Hans-Christian Ströbele: «Dir que Ucraïna ha de guanyar la guerra em sembla un somni»

Hans-Christian Ströbele és història viva de la República Federal d’Alemanya. Nascut el 1939, la biografia d’aquest advocat, polític, exdiputat federal i activista l’ha convertit en una instància moral per a l’esquerra antiautoritària. Com a cofundador d’Els Verds, és una de les veus més crítiques amb l’actual estratègia de rearmament del Govern alemany. Va guanyar quatre vegades consecutives el mandat directe al Bundestag al districte berlinès de Friedrichshain-Kreuzberg. El 2017 va decidir no tornar a presentar-se. Ara, a través del seu compte de Twitter –amb més de 280.000 seguidors–, expressa el seu descontentament sobre com Berlín i la UE estan gestionant la invasió russa d’Ucraïna. Ströbele va atendre recentment EL PERIÓDICO al seu despatx berlinès.

Senyor Ströbele, vostè coneix a la perfecció la història del moviment pacifista alemany. ¿Què ha sigut d’aquest últim?

Espero que el pacifisme continuï sent part dels principis d’Els Verds. Però ara veig que està passant just el contrari d’una política pacifista. També espero que quan aquesta guerra acabi, Els Verds discuteixin i arribin a la conclusió que això no torni a passar mai més. És a dir, no hauríem de canviar les nostres posicions fonamentals.

Si anem més enllà del seu partit i analitzem la història, veiem que als anys 80 el pacifisme alemany era un moviment de masses. Ara la situació és diferent. ¿Què ha passat?

Sí, és cert que el moviment pacifista alemany no només era verd. També hi havia en ell molts socialdemòcrates i membres d’altres partits, també de l’FDP. També hi havia moltes persones que no pertanyien a cap partit polític. El moviment pacifista alemany anava molt més enllà dels partits. ¿I què passa avui? Doncs que veiem una guerra horrible a les nostres portes. Jo hauria desitjat aquesta mateixa sensibilitat per a altres guerres que passen al món, o amb missions militars a l’Àfrica o a l’Afganistan. Però allà es va pensar que eren guerres llunyanes. En aquests casos discutim si havíem d’enviar armes o no, però no ens ocupem de l’horrible d’aquestes guerres. La del Iemen o la guerra de l’Iraq en són clars exemples.

¿Són Els Verds una formació pacifista?

En part, van ser un partit pacifista. Tanmateix, també hi havia molta gent que defensava la participació en una guerra defensiva en cas que que el país patís un atac. I també hi havia pacifistes que es negaven a agafar una arma sota qualsevol circumstància. No eren tots, però tampoc una minoria. I cal dir que vam ser un projecte exitós, no només Els Verds, sinó la política d’aquell llavors. No hem d’oblidar que per primera vegada en molts segles, i des de la Segona Guerra Mundial, no hi ha hagut una guerra durant 70 anys a Alemanya ni Europa central. Això és un èxit del programa pacifista. Si alguna cosa hem après de la guerra criminal iniciada per Putin és que hem de defensar-nos. Per això estic favor que Ucraïna es defensi. Però no estic d’acord que calgui guanyar sota qualsevol circumstància ni que calgui vèncer Rússia.

La ministra d’Exteriors alemanya, la verda Annalena Baerbock, repeteix que l’objectiu de l’enviament d’armes a Ucraïna és que l’exèrcit ucraïnès guanyi la guerra...

Primer de tot, crec que això és un somni. Hem de contribuir que Ucraïna no sigui arrossegada i annexionada per Rússia. Però dir que ha de guanyar la guerra com sigui, signifiqui el que això signifiqui, em sembla un somni. Els discursos dels polítics verds em resulten de vegades massa militaristes. Avui, per exemple, n’hi ha molts a Els Verds que es presenten com a experts en armament, que asseguren saber exactament què és una arma pesant i com funciona un llançacoets. Jo mateix vaig estar un any a l’exèrcit alemany i sé que això no funciona així. Aquests polítics llegeixen els diaris i després ho repeteixen tot. Una guerra no es guanya per col·locar molts canons o molts llançacoets. Si es fa això, l’altra part també aportarà més armes i més soldats.

S’oposa obertament a l’enviament d’armes pesants a Ucraïna, però alhora assegura que Ucraïna té el dret a defensar-se. ¿Com poden funcionar els dos arguments de manera conjunta?

Les armes pesants són una fase més de l’escalada. Les armes pesants procedents dels Estats Units i d’Europa estan començant a utilitzar-se ara a Ucraïna. Els ucraïnesos s’estan disparant amb míssils uns contra d’altres. La guerra s’està ampliant i és de témer que Rússia posi en marxa una mobilització general que suposi milions de soldats, i fins i tot potser que faci un ús d’armes nuclears tàctiques. Jo vull evitar tot això. En aquest punt estic d’acord sobretot amb el canceller Scholz: hem de ser molt curosos i evitar veure’ns implicats en una guerra de la qual ja no puguem sortir.

Notícies relacionades

Guerra d’Israel en directe: última hora sobre el final de la treva a Gaza, l’ajuda humanitària i reaccions

Atac israelià a una base militar i a un edifici al Líban

Vostè critica que el llenguatge en els mitjans i la política d’Alemanya té un to cada vegada més marcial. ¿És l’espai per a posicions pacifistes cada vegada més estret?

Lamentablement, sí. Penso que s’ha declarat una política per la qual qualsevol crítica, per exemple, a l’enviament de tancs o armes pesants a Ucraïna és vista com una traïció a la pàtria. Jo considero que això és erroni. Hauríem de poder tenir una altra opinió i expressar-la. És el meu cas.