Xi Jinping, de marit d’una cantant a líder plenipotenciari de la Xina

Al seu auge han contribuït tant la seva audàcia com el context històric. Deng Xiaoping, l’arquitecte de les reformes, va comprendre que els excessos maoistes van néixer del desmesurat poder del Gran Timoner i va traslladar el focus del líder al partit. Cada president posterior va ser més dèbil que l’anterior i el rumb va recaure en el Comitè Permanent. Aquest sa debat democràtic intern i el seu sistema de contrapesos van mostrar les seves costures en la dècada de Hu Jintao. El dret de veto dels nou membres del Comitè Permanent frenava moltes polítiques i mostrava un president dèbil mentre augmentava la carpeta de deures pendents: les reformes econòmiques, les desigualtats socials, la protecció mediambiental i, per sobre de tots, una corrupció ubiqua que castigava la legitimitat social. A Hu no li va faltar intenció, sinó força, lligat de mans per la dinàmica pactista i la influència del seu predecessor, Jiang Zemin.

El diagnòstic va ser clar: el partit i el país s’abocaven al precipici. També ho va ser el tractament: un poder més centralitzat i mesures més àgils. Xi semblava l’home indicat per revitalitzar el partit. Al consens van ajudar la seva condició de príncep vermell (el seu pare, Xi Zhongxun, va ser un heroi de la Llarga Marxa) i la seva falta d’adscripció als tradicionals clans. El partit esperava onatge i va arribar un tsunami. Va recollir la direcció del partit i el Govern junt amb el control sobre l’Exèrcit, en contrast amb el seu predecessor, Hu Jintao, qui va haver d’esperar tres anys perquè Jiang el soltés, i va expurgar els seus fidels de la cúpula castrense. 

Centralització del poder

«Ha col·locat la seva gent en les posicions més altes de l’Exèrcit i, més recentment, ha reorganitzat els serveis d’intel·ligència. Un dels seus associats, Chen Xi, lidera el departament d’organització del partit, que decideix els nomenaments crucials en l’àmbit provincial i central. I un altre associat, Huang Kunming, encapçala el departament de propaganda, cosa que li assegura un cabal constant d’articles laudatoris», assenyala Anthony Saich, sinòleg de la Harvard Kennedy School.

A la febril centralització del poder va contribuir la seva campanya d’anticorrupció, que tant netejava les files del partit com enviava a l’ombra els seus rivals. Amb la detenció de Zhou Yongkang, el primer membre del Comitè Permanent a ser investigat per corrupció, va aclarir que no hi havia ningú sa i estalvi. A la llista de càrrecs oficials hi va afegir el títol simbòlic de ‘hexin’ o nucli del partit, encunyat per definir els líders inqüestionables. I després va modelar la Constitució. Amb una esmena del 2017 va grapar la seva doctrina, «el pensament de Xi Jinping del socialisme amb características xineses», un privilegi que el va igualar a Mao i Deng. I un any després va esborrar el límit de dos mandats de la presidència. 

Suport popular

L’eficàcia ha blindat la seva figura en paral·lel a la perícia per ordenar el partit. Ha mitigat o erradicat molts dels problemes enquistats que mortificaven la classe mitjana, com la corrupció local, la ruïna mediambiental o els escàndols alimentaris. D’aquella lletania de laments sobreviu el preu de la vivenda, desbocat malgrat innombrables lleis per refredar el sector, però la sensació és que el país avança en la línia adequada. Xi també va trencar la tradició de tecnòcrates hieràtics que va culminar amb el granític Hu i molts el coneixen com a ‘Xi dada’ o ‘oncle Xi’. Ha menjat empanadilles en un petit restaurant pequinès, comparteix el ranxo en les seves visites a les casernes, no grinyola en les fotos amb criatures i la seva dona endolceix la seva imatge. Institucions occidentals tan prestigioses com la Harvard School o el Pew Institute situen el seu suport popular per sobre del 80%. Si el partit decidís apartar-lo, tindria un problema molt seriós per explicar-ho a la gent.

Notícies relacionades

Guerra d’Israel en directe: última hora sobre el final de la treva a Gaza, l’ajuda humanitària i reaccions

Matt Gaetz renuncia a ser fiscal general pels escàndols sexuals

«Cada líder xinès és la resposta a una conjuntura històrica determinada i Xi és la d’aquesta. Les circumstàncies han facilitat la seva consolidació. No només s’explica per la seva lluita contra la corrupció o la gestió de les lluites internes, sinó per una nova narrativa que al·ludeix al somni xinès o al rejoveniment de la nació. També a la certesa que arriben turbulències i són necessàries més cohesió i unitat i un líder fort que prengui mesures urgents», assenyala Xulio Ríos, exdirector de l’Observatori de Política Xinesa.

Aquells perills que arribaven de dins ara són externs. Les relacions no havien estat mai en un punt tan baix amb els Estats Units, que han fixat el seu timó en rumb de col·lisió amb la potència que li discuteix la primacia. Aquella guerra d’aranzels de Trump és una broma tenint en compte la confrontació militar que s’entreveu en l’horitzó. La Xina ja ha assumit l’hostilitat com a estructural i dona per conclosa la pau en la qual es va poder desenvolupar durant quatre dècades. La mateixa certesa d’amenaça existencial que va encimbellar Xi és la que el manté ara.