Itàlia, davant els seus monstres: la crisi energètica i el deute estratosfèric

Semblava que anaven per bon camí. S’havia produït el mai vist: ecologistes, obrers, fins i tot l’alcalde ultradretà, estaven d’acord. La central de carbó Torrevaldaliga Nord, considerada la que més CO₂ emet a tot Itàlia, ubicada a Civitavecchia –a una hora de camí cap al nord de Roma–, no només havia de tancar. També tot el poble s’havia unit en la seva negativa a la reconversió de la planta en una per a la generació de l’electricitat a través del gas. Millor opció, deien, era l’energia eòlica. I la pressió havia arribat fins a la cúspide de les institucions. Així es veia el panorama fins a la guerra d’Ucraïna i l’esclat de la crisi energètica. «Però tot va ser esborrat de cop. La central ha tornat a funcionar a ple ritme, i el projecte d’energia eòlica és avui paper mullat», diu Ricardo Petrarolo, del comitè ciutadà No Fòssils.

Poc després de trepitjar Palazzo Chigi (la seu del Govern italià), aquells que assumeixin la tasca de governar Itàlia s’hauran d’encarregar d’atendre alguns dossiers urgents. El mateix Mario Draghi, el primer ministre sortint, ja ha avisat. Per a Itàlia, «els reptes són molts i no de fàcil solució», va dir en una intervenció a l’agost, en la qual va citar la crisi energètica com un d’aquests desafiaments. L’economista Mario La Torre, acadèmic de la Universitat La Sapienza de Roma, també ho veu com una obvietat. «Amb el país tremolant per la seva alta dependència del gas i el petroli importats, la crisi energètica serà sens dubte un tema prioritari», afirma. El problema és que fins i tot les maniobres de Draghi, que en temps rècord va reduir aquest any la dependència italiana del gas rus del 40% al 18%, no han impedit que es disparessin els preus al país, incloent-hi els dels aliments bàsics.

L’energia, clau electoral

La campanya electoral per a les eleccions de diumenge també ho ha fet evident. Les conseqüències per als ciutadans de l’esclat dels preus de l’energia ha sigut un assumpte omnipresent en els mítings del bàndol de l’extrema dreta de Giorgia Meloni i del centreesquerra d’Enrico Letta. I les solucions proposades, segons diversos analistes, no han sigut molt allunyades entre si (bàsicament, diversificar els proveïdors i invertir en regasificadors). Tot i així, en el paper, també hi ha algunes diferències. Letta ha insistit en una continuïtat amb les polítiques del Pacte Verd europeu, mentre que Meloni l’ha criticat («és fonamentalisme climàtic», ha assegurat), alhora que ha suggerit explorar els jaciments de gas a l’Adriàtic, com ja fa Croàcia i desvinculant-se de l’actual legislació italiana que tutela l’ecosistema en aquest mar.

És necessari contrastar «la voluntat europea» que apunta que «almenys el 30% de les aigües territorials» estiguin protegides, ha arribat a dir Matteo Salvini, líder de la Lliga i aliat de Meloni. Una cosa que, si passa, anuncia una segura polèmica amb els ecologistes i amb gran part de la comunitat científica.

Finances malmeses

En realitat, més enllà del que es pugui complir, la realitat és que, malgrat les reformes de Draghi, la crisi energètica arriba a Itàlia quan el país encara pateix pels seus problemes estructurals de sempre, entre els quals destaquen les malmeses finances. En particular: un creixement feble des de fa dues dècades i un deute públic alt i en alça. En concret, el deute italià es va disparar del 134% al 155% del PIB entre el 2019 i el 2020, i va baixar al 150% el 2021, amb Draghi. Però tot i així el seu valor és molt elevat: 2.700.000 milions d’euros, davant un PIB del voltant de 1.700.000 milions d’euros, segons xifres del Banc d’Itàlia i del centre nacional d’estadístiques Istat. S’hi afegeix que aquest any també ha caigut la producció (-1,4%, segons la dada parcial d’Istat), i fins i tot la rica agricultura italiana ha sigut colpejada per la sequera i la gran onada de calor d’aquest estiu. En aquest panorama, el nou Govern haurà de presentar i enviar a Brussel·les les pròximes setmanes la seva llei de pressupostos.

Notícies relacionades

Eleccions a Itàlia | Bèrgam, de zona zero de la covid a l’hecatombe climàtica

Antonio Tajani: «La UE i l’OTAN són les línies vermelles per pactar amb Meloni»

Assumpte a part, tot i que vinculat, és el tema dels fons de recuperació europea que han sigut destinats a Itàlia: al voltant de 200.000 milions d’euros entre préstecs i ajudes a fons perdut. En l’actualitat Itàlia ja ha rebut el primer desemborsament del pla europeu, uns 21.000 milions, a l’haver arribat als 51 objectius previstos el 2021, i al juny l’Executiu de Draghi també va demanar l’erogació del segon pagament (21.000 milions més), després d’arribar a 45 objectius més. No obstant, segons càlculs del diari econòmic Il Sole 24 Ore, Itàlia encara té 55 objectius més per complir en el que queda de l’any. Per això es considera que serà mínim el marge de maniobra del nou Govern pel que fa a les reformes ja pactades (administració pública, sistema fiscal, i justícia) amb Brussel·les.

«Els conflictes podrien produir-se més per qüestions de política industrial i, per descomptat, per la immigració, que és un cavall de batalla tant de Meloni com de Salvini», raona La Torre. Una (de les poques) dada que va a la contra: la pandèmia també ha fet que hagin crescut els estalvis privats de la ciutadania. En concret, tan sols el 2021, les famílies italianes han estalviat la xifra rècord de 320.000 milions d’euros, segons dades del sindicat autònom d’operadors bancaris.