Transgènere musulmana: «A Al·là no li importa la teva identitat sexual»

Shinta Ratri va néixer a Indonèsia, el país musulmà més gran del món com a home, però als 13 anys ja va mostrar públicament la seva condició de dona. És la fundadora de la primera escola islàmica per a transgèneres del món, Pondok Pesantren Waria al-Fatah, un recés de calma quan la discriminació no se suporta. Arriba a Barcelona per recollir el premi entregat per la Casa Àsia pel seu treball en favor de la dignitat i els drets de les persones LGTBIQ+.

-¿Cal ser molt valenta per reconèixer-se transgènere a Indonèsia, país musulmà?

-Per descomptat. Ser transgènere a Indonèsia implica ser valenta i lluitadora. L’estigmatització és molt important contra la nostra comunitat, igual que la discriminació, i no hi ha suport del sistema.

-¿Quan va decidir mostrar públicament la seva condició de transgènere?

-Vaig començar a visibilitzar la meva condició quan tenia 13 anys, el 1977. Ara en tinc 60. He patit discriminació, fins i tot després d’haver creat la meva organització de suport al col·lectiu, des de la meva pròpia família i els meus veïns fins a la societat, en general. Vaig començar amb la meva organització el 1982.

-¿Com s’han comportat les autoritats governamentals?

-El 1982, sota la presidència de Suharto, estava acceptat i va ser fàcil per a ells fer una legislació per emparar-nos. Quan Suharto va deixar el poder el 1998, la societat va canviar i ara és més conservadora. Han proliferat les organitzacions extremistes islàmiques que van obertament contra els transgèneres. Els drets de la comunitat LGTBIQ+ a Indonèsia estan retrocedint.

-¿Es pot ser transgènere i musulmà?

-En general, l’islam accepta el transgènere, fins i tot l’organització islàmica més gran a Indonèsia ho fa, a excepció dels corrents més extremistes com les que imperen ara. Però a Al·là no li importa la teva identitat sexual.

-¿És difícil ser musulmà transgènere?

És molt difícil a Indonèsia. Un dels principals problemes passa per la pregària. Els més extremistes afirmen que no tenim dret a resar de la forma convencional. Per això vaig crear un lloc on tenir els nostres drets com a transgènere. Soc un ésser humà, també, i tinc dret a resar, és el nostre lema.

-¿Com resen?

-Resem la comunitat transgènere junta. Es tracta d’una comunitat que funciona com a escola alcorànica, on els membres poden resar, aprendre religió. Resem junts. Resa cada un vestit com vol. Algunes vestides de dona i d’altres, d’home. Com cada un se sent més còmode. Com és habitual en la pregària a Indonèsia, els vestits com a homes es posen davant i els vestits com a dona, darrere.

-¿Quants membres integren la seva organització? ¿Què els ofereix? ¿Com es finança?

-Un total de 62. Tots transgèneres dones. Aprenen la lectura de l’Alcorà, anglès, macramé i a cuinar. Les edats dels integrants oscil·len entre els 13 i els 60 anys. Funcionem gràcies a donacions i fons internacionals. Res de les autoritats locals que, simplement, ens ofereixen atenció sanitària.

-¿Quin tipus de discriminació va patir?

-Era molt bona a classe i els altres em demanaven ajuda. L’he patit més d’adulta, després de crear l’escola.

Notícies relacionades

Les icones de Hollywood esquiven el perill

Una història humana

-¿Han patit agressions físiques?

-Moltes vegades. L’escola funciona com una segona família, un lloc segur. L’objectiu és ajudar-los a tenir més recursos per mantenir-se per si mateixos.