El drama dels fluxos migratoris al món

Si al món hi ha dues noves crisis migratòries a punt d’explotar, esperant una espurna que les desencadeni, aquestes són sens dubte les que poden passar a Síria i l’Afganistan. Els dos països estan plens de desplaçats interns pels seus conflictes, i als dos llocs les fronteres estan tancades i tapades perquè ningú pugui sortir.

A l’Afganistan, el tap l’ha imposat el nou govern dels talibans, que ha bloquejat les fronteres afganeses per evitar una onada d’emigració que pugui perjudicar la reputació d’un grup que busca legitimar-se internacionalment.

A Síria, el tap l’imposa Turquia. El país anatoli va aixecar un mur el 2015 al llarg de tota la seva frontera amb el país àrab per parar l’arribada de més refugiats –Turquia és el país del món amb més sol·licitants d’asil–. I ara, al sud d’aquest mur, la gent que intenta fugir de Síria s’acumula.

Només a la regió d’Idlib, una petita regió agrícola abans de la guerra, hi ha 3,5 milions de persones, 2 milions de les quals són desplaçats de guerra. Aquesta regió, tocant a Turquia, viu assetjada per l’Exèrcit de Bashar al-Assad, el president sirià, i la seva única via de supervivència és l’ajuda humanitària que arriba amb comptagotes a través de la frontera turca. A Idlib, segons l’ONU, el 75% de les persones és totalment dependent de l’ajuda humanitària.

Una nova ofensiva del règim de Damasc empenyeria aquests ja desplaçats de guerra cap a Turquia. I l’última vegada que va tenir lloc aquesta pressió, el febrer del 2020, el Govern turc ho va tenir clar: les portes de la península Anatòlia cap a Europa, va anunciar llavors el president turc, Recep Tayyip Erdogan, es van obrir de bat a bat. ADRIÀ ROCHA CUTILLER | ISTANBUL

El Mediterrani és la frontera on han mort més persones migrants a tot el planeta. Des del 2014 s’han documentat prop de 24.000 morts o desaparicions, segons dades de l’Organització Internacional per a les Migracions (OIM). El desert del Sàhara també s’ha convertit en un mur de sorra on molts perden la vida: més d’11.000 persones han perdut la vida intentant arribar al nord o en direcció a les Canàries. Una de les rutes que més ha crescut aquests últims mesos és la sortida de pasteres entre Algèria i Espanya. Les oenagés la defineixen com la «ruta invisible», perquè pràcticament no es coneix.

Les rutes migratòries cada vegada estan més controlades i militaritzades. Els últims anys, la Unió Europea ha invertit grans quantitats de diners per convertir la regió del Sahel en la primera frontera del continent per frenar la migració.

Al Marroc i Algèria s’han tornat habituals les detencions. Segons les oenagés, les autoritats algerianes abandonen al desert els migrants que intenten entrar al seu país. El Marroc els envia forçosament a regions de l’interior del país. En aquestes detencions els treuen les pertinences i els diners. Per als migrants suposa tornar a començar de zero.

La situació en països com el Marroc s’ha tornat especialment difícil. La pandèmia, la repressió i la falta d’oportunitats ha fet que molts estiguin en una situació límit i ha provocat l’augment del retorn voluntari al seu país d’origen. Davant les dificultats, molts han abandonat el «somni europeu» i prefereixen tornar al seu país abans que continuar patint. MARC FERRÀ | RABAT

Tot i que la major part de la immigració irregular no arriba als Estats Units per via terrestre, són els migrants que creuen la frontera amb Mèxic els que més s’identifiquen amb el fenomen. Gràcies a les dades oficials de detencions dels que creuen sense papers entre ports d’entrada, és mirant allà com millor s’entenen les realitats i tendències dels fluxos migratoris als EUA.

Mèxic segueix sent el país d’on provenen la majoria dels migrants, però les dades dels últims mesos confirmen també que la població que busca entrar als EUA és cada cop més diversa. I tot i que també continua sent alt el nombre de migrants que arriben de l’anomenat Triangle Nord (Guatemala, Hondures i el Salvador), s’està disparant l’arribada de persones de l’Amèrica Central (especialment de Nicaragua), el Carib (Cuba i Haití) i Sud-amèrica (Colòmbia, el Brasil, Veneçuela i l’Equador). També ha pujat l’arribada de nacionals de llocs molt més remots com Rússia, l’Índia i Turquia.

El 69% de les detencions que es van fer al maig van ser d’adults que viatjaven sols. Les «trobades» de les autoritats amb menors no acompanyats van pujar un 21% i també ho van fer un 8% les de persones que viatjaven en una unitat familiar.

Les xifres mostren uns índexs històrics d’arrestos i la Patrulla Fronterera va en camí de superar els 2 milions de detencions en l’actual any fiscal, que s’acaba al setembre, cosa que superaria els 1,7 milions de l’any anterior. Els números estan en part motivats, segons les autoritats, per un augment en el cas de migrants que, després de ser detinguts i expulsats sota una mesura implementada durant la pandèmia, tornen a intentar creuar. Al maig, per exemple, es van fer gairebé 240.000 detencions però els que van mirar d’entrar eren menys de 180.000 individus. IDOYA NOAIN | NOVA YORK

Les imatges del 2017 van posar per fi el focus global en una de les ètnies més castigades del món. Uns 700.000 rohingyes, més de la meitat de la comunitat, van fugir corrents de Birmània i van vagar a la deriva amuntegats amb barcos rovellats, sense aigua ni menjar, rebutjats per tots els països de la zona i abandonats a alta mar per les màfies. El desencadenant va ser un atac de l’Exèrcit de Salvació Rohingya Arakan a comissaries i bases militars que van deixar desenes de morts. L’Exèrcit birmà es va venjar amb 10.000 morts, segons un càlcul «conservador», i variades barbàries com violacions grupals i crema de poblats. Un informe de l’ONU parlava de «voluntat de genocidi», d’«exemple de manual de neteja ètnica» i d’«atroces violacions de drets humans».

Cinc anys després, al voltant d’un milió de rohingyes segueixen amuntegats a Cox’s Bazar, un elefantíac conglomerat barraquista de 34 camps i més de 3.000 hectàrees, situat a la veïna Bangladesh. Exigeixen que Birmània compleixi els acords de repatriació, tossudament ignorats, que contemplen quel s’aturi la seva persecució i la tornada als seus pobles natals de la província de Rakhine i no als camps de desplaçats.  

Els rohingyes, descendents de comerciants àrabs, han viscut durant segles a Birmània tot i que no tenen Estat. Rangun els considera immigrants bengalís il·legals perquè no van poder acreditar que hi fossin abans de 1823. Tampoc els reconeix Bangladesh, que els nega el dret a l’educació i la sanitat. ADRIÁN FONCILLAS | PEQUÍN