La comunitat LGTBI asiàtica, a anys llum de la normalització

Més de 7.000 matrimonis gais, el 2% dels totals, s’havien registrat a finals de l’any passat a Taiwan. L’illa podria deixar de ser aviat l’excepció asiàtica, perquè Tailàndia pretén acabar amb un disbarat. «El país dels somriures» ha sigut durant dècades el paradís per a la cultura LGTBI, una tolerant bombolla per a totes les orientacions i amb una vasta producció televisiva homosexual amb seguidors a l’Àsia i Llatinoamèrica. L’acceptació social al carrer, tanmateix, no s’ha traduït encara en les lleis després d’una dècada de debat polític. Quatre esborranys de llei aprovats recentment pel Parlament són el primer pas. Pretenen igualar en drets les parelles civils del mateix sexe i les heterosexuals. També va passar el tall la proposta de Move Forward, la formació més progressista, que elimina al·lusions al gènere en els matrimonis.

La comunitat LGTBI japonesa ha emprès una ofensiva judicial llarga i pedregosa. La històrica sentència d’un tribunal de Sapporo va establir l’any passat que la inoperància governamental per reconèixer el matrimoni homosexual era inconstitucional en un clima eufòric. Un 65% dels japonesos enquestats pel diari ‘Asahi’ defensen la igualtat matrimonial, el conservador i hegemònic Partit Democràtic Liberal ha ajustat en els últims anys la seva postura escassament amistosa amb la comunitat a la sensibilitat social i els més optimistes creien que el Japó deixaria de ser aviat l’únic país del G-7 sense lleis contra la discriminació per l’orientació sexual ni matrimoni homosexual. S’esperava una allau de sentències similars, però un tribunal d’Osaka va liquidar aquesta setmana la joia negant que la prohibició del matrimoni homosexual sigui inconstitucional.

 

Involució dels drets de la comunitat

També l’Àsia pateix la involució dels drets de la comunitat LGTBI. Brunei va aprovar el 2019 una llei que contemplava la pena de mort per al sexe entre homes i només la indignació global va empènyer el sultà a aclarir que mai seria aplicada. Inquieta també Indonèsia. El país amb més població musulmana del món va ser un exemple de convivència multireligiosa, però l’auge dels corrents més extremistes ha enfonsat la tolerància. Només el 9% dels indonesis defensaven en una enquesta del 2019 que l’homosexualitat havia de ser normalitzada i els grups conservadors persegueixen la reforma del codi penal per il·legalitzar-la.

Notícies relacionades

Guerra d’Israel en directe: última hora sobre el final de la treva a Gaza, l’ajuda humanitària i reaccions

Ucraïna llança míssils de llarg abast britànics contra Rússia

Molt s’ha fet i molt queda per fer a la Xina. Va treure l’homosexualitat del llistat de malalties mentals, va il·legalitzar les infames clíniques que la «curaven» amb electroxocs i els tribunals han reconegut denúncies per discriminació en l’àmbit laboral. El moviment gai és cada vegada més ampli i visible a Pequín, Xangai i Guangzhou, amb locals i festes temàtiques. Si el rebuig de l’homosexualitat a Occident neix de les interpretacions religioses extremistes, la seva força motriu a la Xina és la pressió social que imposa la tradició. El primer deure d’un fill és la descendència, així que la política del fill únic, que col·loca tots els ous en una cistella, pot convertir un gai en una tragèdia grega. La histèria dels últims anys per lligar la societat civil ha castigat també organitzacions de gais i lesbianes, censurades per exercir de cavalls de Troia de la cultura occidental.

Hostilitat rural

L’hostilitat de bona part de la població i especialment de la rural, les conservadores elits econòmiques i polítiques, el nacionalisme i la baixíssima natalitat confabulen contra els drets de la comunitat LGTBI a Extrem Orient (Xina, Japó, Corea del Sud i Taiwan). La barrabassada d’altres vastes latituds asiàtiques correspon al llegat colonial britànic. Dos terços dels 69 països que prohibeixen avui l’homosexualitat van estar en algun moment sota el seu jou i l’empremta continua diàfana a Àsia. La secció 377, epítom del puritanisme victorià, castigava «els intercanvis carnals en contra de l’ordre natural». Avui continua vigent al Pakistan, Singapur, Sri Lanka, Bangladesh, Malàisia, Brunei i Birmània. L’Índia es va deslliurar d’aquell fòssil quatre anys enrere amb una sentència del Tribunal Suprem i el magistrat ponent va aclarir que el país devia una disculpa a la comunitat LGTBI pel seu retard. Amors entre homes són presents en pintures de temples hinduistes i en antics mites, i el Kamasutra, escrit fa dos mil anys, instrueix també sobre el sexe homosexual. Ni el taoisme, ni el confucianisme ni el budisme, els pilars del pensament xinès, condemnen l’homosexualitat. En les antigues dinasties Han, Song, Ming o Qing n’hi ha múltiples referències i obres clàssiques de la literatura nacional com A la vora del riu i El somni de l’habitació vermella descriuen relacions gais. Tampoc havien escassejat al Japó feudal abans que l’era Meiji acostés el país a Europa. L’acceptació de l’homosexualitat mostra els vaivens a l’Àsia però ha sigut tradicionalment més tolerada que a Occident i sense persecucions tan cruels i sistemàtiques com les ordenades pel cristianisme a l’Europa medieval. La Història remarca la paradoxa: els sectors conservadors que apel·len a la puresa local davant la decadència moral d’Occident ignoren la tradició asiàtica de tolerància que va arruïnar el colonialisme militar i religiós. La solució, doncs, no passa per copiar el món, sinó per refrescar els vells valors asiàtics.