El triomf de Petro amplia l’esfera d’influència del progressisme a l’Amèrica Llatina

La recent Cimera de les Amèriques que es va celebrar a Los Angeles va tenir un resultat anodí per a l’amfitrió Joe Biden, fins al punt que es va veure obligat a tractar amb una incòmoda deferència Bolsonaro per cobrir el buit que havia deixat la deserció d’Andrés Manuel López Obrador per l’absència de Cuba, Nicaragua i Veneçuela en la reunió. Petro, en un to semblant al de l’argentí Alberto Fernández, va criticar les exclusions i va parlar de la unitat regional. Tanmateix, aquest assenyalament no suposa ni tan sols una lleugera afinitat sentimental amb els exclosos. El líder de la coalició Pacte Històric ha mostrat clares distàncies no només amb el madurisme sinó amb l’Havana i Managua, malgrat que les seves respectives autoritats hagin saludat amb entusiasme la novetat electoral a Colòmbia.

L’exguerriller i la seva companya de fórmula Francia Márquez semblen tenir més empatia amb el xilè Gabriel Boric. El jove mandatari xilè ha sigut fins al moment el que amb més èmfasi ha assenyalat els dèficits democràtics a l’illa, Veneçuela i Nicaragua, davant el silenci dels altres. Però potser el punt de més convergència amb Petro passa no només per la necessitat de donar resposta als problemes socials i el rol de l’Estat. La qüestió ambiental és per a tots dos un punt d’especial rellevància.

Un debat pendent

La festa de la victòria electoral de Petro va esdevenir una curiosa plataforma de discussió amb els seus futurs col·legues. El mandatari electe va fer una crida «als progressismes llatinoamericans» a debatre com enfrontar un futur amenaçat pel canvi climàtic. El petroli representa prop del 10% dels ingressos a Colòmbia. Per Petro, és, no obstant, imperatiu «deixar de pensar en la justícia social i la redistribució sobre la base dels alts preus del petroli i el gas», perquè «és insostenible per a l’existència humana». Un missatge que apunta clarament a Mèxic, Veneçuela, Bolívia, l’Argentina i el Brasil, en cas que venci Lula, països que xifren part de les seves esperances desenvolupistes en els hidrocarburs o en el monocultiu, en especial la soja, que degrada la terra i promou la desforestació, com la ramaderia extensiva.

«Proposo construir el futur al voltant de l’agricultura i les reformes agràries i de l’agroindústria, i l’aprofitament del coneixement». El que es necessita, va remarcar Petro, «és una Amèrica Llatina no extractivista». Curiosament, aquestes paraules van passar inadvertides.  Es va prestar més atenció a la crida als Estats Units que col·labori amb la regió en la seva marxa cap a una transició energètica que, en rigor, molts no tenen com a horitzó.

El mirall xilè

Notícies relacionades

Gustavo Petro, de ‘Cents anys de solitud’ i la guerrilla a la presidència

Guerra d’Israel en directe: última hora sobre el final de la treva a Gaza, l’ajuda humanitària i reaccions

El cas Boric posa Petro davant un dilema que és comú als altres presidents: els límits que existeixen per materialitzar els programes electorals. La popularitat de Boric s’ha esfondrat, en part per una campanya bruta a les xarxes i, a més, per les altes expectatives que no pot complir. L’aplaudiment d’avui pot ser l’esbroncada de demà. La possibilitat, a hores d’ara certa, que la nova Constitució sigui rebutjada en la consulta popular del 4 de setembre suposaria una greu ensopegada per al Govern d’esquerra. Igual com els empresaris xilens, els homes de negocis colombians han començat a insinuar, poques hores després de les eleccions, que el pla de Petro és irrealitzable. Fernández, en una Argentina que té tants pobres com Colòmbia, un 40%, també ha provat la mateixa medicina de la impossibilitat, agreujada pel fort endeutament extern i l’acord amb el Fons Monetari Internacional (FMI). Els enquestadors creuen que el 2023 guanyaria una altra vegada la dreta, per tant, si es complís el pronòstic, el mapa polític regional tornaria a modificar-se en un dels enclavaments nodals.

Si alguna cosa comparteixen els progressismes en general és l’obertura als negocis amb la Xina. Durant els primers tres mesos del 2021 el comerç es va incrementar un 45,5% i va arribar a 331.880 milions de dòlars. Aquesta és la principal inquietud de Washington, no els ocasionals girs cap a l’esquerra llunyana a qualsevol estridència.