L’infern a les portes del Donbass

La situació a Bakhmut és particularment dolenta. Les tropes russes fa tres mesos que fustiguen els 70.000 habitants de la ciutat i els pobles dels voltants amb míssils guiats, bombes i artilleria. Al setembre, els atacs van tornar a augmentar en intensitat. «Els russos volen prendre Bakhmut amb totes les seves forces», diu la Svetlana, oficial del premsa de l’Exèrcit ucraïnès, que, com tots els altres aquí, es guarda el seu veritable nom per raons de seguretat. «Després de Khàrkiv, necessiten absolutament un èxit», afegeix un altre oficial.

Per «Khàrkiv», l’home, de 33 anys, es refereix a la contraofensiva ultraràpida dels ucraïnesos al nord-est, al voltant de la segona ciutat més gran del país. Allà, a principis de setembre, havien reconquerit més de 9.000 quilòmetres quadrats de territori als ocupants russos en tan sols uns dies i han estat avançant des d’aleshores. Els soldats russos també es van veure forçats a retirar-se de Liman, un important nus ferroviari, el cap de setmana passat.

Una suma de derrotes que augmenten la pressió sobre les tropes de Vladímir Putin perquè tinguin un èxit absolut a Bakhmut. La ciutat és la porta d’entrada al Donbass. I el president rus ha fet de la conquesta d’aquesta regió el principal objectiu, si no l’únic, de la seva «operació especial» a Ucraïna.

Explosions cada segon

Les explosions tronen cada segon a la localitat. El xiulet dels morters russos i el posterior cruixit metàl·lic dels seus impactes complementen el brutal soroll de fons. Bakhmut és una ciutat en la primera línia del front. Gairebé totes les botigues estan tancades, amb prou feines es veuen vianants.

En canvi, els vehicles corren pels carrers a gran velocitat. Les ambulàncies avancen amb llums intermitents i sirenes. Una s’atura breument al centre per atendre un soldat ferit. Estirat a terra, crida de dolor. Al seu costat hi ha el seu camarada, amb la mà embenada i l’uniforme ensangonat: «Hi ha hagut una explosió en la nostra posició», balboteja. «No en sé res més».

L’oficial de premsa Svetlana deambula per un districte a la part occidental de la ciutat que, tot i que no està directament en la línia del front, està sent bombardejat constantment. El barri és un dels típics de l’era soviètica: edificis de formigó d’escales estretes, petits apartaments i soterranis desgavellats amb sostres baixos.

En un pati, la Iulia, de 69 anys, fa el dinar en una xemeneia per als 10 residents que queden al seu bloc. Fa setmanes que no hi ha gas. Després d’una interrupció de 25 dies, l’administració de la ciutat només va poder restablir el subministrament d’aigua i electricitat el dia anterior.

Fricassé de pollastre, patates i amanida de col amb tomàquets i pebrots vermells és el menú. En realitat, els residents volien menjar en un racó protegit de l’edifici. «Al cap i a la fi, passem la majoria del temps al soterrani», diu la Iulia. Però no dona temps ni per airejar-se. Dos morters impacten darrere de la casa a intervals curts. «¿Veus el fum d’allà?», pregunta a Iulia abans de portar ràpidament l’olla fumejant i després la paella amb pollastre al soterrani.

«Els russos haurien d’anar-se’n, ningú els ha convidat», es queixa la Nina, una veïna seva de 75 anys a qui li falten gairebé totes les dents. «No hi ha hagut un dia tranquil a Bakhmut des de fa setmanes», afirma la Svetlana.

Unitats d’elit

A més, Moscou desplega aquí dues de les seves unitats d’elit. Els mercenaris del grup Wagner ataquen Bakhmut des del nord. Al sud ataquen les tropes txetxenes de Ramzan Kadírov, qui recentment va demanar a Vladímir Putin que recorri a les armes nuclears. Els dos grups estan molt ben equipats i entrenats i són coneguts per la seva brutalitat. Es diu que els mercenaris de Wagner van estar involucrats en els crims de guerra a Butxa, als afores de Kíiv. I també que els soldats de Kadírov estan executant en massa els soldats russos als quals consideren «covards davant l’enemic». Es tracta d’informacions que no es poden confirmar.

«Encara guanyarem», diu la Svetlana, somrient amb confiança: «A Bakhmut i en altres llocs». «Els russos eren superiors a nosaltres quantitativament en termes de soldats i armes», admet la cap de premsa, que a continuació afirma: «Però estan molt per darrere en termes de qualitat, ja que els nous reclutes, que gairebé no estan entrenats, no canviaran».

L’ajuda occidental és clau. A Bakhmut ja s’utilitzen canons polonesos, morters i míssils antitancs nord-americans, així com el Panzerhaubitze 2000 alemany. «I n’hi ha més que arribaran», diu la Svetlana amb confiança, en relació amb els 18 nous llançacoets múltiples American Himars que estan de camí a Ucraïna.

El Víktor s’asseu amb el seu fill Kirill, de vuit anys, en un banc sota els arbres al pati interior del complex residencial. Podria ser una imatge idíl·lica si no fos pels forts cops dels morters russos en l’àrea. Però el pare de família, de 60 anys, està tranquil. «Tot està bé», diu, i somriu.

Malgrat estar en primera línia del front, el Víktor no vol ni sentir parlar d’abandonar casa seva. Ni ell ni la resta dels seus veïns que segueixen a l’edifici. «No sé on anar», diu, mentre acosta el seu fill al seu costat.

Milers de resistents

Pot semblar incomprensible que les famílies es quedin aquí, que els pares arrisquin la vida dels seus fills. Però milers de persones resisteixen a les ciutats i pobles del Donbass. «Només demanen ser evacuats en l’últim moment i en cas de malaltia», diu el Nikolai. «Majoritàriament són persones grans». El Nikolai té 23 anys i durant els tres últims mesos ha estat ajudant a treure persones que no podrien escapar per si soles.

Avui el Nikolai va a Soledar. La petita localitat, d’uns 10.000 habitants, es troba a uns 10 quilòmetres al nord-est de Bakhmut i fa més de tres mesos que està sent atacada. Ja de camí, es veu que el punt és un lloc estratègicament important. Als dos costats de la carretera, al llarg del riu Bakhmutka, hi ha armes i soldats ucraïnesos. El seu foc és respost immediatament pels russos.

Dues granades impacten a pocs metres de la carretera. El Nikolai trepitja l’accelerador. «La velocitat ajuda», diu, esquivant un enorme cràter que ha deixat un míssil rus. Gairebé tots els arbres del camí han sigut abatuts pels bombardejos i han caigut sobre la malmesa carretera.

La primera parada és una urbanització. «Tenim tres minuts», diu el Nikolai, que rep dues bosses de plàstic amb motius florals de colors brillants. Poc després, la ‘babuixka’, o àvia, com l’anomena de manera carinyosa el Nikolai, puja al seu cotxe. Es dirigeix cap a la segona i última parada de la tarda. Un avi prim espera sota els arbres, davant una casa de camp.

El Nikolai utilitza una armilla antibales i un casc amb una càmera Go Pro enganxada. Publica vídeos de les seves missions a internet i també ha documentat les dues vegades en què va estar a punt de morir. «Els russos probablement van descobrir el senyal del meu telèfon i em van disparar», diu rient. Un no pot deixar de preguntar-se d’on treu el seu humor.

Amb els vídeos aconsegueix donacions que utilitza per comprar mantes i aliments per als civils. També rep diners per a drons i mires telescòpiques que dona als militars.

Notícies relacionades

Ucraïna aprova una nova llei per facilitar l’allistament militar voluntari de dones

Guerra d’Israel en directe: última hora sobre el final de la treva a Gaza, l’ajuda humanitària i reaccions

El viatge de tornada transcorre sense incidents, una situació estrnaya per al Nikolai. Porta la ‘babuixka’ i l’home gran i prim a l’església evangèlica de Kramatorsk. Allà els ofereixen les primeres cures i els porten a l’estació de tren l’endemà, que els portarà a la seguretat de l’oest d’Ucraïna.

El Nikolai no té una relació especial amb l’església evangèlica. «Simplement ajuda, mentre que altres organitzacions només fingeixen», diu a la nit, després d’acabar el seu treball. Al seu mòbil, mostra les imatges dels moments calents sota el foc. «Els russos són simplement estúpids i bojos», diu, rient de nou. «Quin Exèrcit més miserable, que en tres mesos no pot prendre ni un petit poble com Soledar», afirma.