Berlín redescobreix el seu mur

Aquell dia, una rutinària roda de premsa del comitè central del partit únic de l’RDA va acabar desembocant en un assalt ciutadà al mur de Berlín, la frontera europea que millor representava la pau impossible i la guerra improbable que suposava la guerra freda. El que va venir després va ser el desmantellament definitiu de l’URSS i el presumpte «final de la història» pronosticat pel politòleg nord-americà Francis Fukuyama.

Berlín, una ciutat que viu abstreta i una mica d’esquena a la resta d’Alemanya –malgrat ser-ne capital federal des de 1999–, ha anat oblidant gradualment el paper que va jugar al seu dia a dia aquest mur de formigó i l’anomenada franja de la mort, és a dir, la supervigilada i militaritzada franja de terra annexa al mur.

Aquest oblit respon, en primer lloc, al fet que la majoria de berlinesos d’un i l’altre costat volien veure desaparèixer al més aviat possible les restes de mur, amb la qual cosa es van conservar molt pocs trams dels més de 160 quilòmetres que separaven Berlín occidental del territori de l’RDA. En segon lloc, la ciutat ha anat evolucionant urbanísticament i s’han anat omplint els terrenys erms que va deixar la desaparició del mur.

East Side Gallery

East Side GalleryQueden pocs trams dempeus, alguns mig amagats entre el fullam o oblidats sota ponts pels quals passa el tren urbà. El més llarg, més ben conservat i també més icònic i visitat pels turistes és la denominada East Side Gallery, un fragment d’1,3 quilòmetres que recorre la ribera oriental del riu Spree que separava el barri occidental de Kreuzberg de l’oriental de Friedrichshain.

La primavera de 1990, artistes de 21 països van transformar el ciment gris d’aquest fragment del mur en una galeria d’art a cel obert després de pintar amb diversos motius cada un dels seus segments. L’East Side Gallery va quedar composta per 106 pintures, entre les quals destaquen la d’un Trabi –el típic cotxe utilitari de l’RDA, un model que encara circula per carrers berlinesos– passant el mur o la del petó a la boca entre l’últim president germanooriental, Erich Honecker, i Leonid Brézhnev, un dels últims dirigents de l’URSS.

La idea original era convertir aquest tros de mur animat en una espècie d’exposició itinerant que recorregués el món i culminés amb una subhasta de les obres. El projecte va fracassar i l’East Side Gallery va esdevenir un dels principals atractius per al turisme de Berlín. Després d’un deteriorament progressiu, el govern berlinès va decidir iniciar un procés de restauració a partir del 2008.

Ara, la Fundació del Mur de Berlín, que gestiona l’herència històrica i documental que va deixar la frontera interior berlinesa, ha posat en marxa una nova iniciativa per revaloritzar l’East Side Gallery: a partir del novembre, els 1.300 metres de mur disposaran de 17 plaques informatives amb codis QR amb què els visitants podran accedir a vídeos d’entrevistes amb alguns dels artistes que van fer possible la transformació del mur i a material addicional sobre com funcionava la divisió de la ciutat.

Discussió política

Berlín redescobreix, d’alguna manera, el seu mur. O, com diu el responsable de Cultura del govern berlinès, Klaus Lederer, dels postcomunistes de Die Linke: «No es tracta només de redescobrir l’East Side Gallery, sinó també de convertir-la en un lloc de discussió política a través de la participació».

Notícies relacionades

Guerra d’Israel en directe: última hora sobre el final de la treva a Gaza, l’ajuda humanitària i reaccions

Ucraïna llança míssils de llarg abast britànics contra Rússia

Aquesta discussió política sembla que cobra més importància que mai davant la guerra freda 2.0 a la qual s’enfronta Europa amb la invasió d’Ucraïna i la renovada tensió nuclear entre Rússia i l’OTAN. Un cop d’ull a l’estat de l’Alemanya reunificada tres dècades després de la seva consumació també dona ombres sobre un procés que molts ciutadans germanoorientals continuen considerant una annexió més que una reunificació.

Una xifra de l’últim informe de l’encarregat federal per a Alemanya oriental resumeix aquesta sensació predominant en els territoris de l’antiga RDA: només el 39% de la ciutadania germanooriental està avui contenta amb el sistema democràtic davant el 59% dels estats occidentals. Tot i que la frontera interna va desaparèixer físicament el 1990, les diferències econòmiques, culturals i de percepció continuen situant Alemanya lluny de ser un sol país.