Nits d’insomni i mort a Zaporíjia

Zaporíjia és en la mitologia ucraïnesa la pàtria dels cosacs, el germen d’una independència que aquests guerrers eslaus no van arribar a veure i que el país que els va convertir en pedra fundacional lluita ara per preservar. Des de fa dues setmanes els míssils russos i els seus drons kamikaze de fabricació iraniana cauen diàriament sobre aquesta ciutat sota control ucraïnès del sud del país. Una urbs de 720.000 habitants en temps de pau que és com un dinamo gegant.

No només allotja la central nuclear més gran d’Europa, sinó també la més gran hidroelèctrica del riu Dniéper, el quart més llarg del continent. Per això no només és una plaça estratègica valuosíssima; és també un Harmagedon en potència. Volar el ciment armat de la hidroelèctrica sepultaria sota l’aigua la ciutat i les terres baixes que s’obren al sud, mentre que fer despertar el geni de la central, com ha estat a punt de passar més d’una vegada des de l’inici de la guerra, faria de Txernòbil i Fukushima una cosa semblant a una sessió de rajos X passada de voltes. 

Tot això ajudaria a comprendre perquè els seus habitants no dormen, sinó fos perquè les seves preocupacions són més epidèrmiques i immediates. «He començat a prendre medicació per dormir de nit, però no m’està servint de res», diu Serafina Reikova, una anestesiòloga de 26 anys. «Tinc taquicàrdies, començo a suar i, tard o d’hora, arriben els atacs de pànic. Em dic que és una cosa passatgera, però el meu cos no reacciona». Ara fa una setmana, al voltant de les dues del matí, un míssil rus va rebentar el bloc d’apartaments on vivia. La bola de foc es va colar pels passadissos i va acabar esfondrant nou pisos d’una ala sencera de l’edifici. Quinze persones van morir. 

Escalada militar després de l’annexió

«Aquest és un barri de classe mitjana-baixa. No hi ha infraestructures. No puc entendre quin era l’objectiu. O els russos han perdut el cap o és que no són humans», diu Reikova mentre fica en una furgoneta el que s’ha salvat de la crema, com el forn, la nevera o una bossa amb roba. Zaporíjia no és Grozni, ni Mariúpol ni Alep. Tampoc és el Beirut o la Gaza dels israelians. La ciutat està en gran manera intacta després de gairebé vuit mesos de guerra, però des que es van acabar els «referèndums» a punta de pistola a les regions ocupades i el Kremlin va anunciar l’annexió de Zaporíjia, Kherson i el Donbass, els míssils plouen regularment sobre diferents punts de la ciutat. (Abans era més esporàdic). Des d’aleshores 79 persones han mort i 200 han resultat ferides, segons el servei d’emergències local. 

El front sud està a tot just 50 quilòmetres i, tot i que Ucraïna continua recuperant territori, les forces russes controlen prop del 70% de la província. «Rússia està tractant de propagar el pànic, però també busca que la població prorussa de la ciutat, que encara n’hi ha, surti al carrer per demanar que Ucraïna abandoni la ciutat perquè s’acabi la violència», afirma Taras Tixtxenko, metge i membre del Consell d’Emergència de Zaporíjia, un òrgan civicomilitar. «Des de la lògica russa és el pròxim pas a l’annexió. Tracten que els patriotes ucraïnesos marxin per poder conquistar-la completament. El que no han entès és que, a hores d’ara, la gent que s’ha quedat és per lluitar fins al final». 

Sense por d’una conquesta

L’urbanisme de Zaporíjia és com un llibre obert. Igual com passa a Odessa (sud-oest) o a Dnipró (centre), la ciutat ja no tem ser conquistada. Almenys, a curt termini. Tot i que es mantenen els punts de control militar a les carreteres i alguns encreuaments, han desaparegut els parapets, els eriçons metàl·lics i les fortificacions que els primers mesos de la guerra esperaven l’invasor. La iniciativa està de la banda ucraïnesa. La por es deriva de l’arbitrarietat dels bombardejos que, si bé estan castigant algunes infraestructures i punts d’interès militar, molts són crims de guerra palmaris contra la població civil. Des d’edificis residencials a aparcaments públics.

En altres casos sembla simplement que els tan esbombats míssils de precisió del Kremlin són qualsevol cosa menys precisos. El 6 d’octubre un míssil va matar 17 persones en un edifici d’apartaments cars del centre de Zaporíjia, un edifici que està situat a tot just 200 metres d’una caserna militar. A Dnipró va passar una cosa semblant. Un altre míssil va destruir un mercat que feia mesos que estava tancat matant un guarda de seguretat. Aquest mateix mercat està a menys de 30 metres d’una de les seus de la seguretat nacional i una altra de la policia.

Segona onada migratòria

Res d’això li importa a una població que està sent severament delmada per un terror quotidià que ha posat en marxa una segona onada migratòria, després de la desencadenada a l’inici de la guerra, segons reconeix Tixtxhenko.

Notícies relacionades

El retrat robot de l’arma nuclear tàctica

Guerra d’Israel en directe: última hora sobre el final de la treva a Gaza, l’ajuda humanitària i reaccions

Lourdes Hartxenko és una de les que està fent les maletes. Parla una mica d’espanyol després de passar un temps a Castelló fa anys. És nedadora i estudia Medicina. Té només 20 anys. L’atac contra l’edifici residencial del centre la va deixar sorda durant mitja hora. Vivia molt a prop. Es va amagar amb la seva mare al lavabo i després va veure per la finestra com quatre persones cremaven i d’altres tornaven despullades i completament ensangonades a recollir estris de casa seva.

Des d’aleshores cada soroll que sent la sobresalta. De nit no pot dormir. Ni ansiolítics ni somnífers han aconseguit tornar-li el son profund d’abans. I ara beu per dormir. «Aquí ho teníem tot: dues cases, dos cotxes... però només tenim una vida i ens fa massa por seguir aquí. Ens en anem a Alemanya», diu des d’un banc a uns metres de l’esvoranc de vides que va deixar el míssil rus. Cau la nit a Zaporíjia. Sonen les sirenes antiaèries. També per nosaltres és hora de marxar.