Perejil: 20 anys de l’enfrontament entre Espanya i el Marroc per un illot

Pregunta de Trivial: ¿quina va ser la primera acció militar d’Espanya al seu territori del segle XXI? Una resposta encertada bé podria valer un formatget: pensar en un enfrontament bèl·lic difícilment evoca un illot deshabitat de tot just 500 metres de llarg. Però és com va qualificar el Ministeri de Defensa l’incident a Perejil, una crisi diplomàtica de primer ordre amb el Marroc que va agitar la vida política durant l’estiu de fa ara 20 anys.

L’11 de juliol del 2002, una dotació de la Gendarmeria Reial del Marroc va ocupar l’illot de Perejil, a 250 metres de la costa africana i a uns vuit quilòmetres de la ciutat autònoma de Ceuta, i va col·locar dues banderes del regne alauita. Espanya buscava restablir l’statu quo previ a l’«ocupació», com la va qualificar el Govern, que permetia un accés lliure a aquest tros de terra enclavat a l’Estret i que la Guàrdia Civil espanyola utilitzava per a les missions de control i persecució del contraban, tràfic de drogues i la immigració il·legal. Tot i que l’illot tenia poc valor físic o estratègic, la decisió del Marroc d’ocupar-lo militarment estava carregada de simbolisme: va ser un episodi més en la llarga llista de tensions diplomàtiques i contenciosos enquistats entre Rabat i Madrid, dos veïns amb una història d’anades i vingudes.

Als continus enfrontaments a compte del Sàhara Occidental es va sumar l’arribada al tron de Mohamed VI, la relació del qual amb José María Aznar va estar marcada per un augment de les tensions. Quan la Guàrdia Civil es va acostar a l’illot, els gendarmes marroquins van amenaçar de disparar «per error» els seus fusells d’assalt. El Marroc va argüir que les seves tropes eren allà per una operació antidroga, però va reclamar la sobirania sobre el penyal i va insistir que no es retiraria.

Tot just uns dies després, el Congrés es vestia de gala per celebrar el seu Ple estrella: el debat sobre l’estat de la nació. Perejil es va colar entre els assumptes principals i Aznar es va pronunciar des de la tribuna: «Fem tots els esforços diplomàtics per restaurar la diplomàcia internacional. Espanya no acceptarà els fets consumats». L’oposició, amb el PSOE al capdavant, va tancar files amb el president del Govern, però no va durar gaire.

En els dies que es van succeir, l’OTAN va passar de qualificar els fets de «problema estrictament bilateral» a referir-s’hi com a «gest inamistós» i exigir a Rabat «la immediata restitució de l’statu quo». També la UE va demanar la «immediata retirada» de les tropes de l’illot i va considerar que el problema havia sigut «creat» pel Marroc. El 16 de juliol, el Marroc va reforçar la seva presència a Perejil amb infants de Marina que van substituir els gendarmes reials i va canviar les tendes de campanya per estructures fixes. Fins i tot va convidar la premsa a visitar el penyal. El Govern espanyol ho va considerar una provocació i va cridar a consultes l’ambaixador per donar-li un ultimàtum.

«A l’alba i amb temps dur de llevant»

«A l’alba i amb temps dur de llevant»Un dia després del debat sobre l’estat de la nació va arribar l’operació militar Romeo-Sierra per defensar la sobirania espanyola, però realment mai va arribar a desencadenar-se el conflicte bèl·lic. Sis dies després de l’acció marroquina, la ministra d’Exteriors, Ana Palacio, compareixia al Congrés per informar que aquell mateix matí el Govern s’havia «vist obligat a ordenar el desallotjament del destacament marroquí» en una operació exitosa en la qual no s’havien «produït baixes ni ferits». Però el protagonisme d’aquella compareixença no va ser per a la ministra Palacio.

Federico Trillo, llavors titular de Defensa, es va guanyar un lloc a l’hemeroteca de les compareixences més estrambòtiques amb la seva èpica explicació de l’operació: «A l’alba i amb temps dur de llevant..., amb fort llevant, 35 nusos de vent, van sortir cinc helicòpters, tres helicòpters Coughar que transportaven dos equips d’operacions especials, amb un total de 28 soldats que van arribar a l’illa Perejil». Es va hissar la bandera espanyola... i tot va tornar a quedar-se com estava.

L’oposició, del suport al descontentament

L’oposició, del suport al descontentamentTot i que el debat sobre l’estat de la nació va servir per tancar files, la intervenció militar va acabar per trencar-les. El Congrés va firmar una resolució de suport a l’acció política del Govern i rebuig de l’ocupació, però els partits de l’oposició, a excepció de CiU, van considerar que l’Executiu no havia sigut fidel a aquesta confiança llançant la seva intervenció militar tan sols 24 hores després, com van expressar els portaveus dels diferents grups parlamentaris.

Notícies relacionades

Guerra d’Israel en directe: última hora sobre el final de la treva a Gaza, l’ajuda humanitària i reaccions

Atac israelià a una base militar i a un edifici al Líban

José Luis Rodríguez Zapatero, llavors secretari general del PSOE, va considerar «excessiva» la manera en què es va portar a terme l’acció militar. Una altra part de l’oposició la va considerar «desproporcionada». El diputat Joan Saura d’ICV va registrar una proposició no de llei demanant la retirada de les tropes de l’illot i qualificant la «solució militar» per part d’Espanya d’«irresponsable i rebutjable».

El cost econòmic de l’operació Romeo-Sierra va ser de 974.786 euros, dels quals 946 van ser per a dietes dels efectius de l’Exèrcit de Terra, d’Aire i de l’Armada, segons va explicar el govern en una resposta parlamentària. L’enquesta que va realitzar el Centre d’Investigacions Sociològiques conclosa la crisi va llançar que tres de cada quatre espanyols recolzava la intervenció de les Forces Armades per desallotjar Perejil. Sí que hi va haver un altre cost: el dels veïns de les ciutats marroquines limítrofes que passaven el dia a l’illot i alimentaven allà els seus ramats. En el ‘nou antic’ statu quo després del conflicte, ningú pot ja posar un peu a Perejil.