El conflicte entre Armènia i l’Azerbaidjan, en cinc claus

Durant la revolució d’octubre del 1917, l’imperi rus es va desmembrar. Molts dels territoris pertanyents a la família dels Romanov es van independitzar, i al Caucas, una regió muntanyosa plena de valls, muntanyes i petites nacions, van néixer tres estats independents. Geòrgia, Armènia i l’ Azerbaidjan. 

Les fronteres eren una cosa nova: les ciutats tenien població mixta i era comú que un poble fos de majoria armènia, el del costat, àzeri i el següent, una altra vegada armènia. Però els nous Estats independents van voler delimitar-se, imposar les seves línies als altres. Allà van sorgir els primers combats per l’Alt Karabakh, una regió de boscos i muntanyes a la frontera entre Armènia i l’Azerbaidjan. Dalt de les muntanyes, la major part de la població era armènia. A les valls, àzeri.

Aquesta petita guerra va durar un any, fins que van arribar les tropes de l’Exèrcit Roig i van conquistar tota la regió. El Karabaj es va quedar dins de territori de la República Socialista Soviètica de l’Azerbaidjan. Armènia també va formar part de la Unió Soviètica, així que la frontera va desaparèixer.

El conflicte per aquestes muntanyes frondoses –Karabaj significa jardí negre– va quedar congelat fins que va arribar la Perestroika del difunt Mikhaïl Gorbatxov. Els armenis van començar a reclamar la unió del Karabaj a Armènia. Va començar una violència tímida que va perdre la vergonya amb els primers pogroms el 1988. 

«Mai vaig veure res tan terrorífic com això. Com una turba de 100 persones assassinaven a sang freda una sola noia. Venien, mataven. Se n’anaven, mataven. Tornaven, mataven. En la guerra de després hi va haver crims, però mai res com això. Encara veig aquesta escena repetida al meu cap. No se m’oblidarà mai», explicava, fa uns anys, Karen, un armeni supervivent del pogrom de Sumgait, una ciutat als afores de Bakú. 

Llavors, va esclatar la guerra. El 1991 es va crear la República de l’Alt Karabakh, composta només per armenis. Aquesta república encara existeix, però no és reconeguda per cap país del món. Aquesta primera guerra va causar 30.000 morts, va acabar el 1994 i la va guanyar Armènia: tots els àzeris que poblaven les valls del Karabaj van ser expulsats. Les seves ciutats es van convertir en esquelets buits, en deserts abandonats.

Armènia va guanyar aquesta guerra, però la victòria va ser amarga. El petit país caucàsic, que no té sortida al mar, va quedar bloquejat. Armènia té frontera amb quatre països: Geòrgia, Turquia, l’Azerbaidjan i l’Iran. 

Turquia va tancar la seva frontera amb Armènia per l’ocupació dels territoris abans poblats per àzeris. També es va tancar la frontera amb l’Azerbaidjan, perquè aquesta línia es va convertir en un front de guerra amb trinxeres. L’Iran és un país on pesen sancions internacionals des del 1979 i la creació de la seva República Islàmica. 

Només quedava, com a viable, el pas amb Geòrgia. Tanmateix, aquest país va donar l’esquena a Armènia després de la invasió russa el 2008. L’única via de supervivència dels armenis es va convertir en la via aèria amb Rússia, el principal valedor d’Erevan. 

El setembre del 2020, Azerbaidjan, amb grans reserves de gas i petroli –i la seva aliança amb Turquia– es va rearmar per rellançar el conflicte, que va esclatar amb una ofensiva àzèria el 27 de setembre de fa dos anys. Aquesta segona guerra del Karabaj va durar sis setmanes, va causar la mort de més de 6.000 persones i va ser una derrota gairebé total de les forces armènies. L’Azerbaidjan va conquistar –per la força o per pressió en les negociacions– totes les regions que envolten l’Alt Karabakh, i parts fins i tot de les muntanyes, inclosa la segona ciutat de la regió, Shusha. 

El novembre del 2020, les dues parts van firmar un alto el foc demolidor per a Armènia: Rússia enviava els seus soldats a la regió per mantenir la pau i l’Azerbaidjan controlava els accessos a l’Alt Karabakh. A més, Armènia prometia que permetria la creació d’un corredor que connectés l’Azerbaidjan amb el seu enclavament a prop a la frontera turca, Nakhchivan. 

L’alto el foc ha aguantat, tot i que la violència esporàdica en la línia del front ha sigut constant. L’ofensiva d’aquest dimarts –no al Karabaj sinó contra territori nacional de la República d’Armènia– ha sigut el seu episodi més violent. Rússia, que no pot permetre’s cap altre front obert després de les seves derrotes a Ucraïna durant les últimes setmanes, ha anunciat un nou pacte per baixar les armes, amb la intenció de calmar la tensió.