Primer carregament des de l’inici de la guerra: ¿per què el fertilitzant rus és vital per lluitar contra la fam?

Perquè Rússia és un dels principals exportadors d’aquests productes al món. En concret, el país és el primer exportador mundial de fertilitzants de nitrogen, el segon de potassi i el tercer de fòsfor, segons l’ONU. En concret, d’acord amb l’Observatori Econòmic de Competitivitat, vinculat al Media Laboral de l’Institut de Tecnologia de Massachussets, Rússia va exportar fertilitzants per 7.600 milions de dòlars el 2020.

Amb això, el context actual suposa una càrrega per a tots els països, tot i que amb més gravetat als de baixos i mitjans ingressos i amb economies altament dependents de l’agricultura, en particular a l’Àfrica, Àsia i l’Amèrica Llatina (Mèxic i el Brasil, per exemple, rebien més del 25% dels seus fertilitzants de Rússia i Bielorússia). «Quan [Moscou] va suspendre les exportacions de fertilitzants, els preus, que ja eren alts abans de la guerra, van pujar i es va crear un greu problema per als agricultors», segons ha explicat recentment Máximo Torero Cullen, economista en cap de l’Organització per a l’Agricultura i l’Alimentació (FAO). 

És la preocupació que va manifestar al setembre António Guterres, el secretari general de l’ONU, al demanar a tots els països suprimir qualsevol obstacle als fertilitzants russos bloquejats per les sancions contra el país, per evitar perjudicar les collites del 2023 i 2024. La raó d’això és senzilla: aquest any els agricultors han utilitzat els fertilitzants que ja havien comprat el 2021, però l’any que ve aquestes reserves estaran esgotades. «Sense fertilitzants el 2022, no hi haurà prou menjar el 2023», va avisar Guterres. «Necessitem portar-los als agricultors a un cost raonable i als camps al més aviat possible», va afegir.

La necessitat que el comerç dels fertilitzants es reactivi també es recollia en la iniciativa del gra del mar Negre, el document fundacional del qual assenyala, a l’article 3, l’exportació de fertilitzants com un dels objectius de l’acord, ja que a més Ucraïna també era una petita proveïdora mundial d’aquests productes. 

Sí. Segons un recent document de la Comissió Europea, el preu que paguen els agricultors europeus pels fertilitzants ja ha pujat un 149% aquest any. La conseqüència és que els agricultors estan comprant menys fertilitzants per a les seves collites. La UE importa el 30% de nitrogen, el 68% de fòsfor i el 85% de potassi. En el cas d’Espanya, s’importa al voltant de la meitat del fertilitzant que utilitza el camp, tot i que la seva dependència dels productes russos és menor. 

Joseph Glauber i David Laborde afirmen, en una anàlisi publicada el 9 de novembre per l’Institut d’Investigació sobre les Polítiques Alimentàries (IFPR), que la resposta és una suma de les dues circumstàncies. D’una banda, des de l’any passat, Rússia ha restringit les seves exportacions de fertilitzants i productes agrícoles, per garantir, han dit, que els seus agricultors no es quedin sense aquests productes. 

De l’altra, si bé les rondes de sancions europees contra Rússia no van ser dirigides contra els productes agrícoles ni els fertilitzants d’aquest país, sí que s’han detectat obstacles indirectes en els primers mesos de l’any, i no només relacionats amb l’excés de zel d’algunes companyies a l’hora de fer avui negocis amb Moscou. Tant és així que al setembre la Comissió Europea va corregir-ho i va aprovar unes noves directrius per aclarir que les companyies asseguradores i els bancs poden treballar amb els operadors de transport en l’exportació d’aquestes mercaderies, i per remarcar que els fertilitzants russos poden travessar territori comunitari per arribar a la resta del món.

Junts, la Xina, l’Índia, els EUA i el Canadà produeixen més del 60% dels fertilitzants del món, segons el departament d’Agricultura dels Estats Units. El problema és que els primers tres països també són importadors, amb la qual cosa no tenen reserves per redistribuir, mentre que el Canadà no té un sistema preparat per suplir l’actual demanda internacional, segons els experts. Una altra alternativa seria Bielorússia, que juntament amb Rússia en produeix el 20%, però aquest país també ha rebut sancions en els últims dos anys. Un tema a part és la producció de fertilitzants a Europa, que ha sigut afectada pels creixents costos de l’energia. Per això, si no es troba una solució, la situació podria escalar el 2023.