Mort d’Isabel II
Carles III hereta un Regne Unit convuls, dividit i amb un Govern per estrenar
El nou rei del Regne Unit, Carles III, plora la mort de la seva «mare estimada». En un comunicat ha definit Isabel II com «una sobirana estimada» la mort de la qual serà «molt sentida al país, als territoris i a la Commonwealth (54 antics països que pertanyien a l’Imperi)». El regne que ell hereta ara.
L’etern príncep Carles, ara monarca de 73 anys, s’enfronta a un duel personal i a un camí com a rei complicat. El Regne Unit mira de superar una crisi política enorme, adaptar-se a un nou Govern format per ministres per estrenar, enmig d’una dura crisi econòmica i amb la inflació disparada. El Regne Unit encara es ressent de la divisió provocada per la sortida de la Unió Europea i s’enfronta a moviments independentistes creixents a Gal·les o Escòcia. El problema d’Irlanda del Nord, que semblava segellat, va tornar a ser reobert per l’ex primer ministre Boris Johnson, al voler renegociar les condicions que s’apliquen a la frontera amb la República d’Irlanda.
«Crec que el Regne Unit està passant una crisi existencial per la sortida de la Unió Europea i per la inestabilitat política», opina per a aquest diari Guy Hedgecoe, periodista britànic establert a Espanya. «Es pregunta quina mena de país és i vol ser, i es troba dividit en la resposta».
El poder del rei d’Anglaterra per resoldre aquests conflictes és essencialment simbòlic. La discreta reina Isabel II era «la roca» sobre la qual se sustentava el país, com ha dit la nova primera ministra, Liz Truss. Carles III no concita, ara per ara, el mateix consens. I el moment és delicat.
Un Govern inexpert
El canvi en la direcció de l’Estat s’ha produït tan sols dos dies després del canvi en la direcció de Govern. La política conservadora Liz Truss es va convertir aquest dimarts en la primera ministra, després de rebre l’encàrrec formal per part de la reina Isabel II al castell de Balmoral, a Escòcia. Acabava així el culebró polític protagonitzat per Boris Johnson. Les seves festes enmig de la pandèmia, el ‘partygate’, va ser el cop de gràcia que va provocar una moció de censura interna al partit.
Aquest dimecres Truss va anunciar els noms que conformaran el seu gabinet. Nous ministres al número 10 de Downing Street que hauran d’aprendre a cavalcar una dura crisi econòmica. Es pronostica una recessió llarga, de fins a 18 mesos, i els preus no paren de pujar. L’última dada de l’IPC és del 10%. La lliura està en valors mínims històrics.
La població està cansada després d’anys de pandèmia i crisi. Hi ha convocades desenes de vagues i el Regne Unit, com la resta d’Europa, s’enfronta a un hivern fred de carestia energètica. I tot això ho haurà de conduir una líder que no ha sigut elegida a les urnes, sinó per tan sols una part dels afiliats del partit conservador. Segons un sondeig de YouGov, més de la meitat creu que Truss serà una primera ministra dolenta o molt dolenta; només un de cada deu britànics pensa que serà bona o molt bona.
Políticament, el Regne Unit que hereta Carles està més desunit que mai, entre si i amb les seves institucions. Són ja vuit anys de crisi política gairebé continuada des que David Cameron va acceptar, el 2014, un referèndum d’independència a Escòcia. Finalment va guanyar l’opció de quedar-se, però això no va tancar la ferida independentista. Amb la sortida de la Unió Europea les regles han canviat i la ministra principal d’Escòcia, Nicola Sturgeon, ha promès (ho va fer al juny) que convocarà un altre referèndum. Londres, en principi, s’hi oposa. El resultat del primer va ser molt ajustat: el 55% en contra de la secessió, davant un 45% a favor. No és descartable que Carles III s’hagi d’enfrontar a la possibilitat d’una sortida d’Escòcia del regne. Seria una derrota històrica enorme.
No és aquesta l’única ferida reoberta després del Brexit, la sortida del Regne Unit de la Unió Europea el 31 de gener del 2020. Llavors, Brussel·les i Londres van negociar, després de mesos de malabarismes polítics i legals, un tractat per a la frontera que separa Irlanda del Nord, que pertany al Regne Unit, de la República d’Irlanda, al sud, part de la Unió Europea. Les condicions que relacionades amb el trànsit de persones i mercaderies van ser pactades, però, en un moviment per sorpresa, Boris Johnson va anunciar la seva intenció de modificar al Parlament parts clau del Protocol d’Irlanda del Nord. L’enuig a Brussel·les va ser majúscul.
Notícies relacionadesTambé és un moment inestable per a la Commonwealth, més de mig centenar de països que van pertànyer a l’Imperi britànic i que mantenen llaços estrets amb el Regne Unit. Molts continuen mantenint el monarca d’Anglaterra com a cap d’Estat simbòlic. Però alguns han decidit emprendre el camí de sortida. L’últim ha sigut Jamaica, que va anunciar a principis d’any que té la intenció d’independitzar-se per complet i de trencar amb la corona de la Gran Bretanya, després de més de 300 anys. Pretén seguir el camí de Barbados, que es va convertir el 2021 en el quart Estat caribeny a separar-se del tot. Abans van ser Dominica el 1978, Trinitat i Tobago el 1976 i Guyana el 1970.
Carles III es trobarà també amb un problema de legitimitat simbòlica com a cap de l’Església anglicana. No en va, és un home infidel confés i divorciat en una Església que no ho permet. Des d’Enric VIII no hi ha hagut cap altre rei divorciat. Fins ara. Camil·la Parker Bowles, la segona dona de Carles després de la separació de Diana de Gal·les, serà nomenada reina consort. Va ser una de les últimes peticions de la difunta Isabel II. El febrer del 2022, amb motiu del 70è aniversari de la seva arribada al tron, ho va deixar tot lligat: «És el meu sincer desig que, quan arribi el moment, Camil·la sigui coneguda com a reina consort mentre continua el seu propi i lleial servei».
