El mapa ultra d’Europa: així es propaga l’extrema dreta per la UE

L’extrema dreta europea ha aprofitat les crisis de l’última dècada per reagrupar-se, fent bones les ombrívoles paraules que fa un segle va llançar el filòsof Antonio Gramsci. «En aquest clarobscur sorgeixen els monstres», va advertir. Impulsades després de l’esclat financer del 2008, formacions ultraconservadores i de tall feixistoide van maquillar el seu discurs per abandonar la marginalitat. Les caps rapades van deixar pas a vestits i corbates; el racisme biològic va canviar en el xovinisme de «primer els de casa»; l’Islam va substituir el jueu com a enemic comú.

Amb el nacionalisme identitari, la xenofòbia i el rebuig de la UE com a mínim comú denominador, partits de diferent perfil van explotar la por –a l’arribada de refugiats el 2015 i a la covid el 2020– per posar peu en els parlaments, adoptant diferents formes per adaptar-se millor a les realitats de cada país. La seva cosmovisió s’ha propagat amb la complicitat dels partits tradicionals i instrumentalitzant tant les xarxes socials com els mitjans, atrapats en l’incendi perpetu de l’economia de l’atenció. Ara, les seves expectatives floreixen davant els vents d’una recessió econòmica i les turbulències geopolítiques globals.

A 16 dels 27 països de la unió, les principals formacions ultraconservadores i populistes de dretes van augmentar els vots rebuts en les últimes eleccions, i van arribar a quotes de poder que fa una dècada semblaven impossibles. En 15 superen els dobles dígits en vots. El miratge és ja un oasi per a l’anomenada internacional reaccionària.

Governs reaccionaris

La punta de llança ultra al continent s’alça des d’Hongria i Polònia, els dos únics països en els quals l’extrema dreta governa des de fa anys amb aclaparadores majories. Viktor Orbán, des de Budapest, i Mateusz Morawiecki, des de Varsòvia, encapçalen dues democràcies iliberales que han assestat importants cops contra l’Estat de dret. Els dos executius han retallat llibertats a les dones i a la comunitat LGTBI, han criminalitzat la migració amb una retòrica islamòfoba i estan emmanillant tant el sistema judicial com els mitjans de comunicació.

Altres països on l’extrema dreta governa com a socis minoritaris de coalició són Estònia, Letònia i Eslovàquia, únic membre de la UE que, a més, compta amb presència neonazi en el seu parlament. Tots comparteixen una posició nacionalista, identitària, tradicionalista i xenòfoba. El 2013, el llavors líder ultra estonià Martin Helme va resumir així la seva política migratòria: «Si ets negre, ves-te’n». Suècia podria unir-se a aquesta llista. Després de quedar segons en les eleccions de l’11 de setembre, el partit ultra Demòcrates Suecs –d’orígens feixistes i nacionalistes blancs– negocia la seva entrada en l’executiu. Així doncs, Itàlia seria el setè país de la UE amb presència ultra en el seu govern.

Influir des de l’oposició

Els ultres també tenen una presència sòlida als quatre països més grans de la UE. A Alemanya, l’extrema dreta va irrompre en el parlament federal el 2017 per primera vegada des de la reunificació, però des d’aleshores s’ha desinflat després d’aplicar-se-li un cordó sanitari per aïllar la formació. A França, Marine Le Pen va acariciar el poder i el seu partit és la tercera força del país. A Itàlia, la normalització de Silvio Berlusconi als discursos més populistes i radicals va obrir les portes del poder a Matteo Salvini primer i a Meloni ara. A Espanya, Vox ha aconseguit en tot just tres anys convertir-se en la tercera força parlamentària, arribar al govern autonòmic de Castella i Lleó, forçar el gir del PP a la dreta i influir l’agenda política nacional.

Notícies relacionades

La internacional de l'extrema dreta es consolida a Europa

El deliri de QAnon posa el peu a Europa

A Finlàndia i Eslovènia, la ultradreta ja ha superat els democristians i lideren l’oposició. A Bèlgica és la segona força més gran. A Dinamarca i a Àustria han retrocedit i són la tercera, però només després que els socialdemòcrates danesos i els cristianodemòcrates austríacs, tots dos en el poder, mimetitzessin el seu discurs. A la República Txeca i els Països Baixos, es mantenen sobre el 10% envoltades de partits liberalconservadores. A Croàcia, Portugal i Romania, noves formacions ultra es van catapultar en les últimes eleccions i ja són l’alternativa a les tradicionals.

Grècia, Xipre, Bulgària i Luxemburg són els països on l’extrema dreta ocupa una menor posició en els seus parlaments. Tot i així, governar no és l’única via perquè aquestes polítiques ancorades en el passat tornin al present, ja que la seva influència ha servit per desplaçar a la dreta la balança del políticament acceptable. Sense cap diputat ultra, Lituània, Malta i Irlanda són les rares excepcions a aquest ascens reaccionari cada vegada més forta a la UE. De moment.