Eleccions a Itàlia

Giorgia Meloni, sola (amb Vox) a Europa

La ultradretana italiana manté divisions irresolubles amb molts dels seus homòlegs a Europa

El polític que més s’acosta a les postures de Giorgia Meloni és Santiago Abascal, que, com ella, s’ha relacionat amb Steve Bannon

Giorgia Meloni, sola (amb Vox) a Europa

europa press

4
Es llegeix en minuts
Irene Savio
Irene Savio

Periodista

ver +

Si s’hagués de definir amb una sola frase la relació entre Giorgia Meloni, la líder de Germans d’Itàlia, i Marine Le Pen, la cap de Reagrupament Nacional (RN), caldria decantar-se per un «és complicat», en paraules de l’analista Marc Lazar. El gran èxit que ha aconseguit Meloni fins ara, que de la intranscendència política ha passat en poc temps a situar-se com la força que més ha crescut en la intenció de vot a Itàlia, ha eclipsat en aquests anys les divisions de l’ala més extremista de la dreta europea. En públic, tot ha sigut una ostentació de sintonia, cordialitat i entesa. I davant l’enemic comú, el progressisme europeu, tancament de files.

Tot i això, aquesta no és la realitat per al conjunt del bloc. Ni molt menys per a Meloni. L’exemple de Le Pen és simptomàtic. Tan sols aquesta setmana, Matteo Salvini, el cap de la Lliga i aliat de l’actual coalició de dreta, va presumir d’un SMS que li va enviar la ultradretana francesa. «¡Bona sort, Matteo! ¡Encara i sempre amb tu!», li va escriure la líder de RN, segons va explicar l’italià. Però això no va passar amb Meloni. Entre les dues no va trascendir cap missatge de comunicació. Al revés, hi va regnar el silenci.

«Per descomptat», diu Lazar, «Meloni i Le Pen tenen punts en comú. Les dues volen una Unió Europea en la qual els estats tinguin més pes, i critiquen l’Islam i la immigració». «També hi ha importants diferències de contingut i de valors. Le Pen té una postura molt més laica que Meloni i, a més, la seva formació és membre del grup polític europeu Identitat i Democràcia (ID), com Salvini», afirma. En canvi, «Meloni és presidenta de Conservadors i Reformistes Europeus (ECR)», recorda aquest sociòleg i historiador francès, amb referència a aquesta formació de clar tarannà atlantista. Un distanciament al qual també s’ha arribat, segons les males llengües, també per la negativa de Salvini que Meloni fos la seva representant a la Unió Europea (UE). 

L’‘amic’ Abascal

Diferent, per no dir contrari, és el cas de Santiago Abascal, el líder de la formació ultradretana espanyola Vox. Abascal, de fet, no només és part de l’ECR, igual que Meloni, sinó que, a més «hi ha una relació, també personal, entre els dos», explica una font de Germans d’Itàlia. Fruit d’això va ser, al juny, la participació de Meloni en la campanya electoral de Macarena Olona, la llavors candidata de Vox a la presidència de la Junta d’Andalusia. I que aquesta setmana Meloni hagi arribat a augurar a Espanya un èxit similar al seu a Itàlia.

Qui ha burxat de nou aquestes últimes setmanes en la galàxia d’Abascal i la de Meloni és el periodista Andrea Palladino. En un article publicat al mitjà digital ‘TPI’, Palladino reconstrueix un fil que condueix directament als Estats Units de Donald Trump, passant a través de Steve Bannon, exestrateg en cap de l’antic president nord-americà. Amb Bannon, tant Meloni com Abascal s’han reunit en diverses ocasions (amb la italiana, a partir almenys del 2018). «En aquell moment, ningú els prestava atenció», recorda Palladino.

Tant és així que el març del 2019, en una roda de premsa amb l’Associació de Corresponsals a Itàlia, Bannon no només va reconèixer obertament la seva col·laboració amb Germans d’Itàlia i Alternativa per a Alemanya, sinó que també va confirmar contactes amb Vox a partir del 2017, «quan ells em van buscar», se’l sent dir en la gravació de la trobada. Posteriorment, el 2020, Abascal –juntament amb el primer ministre hongarès, Viktor Orbán– va defensar les arrels cristianes d’Europa en la Conferència del Conservadorisme Nacional, organitzada a Roma amb Meloni com a amfitriona.

El greuge irresoluble

Nathalie Tocci, directora de l’institut Affari Internazionali (AI), també coincideix que avui Abascal és el soci preferent de Meloni a Europa. «Orbán també és un aliat seu, però, al ser una espècie de pària d’Europa, Meloni se sent una mica incòmoda per recolzar-lo», explica l’analista. «De la mateixa manera, amb els polonesos, la relació és curiosament tèbia», assenyala. En canvi, «la relació amb l’ala trumpista del Partit Republicà s’ha consolidat en els anys de l’administració de Trump», afirma. I afegeix que aquest nexe podria convertir-se en un còctel explosiu si la crisi econòmica s’allarga a Europa «més temps que la pandèmia» i si Trump guanya les eleccions als Estats Units el 2024.

Notícies relacionades

Tanmateix, allunyar-se de Berlín, Madrid i París, els aliats clàssics d’Itàlia a la UE, podria no ser gaire avantatjós en el dia a dia per al nou Govern italià, remarca Ferdinando Nelli Feroci, antic ambaixador d’aquest país a la UE. Perquè es podrien produir curtcircuits entre Meloni i les altres formacions ultranacionalistes europees. «Pel seu ideari, els nacionalistes només pensen en ells mateixos i en el seu electorat», insisteix Tocci.

Els arguments de conflicte són coneguts. Un dels principals té a veure amb la immigració. Fa anys que els països del Sud d’Europa demanen que els del nord acullin una part dels migrants que arriben a les seves costes. Una cosa sobre la qual països com Polònia i Hongria «de moment, no s’han mostrat gaire interessats», conclou Nelli Feroci.