¿Qui va assassinar els presos del batalló Azov a Olénivka?

Intentant ser els primers a fixar la narrativa dels fets, els dirigents de Rússia i de l’autoproclamada República Popular de Donetsk immediatament van culpar-ne l’Exèrcit ucraïnès, qui, segons la seva versió, hauria atacat deliberadament els seus propis presos de guerra «amb projectils d’alta precisió HIMARS» subministrats pels EUA per evitar que confessessin els «seus crims» als interrogadors russos. Amb el pas dels dies, les tesis de Moscou estan sent més qüestionades i fins i tot descartades a mesura que experts militars coincideixen que els danys constatats no són consistents amb l’arma suposadament utilitzada, mentre que els testimonis d’antics interns confirmen detalls que apunten a un precipitat trasllat dels difunts a l’escenari de la massacre dies abans, obeint a raons encara per determinar.

«No correspon a un atac amb HIMARS», descarta taxativament en un ‘e-mail’ a EL PERIÓDICO Tony Roper, un analista militar ‘freelance’ que té el seu propi blog especialitzat. «Hi hauria d’haver una rastellera de detonacions» al lloc i això hauria implicat «múltiples cràters», continua. Si, com sosté la part russa, «un projectil va travessar la teulada, d’altres haurien arribat a les parets de l’edifici i haurien creat destrucció, però no ha sigut així», afirma. Les imatges subministrades per Rússia mostren l’interior de l’edifici completament carbonitzat, però amb les parets encara aixecades. Segons la seva opinió, «el foc va ser provocat manualment a l’interior». I, «si hi va haver alguna explosió», conclou l’analista, va ser causada per «una granada de mà per demostrar precisament això, que hi va haver una explosió».

Les imatges obtingudes per satèl·lit dies abans de l’incident mostren altres detalls d’interès per als analistes: en un extrem del recinte carcerari, la terra havia sigut remoguda. Roper no descarta que es tracti de tombes obertes abans la tragèdia, però tampoc s’atreveix a certificar-ho al 100%. Això sí, li resulta molt estrany, en les fotografies posteriors a l’incendi, que sobre algunes lliteres hi hagi cossos que amb prou feines presentaven ferides. Tot això l’empeny a considerar que almenys alguns dels presos «ja estiguessin morts abans» de l’incident.

Algunes certeses

Malgrat l’allau d’interrogants, sí que existeixen algunes certeses sobre la massacre d’Olénivka. Reclusos civils que van coincidir amb els militars que es van entregar a la planta d’Azovstal de Mariúpol al maig han confirmat a aquest diari que funcionaris russos van assumir la responsabilitat de la presó poc abans que aquells arribessin i que molts van ser maltractats físicament. Però sobretot han certificat que, fins poques setmanes abans de la tragèdia, l’hangar on va tenir lloc la massacre estava abandonat, ja que es trobava en una zona industrial del recinte a la ningú s’acostava.

Ievhen Maliartxuk, un home de negocis detingut a Mariúpol al març quan intentava introduir ajuda humanitària a la ciutat, es mantenia llavors internat al segon pis de l’ala disciplinària de la presó. I recorda les sessions de cops als quals els presos d’Azov eren sotmesos a la planta baixa: «Tots sentíem aquells sorolls esborronadors, els cops, els gemecs, els crits».

El seu testimoni és corroborat per Anna Voroixeva una dona també empresària que, igual que Ievhen, va ser arrestada quan intentava entrar a la ciutat assetjada amb subministraments. Internada a la secció de càstig, Voroixeva afirma que ho va sentit tot: «Els portaven des de les barraques; dues o tres persones [en cada ocasió], els guardes els pegaven i després se n’anaven. L’únic que preguntaven era: ‘¿Has entès el que volem sentir que diguis?’ Després venia l’investigador a fer l’interrogatori. Crec que [la pallissa] era la preparació d’alguna cosa», indica aquesta dona, que no descarta que volguessin fer amb ells «un vídeo propagandístic».

L’Anna i i el Ievhen van ser alliberats poques setmanes abans de la matança. I quan van saber el que havia passat a través de les notícies, es van estranyar. L’hangar incendiat era «a la zona industrial de la colònia. Ningú anava allà, ni tan sols per netejar», remarca Voroixeva. «Jo vaig passar 100 dies en aquela presó. Vaig estar en totes les instal·lacions i puc assegurar que no era una zona habitada. Crec que van traslladar allà els presos amb algun objectiu», destaca Maliartxuk.

Kíiv parla de terrorisme

Notícies relacionades

Borrell insisteix en l’alto el foc entre Israel i Hezbol·là

Les promeses de Trump posen en perill el sistema educatiu dels EUA

Per als pocs integrants del batalló Azov a Mariúpol que han sigut intercanviats per russos i que han pogut tornar a casa, el que ha passat a Olénivka no és més que la crònica d’una matança anunciada, un escarment per part del Kremlin contra uns militars emblemàtics als quals detesta. Vladislav Zhaivoronok, que ha perdut molts companys en l’incendi, afirma fins i tot que, durant el temps va estar pres a Donetsk, havia sentit notícies del que passaria. Aquest jove militar de 29 anys, ferit durant el setge a Azovstal, va ser traslladat, inconscient, a un hospital en mans prorusses quan el batalló va entregar la posició. I allà, «cada setmana, infermeres, doctors i persones del servei ens donaven aquestes notícies: ‘Els vostres disparen contra vosaltres’. Dos mesos i mig abans que succeís, era com si ens ho estiguessin avançant».

El Govern de Kíiv parla de crim de guerra i exigeix una investigació internacional, mentre que la falta de notícies i la desconfiança cap a qualsevol informació procedent de Moscou aterreix els familiars. Rússia ha publicat una llista de morts amb contradiccions i continua sense donar permís tant al Comitè Internacional de la Creu Roja com a l’ONU per inspeccionar el lloc. Sandra Krotevitx, germana de Bogdan, un presoner, no sap res d’ell des de l’evacuació d’Azovstal. I, tot i que el seu nom no està inclòs en la fatídica llista, no se’n fia: «Només sabré que és viu quan senti la seva veu».