Butxa mira de deixar enrere els fantasmes

Oleksandr Beszmerni va passar bona part de l’ocupació russa de Butxa cuidant de la seva mare a la veïna Irpín, una ciutat amb bastanta més destrucció material que la primera al convertir-se en un dels fronts de la batalla de Kíiv. «El més dur al tornar a casa va ser anar assabentant-te de tota la gent que havia mort. I no només dels assassinats pels russos, sinó dels que van morir dies després que marxessin després d’haver viscut amagats sense calefacció, aigua o tot just menjar durant un mes», diu als 64 anys davant la porta del seu apartament, on dues de les seves veïnes van morir poc després del final de l’ocupació. «És impossible deixar enrere tot l’horror viscut, però ho estem intentant», afegeix Beszmerni amb un mig somriure.

Butxa va ser la primera gran massacre de civils d’aquesta guerra, amb permís de Mariúpol, una ciutat de gairebé mig milió d’habitants arrasada per l’Exèrcit de Vladímir Putin. Un aquelarre d’atrocitats a les portes de la capital que es va allargar des del 27 de febrer fins al 30 de març: execucions sumàries, assassinats, tortura, violacions, fosses comunes...Un total de 458 persones van morir durant l’ocupació russa, algunes tan irreconeixibles que han sigut enterrades al cementiri local en tombes sense nom. «Al principi tothom volia explicar el que els va passar», diu Lilia Usakova mentre escombra les fulles de la tardor del carreró de casa seva. «Però ara gairebé no es parla del tema. La gent està molt cansada i fa el possible per esborrar-ho de la seva memòria. No volen recordar».

La tragèdia ha canviat aquesta petita ciutat dormitori a l’oest de Kíiv, com no podia ser de cap altra forma. «El dolor compartit ha fet que els veïns estiguin més units i predisposats a ajudar-se entre ells. La gent s’ha tornat més empàtica i pròxima», afegeix Usakova, una dona de 72 anys que viu a Butxa des de 1953. La seva família hi va acabar per força major. «Vinc d’una família russa de represaliats polítics. Els meus pares van ser empresonats per Stalin i internats als camps per visitar Ucraïna durant l’ocupació nazi. Al morir Stalin els van deixar marxar, sempre que s’establissin en un llogaret al camp. Butxa va acabar sent aquest llogaret», diu ara amb ressentiment. «La meva família sap bé qui són aquests ‘llibertadors’ i com es comporten», afegeix en al·lusió a Rússia.

Quadrilles d’obrers treballen aquí i allà en les teulades i façanes del barri, el mateix on van aparèixer molts dels cadàvers abandonats en vorals i cunetes. S’ha donat prioritat a la rehabilitació de les vivendes que no necessiten ser desballestades, així com a les escoles, utilitzades pels ocupants com a centre de comandament i caserna per a la tropa. Les cases més destruïdes han sigut tapiades per esborrar-les de la vista i els trams de carrer baquetejats per les bombes, repavimentats. «Estem fent tot el que podem», diu el cap de les brigades de reconstrucció de l’ajuntament. «Per a l’única cosa que no hi ha diners de moment és per refer la instal·lació elèctrica i la calefacció de les cases fetes malbé». 

La lenta tornada a casa

Juntament amb una de les escoles ocupades pels russos, on van deixar armes i pertrets, s’ha aixecat un barracó de vivendes prefabricades donades pel Govern polonès. Hi allotja qui es va quedar en l’absoluta indigència. «A prop del 70% de la gent que va marxar durant l’ocupació o just abans ha tornat», assegura Irina Pasitxna, directora dels Serveis Socials de l’Ajuntament de Butxa. «A les famílies amb nens els està costant més tornar perquè encara tenen por». Malgrat tot, aquest continua sent un lloc marcat per les absències. Les dels que van ser brutalment assassinats i els que van marxar per no tornar mai més.

El tema de conversa ara és la proximitat de l’hivern. «La gent torna a estar molt estressada perquè no sap què esperar», diu Usakova. «Molts no tenen encara les portes o la calefacció reparada, es parla d’una altra invasió des de Bielorússia i a sobre han tornat els atacs sobre la capital». A diferència de com va actuar al principi de la guerra, aquesta pensionista que es va guanyar la vida coordinant ambulàncies ha preparat aquest cop una motxilla amb tot l’indispensable per fugir si tot es torna a torçar. 

Notícies relacionades

La crida per traslladar-se a Rússia de les forces ocupants a Kherson desencadena les sospites ucraïneses

«¿Vols que et rematem d’un tret?»: els dos mesos sota captiveri rus d’un soldat ucraïnès

Qui no marxarà enlloc és Natalia Zhabenko, una dona de 65 anys que viu ara a les cases prefabricades per als desplaçats. Té problemes de salut i camina amb prou feines amb crosses. Casa seva es va cremar durant l’ocupació russa, després que es mudés amb la seva germana a la veïna Hostómel al principi de la guerra. Allà es va viure una de les grans batalles dels primers compassos del conflicte, la batalla de l’aeroport d’Antónov. «Nosaltres vivíem al costat de l’aeroport. Avions i helicòpters passaven sempre pel costat de l’edifici. Durant dies hi va haver combats i unes explosions tremendes», diu rere uns ulls petits i espantadissos. 

Ara se sobresalta amb cada soroll, com els passa a molts ucraïnesos, i sap que mai més podrà tornar a casa seva. «Tenia flors i un banc al jardí. No demano que em tornin la casa, però sí que vull flors i un jardí. És l’única cosa que m’il·lusiona per continuar vivint», diu Zhabenko.