Buscaven nazis i van trobar vilatans: viatge a les zones alliberades del sud d’Ucraïna

Les forces ocupants es van instal·lar a les cases buides del poble, deixades per aquells que van posar rumb a Europa o a altres regions més segures d’Ucraïna després de començar la guerra. Hi havia militars russos, però també molts militars de l’autoproclamada República Popular de Donetsk, una regió separatista de l’est ucraïnès. I particularment els primers, van arribar amb una seriosa ‘empanada’ mental al cap, segons els veïns, producte de la propaganda del Kremlin, però també d’un desconeixement profund del lloc a què van ser enviats. «Deien que venien buscant nazis i soldats del batalló Azov. I jo els deia que s’havien equivocat de poble, que aquí només hi viuen 200 persones», explica Viktor Davidok amb una ganyota de sorpresa. 

Però el que més estupor li va causar és quan els russos van començar a dir que «en menys d’una setmana matarien a [Stepan] Bandera», la figura més controvertida del nacionalisme ucraïnès. «Però si es va morir fa més de mig segle’, els deia jo sense sortir de la meva sorpresa», explica ara aquest agricultor de pell torrada, xandall i birret de llana. Bandera va ser assassinat per la KGB a Munic el 1959. A Rússia està considerat un nazi i ha passat a ser una de les armes llancívoles predilectes per a la seva propaganda, que sol referir-se als ucraïnesos com «banderes» i «ukronazis». A Ucraïna, en canvi, la seva figura ha sigut rehabilitada, malgrat el seu radicalisme d’extrema dreta i el seu antisemitisme. Bona part del país el veu ara com un patriota que per damunt de tot va lluitar per la independència del país. 

I en aquestes segueixen els seus compatriotes tantes dècades després, ara mirant de defensar una llibertat que va arribar el 1991 després de la dissolució de l’URSS. «No teníem llum, però des que el poble va ser alliberat he vist el que els russos van fer a Butxa i altres llocs d’Ucraïna», diu Mikola Davidok, el germà del Viktor. «En aquest poble ens van tractar decentment. Ni ens van torturar ni ens van maltractar, però estaven molt perduts. Un soldat em deia que pensaven arribar a Odessa en un dia, quan està a més de 400 quilòmetres», afegeix davant els seus camps. 

6 d’octubre, data de l’alliberament

Petropavlivska i altres llogarrets veïns del nord de Kherson, en els marges occidentals del riu Dniéper, van ser alliberats per les forces ucraïneses a partir del 6 d’octubre. Però és una zona que no s’ha acomiadat de la guerra. Les explosions d’artilleria aixequen núvols negres a uns centenars de metres del llogarret i un caça rus descarrega un parell de quilòmetres al sud, a sobre del front. És com una tarda de trons. Les batalles de l’últim mes han destruït bona part de la línia elèctrica que alimentava la regió. Pels camps grocs de blat hi ha projectils d’artilleria clavats com estaques i tot està extremament sec. És com si una plaga bíblica de pols hagués planat sobre aquestes terres. 

Notícies relacionades

Ucraïna pren mesures davant l’amenaça nuclear russa

Pastilles de iode a Europa: estocs preparats, algun pla secret i molta cautela

«Els avions russos no s’internen massa en cel ucraïnès, però al front de les regions que ocupen els atacs sobre les nostres forces són diaris. Fan voltes, descarreguen i se’n van», afirma Alexander Opel, un dels soldats de la brigada ucraïnesa que va recuperar aquesta zona. De moment, mantenen la posició a expenses d’una ordre de dalt per avançar. La moral és elevada entre les seves tropes. Un d’ells diu que confien a recuperar tota la província de Kherson abans de final d’any, però insisteixen que els falten armes i blindats. «Europa no entén que si viu sota cel segur és perquè nosaltres els estem defensant», diu Opel abans d’assenyalar el vell jeep desgavellat amb el qual evacuen morts i ferits. A l’escola contigua esperen diversos taüts, creus i corones de flors. «Són per al següent», diu el militar ucraïnès. 

Si bé a Petropavlivka la destrucció és mínima, a Miroliubivka, uns 15 quilòmetres al nord, amb prou feines queda una casa amb la teulada dreta. Va ser una de les places de la contraofensiva i els atacs creuats van ser inclements. També l’actitud de les forces russes i els seus aliats separatistes, que van ocupar el llogarret durant mesos. «Ha sigut una experiència horrible», diu Volodímir sense una mica de brillantor als ulls, un camperol de 21 anys que van enterrar la seva àvia fa uns dies, després que un projectil rus caigués al menjador de casa seva, ja amb el llogarret sota control ucraïnès. «No ens deixaven sortir de casa ni utilitzar el nostre pou. Van saquejar la botiga i es van emportar les nostres conserves. Hem passat gana i hem hagut de recórrer a l’aigua de pluja per beure», afegeix Volodímir.