La ultradreta posa en perill les democràcies europees

El previsible triomf de Meloni, romana, de 45 anys i desacomplexada en l’ús de lemes –«Déu, pàtria i família»– i símbols –la flama tricolor– neofeixistes ha desencadenat totes les alarmes. Però en realitat només confirma un «tren que va començar fa anys», recorda Steven Forti, professor d’Història contemporània a la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB) i autor del llibre ‘Extrema derecha 2.0: Qué es y cómo combatirla’ i recorda que ja el 1999, Jörg Haider, va convertir la seva formació política, el Partit de la Llibertat (FPÖ) en soci de la coalició de Govern austríaca. 

Extrems en un món polaritzat

«Hi ha un excés d’alarmisme. Moltes d’aquestes forces són aquí des dels anys 80. El que està canviant és la correlació de forces», apunta també Jorge Tamames, investigador del Reial Institut Elcano. Camino Mortera-Martínez, analista d’El Periódico i investigadora del Centre for European Reform, apuntala aquesta idea: «Fa bastant temps que veiem l’ascens de partits extrems i no només de la dreta. Això no canviarà perquè el món està cada vegada més polaritzat».

Avui serà Itàlia, país de la Unió Europea, que es llanci en braços de la ultradreta. Però fa dues setmanes va ser Suècia, bressol de la socialdemocràcia i paradigma de l’Estat del benestar, que va consagrar fins a un segon lloc una força d’extrema dreta. I a França, el mes de juny passat Marine Le Pen va convertir Reagrupament Nacional (RN) en la tercera força parlamentària, amb 89 diputats. A Hongria, el populista Viktor Orbán fa 12 anys que és al poder i a Polònia governa des del 2015 un Executiu ultraconservador nacionalista. En altres països, com Austràlia, Finlàndia i els Països Baixos, han estat presents en Executius anteriors. I a Espanya, país on la ultradreta ha irromput amb bastant més retard, Vox forma part per primera vegada des de l’abril d’un govern regional, el de Castella i Lleó. 

En altres estats, com Bulgària, són una força clau per facilitar la governabilitat mentre que a la tolerant Dinamarca una primera ministra socialdemòcrata, Mette Frederiksen, abraça desacomplexada els postulats ultres en un assumpte tan candent com la immigració. Només a quatre països europeus, el Regne Unit, Irlanda, Luxemburg i Islàndia, l’extrema dreta és una força residual o no té representació parlamentària. Portugal pertanyia a aquest grup fins al gener d’aquest any, quan el partit Chega va escalar fins a convertir-se en la tercera força en les legislatives. 

«Les idees de l’extrema dreta estan legitimades per governar arreu del món occidental», incideix Forti. «Estem parlant d’una ultradreta normalitzada, que capta un vot de descontentament però no només. Ha aconseguit que molts partits de la dreta tradicional els copiïn el discurs però molts electors prefereixen l’original a la còpia i es decantaran per partits que sempre els han dit el mateix, que han sigut coherents», afirma Héctor Sánchez Margalef, investigador del CIDOB.

Tot i que són partits que difereixen uns dels altres, «són més les coses que comparteixen que les que els diferencien, cosa que els converteix en una família a escala global», destaca Forti. Juntament amb altres analistes, enumera aquests nexes: ultranacionalisme i defensa de la sobirania nacional, euroescepticisme, contra el multilateralisme, defensa dels valors socials ultraconservadors, rebuig de la immigració –«pobre i de països musulmans i l’Àfrica», matisa Tamames– antiintel·lectualisme, crítica a la conquesta de drets socials, i postures reaccionàries davant dels nous moviments socials (ecologisme, feminisme, etc.). En el terreny econòmic són molt més difusos, i poden aplicar tant receptes ultraliberals, com en el cas de Vox, com de caràcter gairebé socialista, com Le Pen i Meloni, que ha permès a aquestes dues últimes penetrar amb força entre la classe obrera.

Les guerres culturals

Comparteixen el populisme i estratègies comunicatives que encoratgen les guerres culturals per polaritzar la societat. Adopten una postures provocadores, transgressores, que els donen visibilitat, amb la qual cosa poden marcar l’agenda mediàtica. S’hi uneix un hàbil maneig de les xarxes socials i les noves tecnologies, «fins i tot de manera alegal o il·legal», remarca Forti, que recorda l’escàndol de Cambridge Analytica, la consultora britànica que va obtenir dades dels perfils de 87 milions d’usuaris de Facebook que després van ser utilitzades per les campanyes del Brexit i de Donald Trump. 

Impotents per frenar la progressió d’aquestes forces extremes, els partits tradicionals, sobretot des de l’esquerra, no dubten a al·ludir al fantasma del feixisme i evocar un passat dolorós al qual molt pocs volen tornar. Però, ¿són realment feixistes aquests partits? Per als experts consultats, ni el partit Germans d’Itàlia de Meloni, el que més connexions té amb aquell passat, pot anomenar-se feixista. 

«Té una ideologia ancorada en el feixisme. Però és més ultranacionalista, conservador i il·liberal», afirma també Mortera-Martínez, que critica l’estratègia dels partits tradicionals d’apel·lar contínuament a la por del llop. «S’ha d’entrar en els debats que plantegen sobre temes que preocupen una part de la gent, com per exemple l’avortament, i no recórrer sempre a la paraula feixista. Etiquetes llavors una part de la població que se sent alienada i que no deixa de votar les forces que pensen com ella», afirma.

«Feixistes tradicionals no ho són, en el sentit que no hi ha camises brunes desfilant i l’element de la violència física tampoc hi és present. Però és un feixisme arrelat, que s’ha posat americana, ulleres de pasta, s’ha deixat créixer els cabells i de l’única violència de què se serveix és la verbal», remarca Sánchez Margalef. És el que Forti anomena extrema dreta 2.0: «Un fenomen radicalment nou que no exclou que tingui línies de continuïtat amb experiències del passat, que en alguns casos poden ser més marcades», com en el cas italià. «No podem anomenar feixisme qualsevol cosa, tot i que se li assembli», assegura.

Però que no siguin feixistes perquè no defensen dictadures, ni règims de partit únic i acceptin l’alternança en el poder –tot i que val la pena recordar l’assalt al Capitoli a Washington que va encoratjar el mateix Donald Trump–, no significa que aquests partits no siguin una amenaça per a les democràcies ni per als drets democràtics. «Per a aquestes forces és un problema el pluralisme que donem per acceptat en les nostres societats. L’intenten soscavar», explica Tamames. Una afirmació que encaixa amb el recent pronunciament del Parlament Europeu, que va assenyalar Hongria com una «autocràcia electoral» i no una democràcia plena per les contínues vulneracions de l’estat de dret.

Per a Mortera-Martínez, «s’ha de mesurar bé el poder de destrucció que té sobre les nostres democràcies liberals quan comencen a desmantellar les institucions liberals», per exemple el poder judicial. I Forti reflexiona: «¿Es pot concebre una democràcia que no sigui pluralista, que no respecti les minories, que no garanteixi una sèrie de drets als seus ciutadans, l’estat de dret i el pluralisme informatiu?». És categòric: «Són l’amenaça més greu que hi ha avui dia per a la democràcia».

Els cordons sanitaris, el passat

Notícies relacionades

¿Qui guanyarà les eleccions a Itàlia 2022? Així estan les enquestes

Giorgia Meloni, la dona que fa tremolar Itàlia (i el món)

Davant el seu auge, els partits han utilitzat dues estratègies fins ara: els cordons sanitaris –que només han funcionat a França i Alemanya– o han intentat neutralitzar-los integrant part del discurs de l’extrema dreta als seus programes. Però amb prou feines li han disputat el relat. «La solució més vàlida seria presentar una alternativa diferent en què l’extrema dreta no tingui res a dir i no pugui aportar res», afirma Sánchez Margalef. 

Tamames critica l’aproximació que es fa també des de posicions pogressistes i des de l’esquerra cap a aquests partits: «S’han d’entendre com un problema polític i no com una castàstrofe moral», diu. Potser l’opció és confiar en un sistema prou fort per assumir les forces ultres, però la gran incògnita és quant es pot tensionar el sistema democràtic abans de trencar-se.