¿Per què són crucials les eleccions a Itàlia? El possible impacte a la UE en 4 claus

Itàlia, membre del G-7 i del G-20, ha sigut durant anys un pont entre Moscou i la resta d’Europa. No obstant, amb el tecnòcrata Mario Draghi com a primer ministre, el país va tancar files amb la resta dels seus aliats, va donar un suport gairebé sense fissures al Govern ucraïnès i va tornar a Itàlia un rol significatiu en el tauler europeu. Tant, que Roma va ser un jugador important a l’hora de promoure davant Olaf Scholz, el canceller alemany, i Emmanuel Macron, el president francès, Ucraïna com a país candidat a l’entrada a la Unió Europea. Això va permetre que París, Roma i Berlín exhibissin unitat davant el conflicte amb Rússia. 

Per això a Rússia han celebrat la caiguda de Draghi, que va aconseguir en pocs mesos reduir la dependència d’Itàlia del gas rus (del 40% al 25%). Un camí amb dubtosa continuació per l’absència d’una postura única dins de la coalició de centredreta i els flirtejos dels dos socis de Meloni –Matteo Salvini, líder de la Lliga, i Silvio Berlusconi, el cap de Força Itàlia– amb Moscou. 

En aquest sentit, el canvi de guàrdia pot també realinear els equilibris de poder a la Unió Europea i frenar la integració entre els països membres. 

Diferent és el tema de la posició atlantista d’Itàlia, que la coalició dretana no posa en discussió, com ha remarcat recentment Nathalie Tocci, directora d’Istituto Affari Internazionali. Al contrari, «l’ancoratge euroatlàntic podria fins i tot reforçar-se després de les eleccions», ha opinat Tocci. 

Itàlia, la tercera economia de la UE, va patir un col·lapse econòmic terrible per la pandèmia, es va recuperar gairebé un 7% l’any passat i la previsió de creixement del PIB és del 3% per a 2022, segons l’FMI.

No obstant, Draghi se n’anirà abans de l’aprovació de la pròxima llei de Pressupostos italiana, una tasca que quedarà en mans del nou Executiu, que és el que haurà de presentar el pla italià a la Comissió Europea. 

Malgrat que els analistes consideren que Itàlia es mantindrà en la línia del que va acordar Draghi, no s’exclouen les tensions. La raó és que el país és receptor de gairebé 200.000 milions d’euros en préstecs i subsidis del pla de recuperació de la UE i ha de demostrar que continuarà complint els objectius pactats amb Brussel·les. 

A més, amb el canvi de guàrdia, també es debilita l’eix francoitalià, enfortit per Draghi i Macron. De fet, Macron perd també un aliat per als seus plans de canvis en les regles fiscals del bloc europeu. Així mateix, queda en dubte l’acord de «col·laboració privilegiada» firmat l’any passat per Roma i París, criticat al seu moment per Meloni i que va suscitar males cares en les cancelleries espanyola i alemanya. 

Un factor altament desestabilitzador en la relació entre Roma i Brussel·les va ser, durant l’etapa del Govern del Moviment 5 Estrelles amb la Lliga de Matteo Salvini, la dura política migratòria del lliguista. Ara, amb el possible gir a la dreta, no només Salvini podria tornar al poder, sinó que, a més, tindria el suport de Meloni, que també recolza la mà dura contra la immigració. 

El preàmbul no és dels millors. Salvini ha obert la seva campanya electoral amb proclames contra la immigració i Meloni ha proposat el bloqueig naval davant de les costes de l’Àfrica per aturar la ruta migratòria del Mediterrani central. 

«Sí a fronteres segures, no a la immigració massiva», va dir la política dretana en un recent míting en suport la candidatura de Macarena Olona a Andalusia.

Meloni i Salvini recolzen també la controvertida proposta que les peticions dels sol·licitants d’asil es processin en centres ubicats en països no comunitaris.

L’eventual presa de poder de la coalició dretana també amenaça de provocar tensions entre Brussel·les i Roma per l’oberta hostilitat de Meloni envers el col·lectiu LGTBI, en un moment en què ja hi ha altres països europeus, com Hongria, que han sigut assenyalats davant el Tribunal de Justícia de la UE per lleis que discriminen aquest col·lectiu. Més encara quan, per Meloni, aquest tema és un dels seus grans cavalls de batalla per criticar una esquerra, segons ella, «allunyada de la realitat i dels problemes dels italians».

Els col·lectius feministes també temen que Meloni pugui posar en discussió el dret a l’avortament, que a Itàlia es va legalitzar el 1978 amb l’abolició d’una legislació anterior que es remuntava a l’època feixista. Meloni ha dit que considera les interrupcions voluntàries d’embaràs «una derrota per a la societat» i el govern de les Marques, regió en mans de Germans d’Itàlia, fins i tot ha obstaculitzat una directiva del Ministeri de Salut italià que autoritza les clíniques, no només els hospitals, a distribuir les píndoles abortives. Tot això en un país en el qual hi ha un altíssim nombre de metges que es neguen a practicar avortaments.