La marxa de Meloni sobre Roma, per Ernesto Ekaizer

És l’escriptor italià més internacional dels últims cinquanta anys qui ho diu. Umberto Eco tria aquestes paraules el 25 d’abril de 1995. No és per a la commemoració del 50è aniversari de l’alliberament d’Itàlia, el 25 d’abril de 1945. Eco es troba davant estudiants novaiorquesos a la Universitat de Colúmbia. Sis dies després de l’atemptat amb un camió bomba carregat d’explosius que va esclatar davant un edifici públic i que va provocar 168 morts a la capital de l’estat d’Oklahoma, al sud del país.

Aquest text d’Eco va ressuscitar en les eleccions italianes de març del 2018, quan el panorama polític va patir una convulsió, un parell de mesos abans, amb el salt del líder de la Lliga, Matteo Salvini, cap a la coalició de centredreta. Salvini va ser vicepresident i ministre de l’Interior del Govern italià entre juny de 2018 i setembre de 2019.

Ara és el partit Germans d’Itàlia de Giorgia Meloni qui lidera una coalició entre la dreta i la ultradreta que, segons tots els sondejos, guanyarà aquest diumenge 25 de setembre les eleccions legislatives. Meloni, segons aquests sondejos, serà la pròxima presidenta del Consell de Ministres del Govern italià.

En altres termes, i jugant una altra vegada amb les dates: una coalició amb caires feixistes –una definició que posa en pràctica la recomanació d’Umberto Eco a Nova York– pot agafar les regnes del Govern de la tercera potència de la UE ara que el 27 d’octubre es compleixen 100 anys de la marxa dels membres del Partit Nacional Feixista, que liderava Benito Mussolini, en tot Itàlia per convergir a Roma, on el rei Víctor Manuel III va encarregar al líder feixista, dos dies després, el 29 d’octubre, que formés un nou govern.  

En la jornada electoral d’aquest diumenge, a més, destaca un altre element de la descomposició de la política europea. En aquesta ocasió, la coalició italiana ha aconseguit el suport oficial del Partit Popular Europeu i el seu president, Manfred Weber, va donar el seu suport entusiasta a Roma reunint-se el 30 d’agost amb Silvio Berlusconi i Antonio Tajani, del partit Força Itàlia, i recolza que aquest partit es presenti a les urnes en coalició amb Meloni i Salvini.  

«El programa, des del punt de vista europeu, és completament del PPE. Els detalls seran discutits, però el començament és bo», va dir Weber. El Partit Popular (PP) d’Espanya ha sigut pioner al formar Govern amb el partit ultradretà Vox a la comunitat autònoma de Castella i Lleó el març del 2022. Però Itàlia és més rellevant. Si guanyen, governaran el tercer país de la UE.  

Els rostres més carismàtics d’aquesta coalició no són avui els de Salvini i Berlusconi, sinó el de Giorgia Meloni, que ha intentat introduir calma en els mitjans de comunicació internacionals presentant-se, en tres idiomes, com a amiga dels Estats Units, «atlantista» –una paraula molt cara a José María Aznar– i condemnant, això sí, l’«antifeixisme», el comunisme i l’esquerra, als quals situa en el «llegat» del feixisme. 

Precisament, l’escriptor italià Antonio Scurati (Nàpols, 1969), que acaba de publicar a Itàlia el tercer volum del seu monumental ‘M. El hijo del siglo’ sobre Mussolini i la seva època, ho aclareix així: «La societat actual ha travessat un llindar històric greu: per formar part de la societat calia acceptar que el feixisme era el mal. I això ara ja no és necessari. Fa una dècada hi havia nostàlgics del feixisme, però estaven al marge de la societat. I ara aquesta condemna preliminar antifeixista ja no és vigent». 

Ja no hi ha, doncs, complexos. 

Giusseppe Tomasi de Lampedusa va posar en boca de Tancredi, un dels personatges d’‘El Gattopardo’, el famós consell al seu oncle, el príncep Salina, davant la revolució de Garibaldi: «És necessari canviar-ho tot perquè tot continuï igual». 

Pier Paolo Pasolini, cineasta i escriptor italià, li va donar la volta i va generalitzar la idea. «Itàlia –va escriure– és un país circular on tot canvia per mantenir-se com estava abans perquè és un país sense memòria». 

Ase magre, ple de mosques. 

La crisi del Govern tecnocràtic de Mario Draghi no ha pogut provocar en pitjor moment unes eleccions que poden tenir, al seu torn, efectes en la situació europea, ja desestabilitzada per la guerra d’Ucraïna, per la inflació i la crisi energètica i pels moviments especulatius contra el bo públic italià, que ressusciten el fantasma de la crisi de l’euro del 2012, després de la Gran Recessió iniciada el 2007-2008. Ase magre, ple de mosques 

Amb tot, la Comissió Europea (CE) té una poderosa arma de dissuasió respecte a qualsevol temptació d’incomplir els compromisos assumits en l’acord de Roma amb Brussel·les per rebre les ajudes financeres europees dirigides a impulsar l’economia italiana després de la pandèmia del coronavirus. El Govern de Roma ha rebut dos avenços, l’agost del 2021 i abril del 2022, que sumen 45.900 milions. Però és només una petita part del total dels 191.200 milions d’euros que Itàlia espera rebre fins al 2026. 

Però no sembla que Meloni i Salvini, malgrat la claredat que aguaita el PPE en el seu programa, estiguin d’acord en punts essencials. La primera s’ha compromès a mantenir la política de suport militar a Ucraïna del Govern Draghi i executar les sancions contra Rússia. Salvini, que reflecteix els interessos de les empreses italianes que comercien amb el mercat rus, ha denunciat durant la campanya els efectes desastrosos de sancions en l’economia italiana.  

Tots dos sí que tenen clar que el seu enemic és la immigració. 

Notícies relacionades

¿Qui guanyarà les eleccions a Itàlia 2022? Així estan les enquestes

La ultradretana Meloni defensa el seu dret a governar Itàlia si guanya les eleccions

Però el flanc més perillós en l’economia italiana no és ara mateix ni el dèficit en si ni el deute, que està, en gran mesura, en mans de residents italians. Els últims governs han complert les regles de dèficit de la UE. Fins i tot els seus Pressupostos han tingut superàvit primari (és a dir, un superàvit abans de pagar els interessos del deute que equival al 150% del producte interior brut).  

Els grans desencadenants d’una crisi poden ser la pujada permanent dels tipus d’interès als Estats Units i a la Unió Europea i una recessió unida a l’especulació contra el bo públic italià (ja en curs) i el contagi que pot provocar en altres països, com per exemple Espanya.