Les dones a l’Iran, ciutadanes de segona

«Si hi anés amb moto m’aturarien i me la prendrien. Després enviarien una ordre judicial a casa per cridar-me a judici. En aquest judici, el jutge seria un home, és clar, perquè una dona té prohibit ser jutge, i acabarien multant-me», explica aquesta jove de Teheran, a qui li encanten les dues rodes però els clergues que manen a l’Iran li posen traves.

Tot va fer un gir de 180 graus el 1979. Aquell any va triomfar la Revolució Islàmica i el país va passar de ser una monarquia autoritària amiga d’Occident on el vel islàmic havia sigut prohibit i on manaven senyors amb corbata i uniforme castrense a un altre en el qual els caps eren els homes religiosos, amb barbes blanques fins al pit i vestits negres fins als peus.

Les normes van donar un tomb: el hijab, el vel islàmic per a dones, passava a ser obligatori; els homes podien casar-se amb quatre dones; una dona tenia prohibit divorciar-se; una dona no podia viatjar sola sense permís del seu marit o pare; i els càrrecs en el govern i el sector públic serien només per a homes. Les iranianes es van convertir en ciutadanes de segona.

La situació, però, amb el pas dels anys i governs més moderats, va canviar. Ara un home només pot casar-se amb més d’una dona si la seva primera dona hi està d’acord; una dona té dret a divorciar-se del seu marit –si un jutge, home, veu prou motius–, i una dona pot caminar sola pel carrer. A més, des del 2019, a les iranianes se’ls permet entrar als estadis de futbol. Només, això sí, en partits concrets.

Pressió diària

Pressió diàriaHi ha, no obstant, molts peròs. «És difícil descriure amb paraules el que se sent al ser dona a l’Iran. És com una pressió cada dia. En una societat tan patriarcal com la d’aquí és molt difícil fer coses normals que es fan a qualsevol altra part del món. M’encanta anar amb bicicleta, però no puc fer-ho en un lloc on no hi hagi gaire gent, ni puc fer-ho després de les nou de la nit, ni no puc fer-ho si no vaig amb algun amic home», explica la Foziyeh. Fer tot el que no ha de fer podria enfadar la policia de la moral, que s’emporta les dones amb comportaments «immorals» a comissaria per «reeducar-les».

De totes les mesures i limitacions que tenen les dones, la més visible i important és el hijab obligatori: una marca diària de què ha i què no ha de fer una dona; un record constant que, si una no el porta «correctament», com manen els qui interpreten els llibres sagrats, els problemes acabaran arribant.

Si una dona es treu el vel en públic, per exemple, pot ser acusada d’«incitar la immoralitat i el vici», «treure’s el hijab en un espai públic» i «representar públicament un acte pecaminós». Delictes que comporten fins a 10 anys de presó.

«Hi ha moltes dones feministes, incloent-hi moltes dones joves, que no s'esmenten enlloc perquè no són famoses però que són a la presó des de fa moltíssims anys. Aquest és el preu que paguen per lluitar per la justícia i la llibertat. Paguem aquest preu diàriament», deia, fa uns anys, l’advocada pels drets humans iraniana i premi Nobel de la pau el 2003, Shirin Ebadi.

L’última a pagar aquest preu ha sigut Mahsa Amini, la jove de 22 anys morta la setmana passada després de rebre una pallissa a comissaria en mans de la policia de la moral iraniana. El seu crim va ser portar el vel obligatori massa baix, ensenyar massa cabell. 

La pedra angular de la República Islàmica

Notícies relacionades

Biden ha rebut una allau de crítiques per incomplir la seva paraula i indultar el seu fill

L’ofensiva rebel a Síria frena després que Turquia insti Assad a negociar

La pedra angular de la República IslàmicaDesprés de la seva mort, les protestes s’han desencadenat per tot el país. Primer, els manifestants demanaven el final de la violència policial i de l’obligatorietat del vel. Ara, les demandes clamen l’ensorrament de la República Islàmica i les seves essències, que té com a part indispensable el hijab obligatori. 

«El Govern iranià es basa en l’islam en la versió més brutal i bàsica –explica la Foziyeh–, i utilitza el vel com a eina de supressió i de control, per dir-nos que si una dona es posa el hijab, no li passarà res dolent. Que cap home et farà mal sempre que portis el vel. Aquesta peça s’ha convertit en una eina de submissió, i per això crec de debò que la República Islàmica no pot sobreviure si deroga la llei del hijab obligatori».