Itàlia mesura la força de la seva democràcia a les urnes

Però això és difícil que passi, segons els últims sondejos publicats (fa dues setmanes, per la llei electoral italiana). Meloni és una professional de la política que en quatre anys ha passat d’obtenir al voltant del 4% a situar-se com un dels fenòmens que més interès (i inquietud) desperten en l’actual panorama geopolític. Amb un discurs trumpista de ruptura del políticament correcte i la perseverança de les tortugues, Meloni arriba a aquest resultat després de les seves victòries en regions tan simbòliques com les Marques, governades durant dècades pel centreesquerra. El seu principal punt de força: haver-se mantingut fora de tots els últims governs nacionals, incloent-hi el que va néixer al caliu de la tragèdia de la pandèmia, el Govern d’unitat nacional del primer ministre sortint, el banquer Mario Draghi.

Per això el missatge contra les institucions pot funcionar contra Letta. Tot i que sempre en coalició i sense poder portar endavant integralment la seva agenda, el PD ha integrat els dos últims Governs. Això inclou també el de Draghi, que en els últims mesos ha encarat les noves turbulències socioeconòmiques causades per la inflació. Tant és així que Meloni també ha passat de ser una mena de germana díscola menor de la dreta a superar en la intenció de vots els seus socis de coalició, el decadent partit Força Itàlia de Silvio Berlusconi i l’ara també minvant Lliga de Matteo Salvini. Un tema a part és que el principal punt feble del PD és que no té prou aliats.

Déu, Pàtria i Família

La conseqüència immediata d’això ha sigut una normalització dels orígens postfeixistes de Germans d’Itàlia, un partit que defensa el lema Déu, Pàtria i Família i que conserva en el seu logo la flama tricolor del Moviment Social Italià (MSI), formació neofeixista creada el 1946. Tant és així que a Milà, la candidata elegida per Germans d’Itàlia ha sigut Isabella Rauti, filla d’un neofeixista fundador de l’MSI que va recolzar l’anomenada República de Salò, creada el 1943 per Benito Mussolini i dominada pels nazis. Tampoc ha escandalitzat que en la seva autobiografia es reveli que Meloni creu en la teoria de la conspiració del «gran reemplaçament», la que afirma que les onades migratòries tenen com a final acabar amb la civilització blanca i cristiana d’Europa. 

Amb aquest preàmbul, uns 50 milions d’italians –dels quals 4,7 milions són residents a l’estranger– han sigut convocats a les urnes aquest diumenge per elegir el seu pròxim Govern i els nous integrants de les dues cambres del Parlament. Seran per primera vegada només 400 diputats (dels 630 que hi havia fins a la reforma del 2020) i 200 senadors (de 315), un canvi que suposa que els territoris tindran menys representació que abans. El resultat electoral –que probablement es confirmarà només dilluns– serà fruit d’un complex sistema electoral que combina els mètodes de majoria simple i proporcional. Aproximadament un terç dels escons s’assignen amb el primer model i dos terços amb el segon. Això afavoreix les coalicions. D’aquí també una altra raó que explica per què Meloni té avantatge. 

L’espectre de l’abstenció

En un clima d’apatia i resignació pels vaivens de la classe política, l’elefant al menjador és l’abstencionisme. Es tracta d’un fenomen relativament nou per a Itàlia. Segons recordava recentment el diari econòmic ‘Il Sole 24 Ore’, en anys recents s’ha arribat al 27% de ciutadans que han optat per votar i els analistes consideren que és possible que aquesta situació es repeteixi en aquests comicis.

Notícies relacionades

La participació baixa lleugerament a Itàlia quatre hores abans del tancament dels col·legis electorals

Els caladors del malestar en els quals pesca Giorgia Meloni, favorita en les eleccions italianes

Tot aquest context posa en dubte que els italians segueixin en el camí de l’estela de l’aclamat Draghi, sota el mandat del qual Itàlia va ser elegit «país de l’any» per ‘The Economist’ pels seus bons resultats en la fase de recuperació econòmica després de la pandèmia. En unes circumstàncies encara poc clares, Draghi va dimitir al juliol després que el Moviment 5 Estrelles (M5E) obrís una crisi política que, entre altres desencadenants, també va implicar l’oposició d’aquesta formació a l’enviament d’armes a Ucraïna. El futur d’aquesta força populista, que aquests anys ha perdut molt consens, també és una incògnita.

Brussel·les conté la respiració. «Si les coses van en una direcció difícil, i ja he parlat d’Hongria i Polònia, tenim instruments», ja ha avisat la presidenta de la Comissió Europea, Ursula von der Leyen.