitanta va ser un entusiasta promotor del desarmament de l’M-19 amb el líder d’aquest grup, l’assassinat Carlos Pizarro. El van elegir congressista el 1991. La seva vida va córrer perill i es va exiliar. Va estar diversos anys fora del país. Al retornar es va convertir en congressista. Va integrar el grup del Pol Democràtic Alternatiu. Va arribar a ser alcalde de la capital. Va competir per la presidència el 2010. Va obtenir el quart lloc. Va perdre la segona volta contra Iván Duque el 2018. Aquesta campanya li va deixar una experiència transformadora. «Vaig deixar de sentir-me com un individu, els vents de la gent em portaven d’un lloc a l’altre, em feien un gegant».
Lluny de Caracas, a prop de l’ambientalisme
Va exercir d’alcalde de la capital. Va ser suspès i rehabilitat amb un no menyspreable suport popular que ell va aguaitar com un punt d’inflexió en la seva carrera. El 2018 havia perdut perquè el van associar amb el madurisme. En rigor, les velles simpaties de Petro amb Hugo Chávez s’havien diluït molt abans. Si alguna cosa el distancia del país veí, més enllà dels seus lideratges, és el disseny d’un país completament dependent del petroli. Petro vol anar en la direcció contrària, abandonar una matriu econòmica basada en el carbó i els hidrocarburs. Per això acaba el seu llibre, en aquests moments llegit en clau, dient: «De vegades em pregunto: “¿Quin futur es mereix Colòmbia?” Per mi, la resposta inclou dos elements: el saber i el reequilibri amb la natura. Si el país es mou cap a la mitigació del canvi climàtic té futur. Altrament, no tindrà cap més opció sinó finar».
Va pavimentar el seu camí cap al palau de Nariño al compàs d’una cançó que, a més de convidar a remenar el cul, va prometre una Colòmbia humana. «‘Lo bueno ya se viene’». Uns quants a l’elit no se’l van prendre degudament de debò. «Sí que es pot», van cridar en la seva nit triomfal els que van sortir a celebrar la victòria. Els que el coneixen solen remarcar la seva perseverança, de vegades limítrofa amb la tossuderia, però també la seva capacitat per al diàleg. El president electe vol una reforma impositiva i que no recaigui sobre l’esquena dels pobres, modificar el servei militar i ubicar una dona al capdavant del Ministeri de Defensa. Es proposa a més crear un Ministeri de la Igualtat i promoure l’ocupació amb un salari bàsic. Sap que no podrà fer miracles i que el país ha «de produir» abans que començar una redistribució virtuosa. «Desenvoluparem el capitalisme a Colòmbia, no perquè l’adorem sinó perquè primer hem de superar la premodernitat, el feudalisme, els nous esclavismes. Hem de superar mentalitats atàviques lligades al món de serfs que tenia com a contrapart els senyors i els amos. Hem de construir una democràcia a partir que hi hagi un pluralisme de consciències i colors. Un pluralisme econòmic».
Notícies relacionades
