Externalització de l’asil: models qüestionats i escassament efectius

L’iranià Mehdi Ali ja sumava nou anys en el laberint de la política migratòria australiana quan la premsa es va amuntegar al febrer davant el Park Hotel de Melbourne esperant la sortida de Novak Djokovic. Aquell grapat de dies que va compartir sostre amb el tennista, castigat per la seva falta de vacunes, va servir perquè emergís el drama dels immigrants detinguts a Austràlia. Mehdi havia passat per les infaustes instal·lacions de l’illa de Nauru, amb què Canberra havia firmat el 2013 un acord per acollir en els seus centres de detenció els immigrants il·legals isol·licitants d’asil. La premsa ha descrit un escenari de pallisses i abusos sexuals que empenyen a la depressió i els pensaments suïcides. Escàndols similars i les persistents crítiques de les organitzacions de drets humans ja van provocar que Papua Nova Guinea, l’altre país on Austràlia externalitzava els immigrants, exigís el 2019 la cancel·lació de l’eufemístic Acord Regional de Reassentament. Human Rights Watch ha demanat a Austràlia que jubili immediatament la seva arbitrària política de detencions indefinides a sol·licitants d’asil, refugiats i immigrants il·legals. En el sistema, defensat per Canberra com a dissuasori, els immigrants hi passen una mitjana de 689 dies detinguts, davant els 55 dies als Estats Units i els 14 del Canadà. ADRIÁN FONCILLAS

Mèxic és la Ruanda dels Estats Units. Allà és on la majoria de persones arribades als EUA a la recerca d’asil  són enviades per esperar la tramitació legal de les seves sol·licituds. Aquesta polèmica política, batejada «Protocols de Protecció de Migrants» però coneguda com «Quedar-se a Mèxic», es va posar en marxa durant el mandat de Donald Trump i tot i que a l’arribar a la Casa Blanca Joe Biden va prometre posar-li fi, el demòcrata s’ha vist obligat a mantenir-la per decisió d’un tribunal federal.

També per ordre judicial el govern de Biden manté en vigor la controvertida aplicació del Títol 42, una altra herència de Trump que, amb l’argument de la salut pública durant la pandèmia, permet les deportacions immediates als seus països d’origen als qui creuen la frontera sense papers. Sota aquesta mesura els EUA han expulsat des del març del 2020 dos milions de persones.

Biden sí que va posar fi als acords de «tercer país segur» que el seu predecessor havia firmat amb Guatemala, Hondures i El Salvador, el denominat Triangle Nord. Aquests pactes obligaven els migrants en ruta cap a als EUA a sol·licitar asil en aquests països i permetien enviar a les tres nacions des dels EUA sol·licitants d’asil d’altres nacions. En el cas de Guatemala l’aplicació es va suspendre el 2020 per la pandèmia, i en els d’Hondures i El Salvador mai no es va arribar a aplicar. IDOYA NOAIN

Quan la Unió Europea i Turquia van firmar, el març del 2016, l’acord sobre els refugiats, la situació era urgent per a tots dos. Europa havia rebut 1,5 milions de refugiats sirians l’any anterior, i no en volia més. Turquia, en una època convulsa d’atemptats mensuals i crisis a les platges, volia mostrar que tot s’havia acabat, que el govern de Recep Tayyip Erdogan controlava la situació. 

I al principi, l’acord va funcionar per a tots dos. A canvi de pagar-li a Turquia 6.000 milions d’euros per construir infraestructures a les zones amb més població refugiada, les arribades a les illes gregues van baixar en picat. Turquia es va convertir en el país del món amb un nombre més alt de refugiats. 

Amb el pas del temps, tanmateix, Erdogan es va començar a queixar: segons el pacte, els turcs havien de veure com s’aixecava el requeriment de visats cap a Schengen. No va passar mai. Segons el pacte, a cada refugiat que fos tornat voluntàriament des de Grècia a Turquia, un altre refugiat havia de ser enviat des del país anatoli cap a Europa. Els que ho han aconseguit, en sis anys, es poden comptar en poques desenes.

L’acord expira a finals del 2022, i tot i que la intenció de totes dues parts és renovar-lo, el cost per a Erdogan pot ser molt alt. Tocats per una crisi inflacionista galopant, els turcs volen gairebé unànimement que els sirians marxin de tornada al seu país. El temps d’acollida —i de pactes— sembla que s’ha acabat. ADRIÀ ROCHA CUTILLER

Israel es defineix a si mateix com l’«Estat nació jueu». Per això, qualsevol persona no jueva no és precisament rebuda amb els braços oberts. Al voltant de 37.000 migrants africans vivien a Israel el 2018 quan el primer ministre conservador de llavors, Benjamin Netanyahu, va ordir un pla per deportar-los a tercers països. Titllant-los d’«infiltrats», els milers d’ eritreus  i sudanesos que encara malviuen a l’Estat hebreu són reconeguts com a sol·licitants d’asil per organitzacions de drets humans nacionals i internacionals, com l’ACNUR. Però per al Govern de dretes israelià només han vingut a buscar feina. 

Uganda i Ruanda són les destinacions triades per a aquells que, després de fugir de la guerra i la persecució, entren il·legalment a Israel a través de la frontera desèrtica amb Egipte. Però cap dels dos països ha reconegut oficialment que sigui part d’un acord amb les autoritats israelianes. Fins al 2018, les transferències es feien de manera voluntària però la deriva dretana del Govern israelià ha propiciat les deportacions forçoses sota l’amenaça de detenció indefinida. 

Amb un bitllet d’anada, documents de viatge en regla i 3.500 dòlars en efectiu a la butxaca, els deportats van començar a ser enviats de manera informal als Estats africans. A la sortida de l’aeroport, no rebien la protecció legal que se’ls havia promès com a sol·licitants d’asil. Molts van emprendre la tràgica ruta migratòria de nou. Aquesta vegada, cap a Europa. ANDREA LÓPEZ TOMÁS