El frenesí nord-coreà de llançar míssils, en claus

Un míssil recent llançat per Corea del Nord va tornar a sobrevolar el Japó després de cinc anys i va obligar els seus ciutadans a córrer cap als refugis. Dies després eren els veïns d’una illa al sud del paral·lel 38 els que es protegien d’un míssil que va caure més enllà de la frontera marítima del nord. També ha sigut detectat un míssil intercontinental o ICBM, amb presumpta capacitat per colpejar els Estats Units. Els experts intueixen el setè assaig nuclear a la cantonada.

Les enèsimes maniobres militars al seu pati del darrere són l’explicació més immediata del llançament de míssils per part de Pyongyang. Són executats diverses vegades a l’any pels Estats Units, Corea del Sud i el Japó, junts o per separat, per terra, mar i aire. La tensió a la península sempre coincideix amb maniobres que Pyongyang jutja com a assajos d’invasió. El desplegament de les de la setmana passada no tenia precedents en un lustre. Van ser batejades com a ‘Vigilant Storm’ en una picada d’ullet a aquella ‘Desert Storm’ que va capitanejar els Estats Units a l’Iraq en els noranta. És costum que Corea del Nord respongui a les maniobres amb míssils, que l’altre bàndol les prorrogui com a represàlia i que els dos bàndols s’acusin durant setmanes d’atiar la tensió.

Un país de l’Extrem Orient amb 24 milions d’habitants i un PIB ridícul no col·leccionaria portades globals sense un refinat domini de l’escena i dels temps. Pyongyang suma dècades atraient els focus però la guerra a Ucraïna li ha dificultat la tasca. La solució passa per apujar els decibels. La Casa Blanca és la principal destinatària del missatge perquè a Joe Biden se li intueix sobrepassat per l’agenda nacional i internacional i no li agradaria a Pyongyang eternitzar-se a la carpeta d’assumptes pendents. També va dirigit cap a la Casa Blava. El nou president sud-coreà, Yoon Suk-yeol, ha acabat amb l’admirable paciència del seu predecessor, Moon Jae-in, que havia fet de la pau a la península la seva missió vital. Yook anticipa un període fragorós a la península i Kim Jong-un marca la línia.

La tornada de la normalitat tanca el parèntesi del coronavirus i reinicia un cicle conegut que té Washington per objectiu. La «paciència estratègica» d’Obama perseguia l’estrangulació econòmica de Pyongyang i va ser calamitosa. Li va donar el temps necessari per desenvolupar amb tranquil·litat el seu programa misilístic i a Trump, el seu successor, li va tocar lidiar amb els ICBM, la meta de la carrera nord-coreana. Després d’amenaçar d’esborrar del mapa el país es va deixar vèncer per la ‘realpolitik’ i va atorgar la igualtat de condicions a Kim a la taula de negociacions. Biden ha heretat la via del diàleg, l’única possible, però les seves invitacions a Kim Jong-un a parlar quan i on vulgui, Pyongyang inclòs, han sigut desateses. Amb Biden, com amb Trump, Corea del Nord està mostrant el seu arsenal abans d’acostar-se a negociar des d’una posició de força.

Els magatzems militars semblaven embotits després de la inactivitat forçosa. Primer van ser els anys de negociacions per la desnuclearització amb Donald Trump i després els del coronavirus. Amb prou feines se’n van llançar quatre el 2020 i vuit el 2021 fins que aquest any arribés el frenesí. La fabricació d’una bomba nuclear és factible en un laboratori sota terra però la carrera misilística exigeix el mètode de prova-error i més quan els simuladors nord-coreans, assenyalen els experts, no són fiables. La crisi actual permet comprovar si funcionen els avenços que els enginyers van plasmar en els plans.

Els míssils acrediten la inutilitat de les sancions. El país més castigat del món és també el que amb més tossuderia el desafia. És un debat recurrent l’assistència internacional que rep l’arsenal nord-coreà i és probable que el míssil recollit recentment per Corea del Sud de les seves aigües ajudi a desxifrar el misteri. Un altre projectil recuperat una dècada enrere s’assemblava a una convenció de l’ONU: allà es presentaven peces suïsses, britàniques, nord-americanes, xineses i russes.