La Xina de Xi no és la Rússia de Putin

Mentre Rússia s’assembla cada vegada més a un estat fallit –un ‘rogue state’, barreja fatídica de la ineficiència pròpia del comunisme rus i de la misèria portada pel capitalisme més eixut–, la Xina és un país amb una economia (encara) pròspera que ha permès millorar la condició de centenars de milions dels seus ciutadans. Cap dels dos països no és democràtic, però la Rússia de Putin no només no ho és: actua de facto com una cleptocràcia basada en el robatori del capital, el nepotisme i la corrupció. Practicant fins i tot el terrorisme, com ha denunciat recentment el Parlament Europeu. Mentre que el poder a Moscou està en mans de successors del KGB (començant per Putin), a la Xina depèn d’una de les organitzacions polítiques més grans del món, amb 90 milions d’afiliats, en la qual subsisteixen subtils mecanismes de repartiment del poder que es van establir en l’època de Mao Zedong.

Històries diferents

El resultat és que, mentre que Rússia és un país en declivi i socialment fracassat que suposa el 3.1% del PIB mundial (a valors de paritat de poder adquisitiu, PPA), la Xina ha conegut un creixement prodigiós passant a constituir actualment el 18,33% del PIB del planeta (a valors de PPA), per sobre dels Estats Units (15,83%) i de l’Eurozona. De poc serveix associar els dos països a un mateix estereotip si el que es pretén és comprendre’ls millor i desenvolupar polítiques europees per a cada un d’ells.

Les diferències estan arrelades en històries diferents. Mentre la Xina ha sigut un estat marcat per la continuïtat de les seves fronteres, almenys des de la dinastia Qing (segle XVII), i per una certa continuïtat interna des de la mort de Mao Zedong, Rússia ha sigut escenari de contínues ruptures, tant externes com internes, des de la revolució de 1917: la crítica a Stalin per part de Nikita Khrusxev en el XX congrés del PCUS (1956), la desintegració de l’URSS el 1990, sota el mandat de Mikhaïl Gorbatxov, amb la creació de 16 nous països i la voluntat de recuperar el poder de l’URSS per part de Putin.

Les profundes diferències en la seva política exterior són conseqüència d’aquesta trajectòria divergent. Mentre que Rússia té un llarg historial d’intervencions militars (Afganistan, Txetxènia, Ossètia del Sud, Síria i Ucraïna), la Xina no ha desplegat tropes fora de les seves fronteres des de les intervencions militars al Vietnam i a Corea fa més de setanta anys. Amb una tradició tan dispar no és estranya la incomoditat dels dirigents de Pequín davant l’aventura ucraïnesa de Moscou. Una contrarietat que s’ha manifestat no només en la preocupació de Xi per l’al·lusió de Putin a les armes nuclears (l’únic extrem en què Rússia supera la Xina, amb més de 5.000 caps nuclears contra unes 350), sinó per la idea de vulnerar la sobirania d’un país.

La derivació més rellevant de tot això és que, mentre la Xina admet escenaris, voluntariosos però racionals, basats en la cooperació i el diàleg, Rússia ha deixat de ser un país fiable. ¿Com arribar a acords amb un règim que ha practicat sistemàticament la mentida i la intervenció en afers interns de tercers països? Va passar durant les eleccions que van portar Donald Trump a la Casa Blanca, durant la campanya del Brexit i amb el suport de Putin a partits d’extrema dreta amb l’objectiu de desestabilitzar la Unió Europea. La recent trobada entre Joe Biden i Xi Jinping amb motiu de la reunió del G-20 sembla confirmar un apaivagament de la tensió entre els dos països, malgrat Taiwan i la tensió comercial.

La modernització del país

Quan vaig visitar la Xina per primera vegada, el 1973 (amb Mao encara en el poder i els guàrdies rojos controlant els carrers de Xangai), el país tenia 900 milions d’habitants. D’aquests, 850 eren pobres de solemnitat. Actualment, el país suma més de 1.400 milions i els pobres en sentit estricte no passen d’uns 10 milions. N’hi ha prou amb aquesta dada per captar com ha canviat la Xina des que Deng Xiaoping va emprendre un camí de la modernització després de la mort de Mao. Per això el país necessita temps, tranquil·litat, per poder mantenir altes cotes de desenvolupament de les quals depèn el nivell de vida d’una població immensa. Dit d’una altra manera, mentre Putin viu de la confrontació permanent i del conflicte, Xi i el partit comunista xinès necessiten assossec. En el primer cas, des d’Europa no cap altra política que la contenció, com ha passat a Ucraïna. En el segon, és possible arribar a acords buscant la complementarietat entre les economies.

La pregunta que es formulen els experts és si el Xi Jinping, reelegit per 5 anys més com a líder indiscutible del Partit Comunista, serà capaç de continuar l’obra reformista començada per Deng. «¿Qui és Xi?», es pregunten els sinòlegs. Xi és un comunista convençut que la història està del costat de la Xina i que l’auge d’Orient coincidirà amb el declivi d’Occident. Un líder obsessionat pel col·lapse de l’URSS que sempre ha atribuït a un relaxament de la doctrina. Per això sembla disposat a gestionar el país amb mà de ferro, amb un estricte control de la dissidència tant social com política. La dràstica implementació de la política de covid zero (de la qual el recent conflicte a la fàbrica d’Apple ha sigut l’última expressió) és una mostra de fins on està disposat a arribar per exercir el control de la societat. La deplorable escena de l’expulsió de la sala del congrés de l’expresident de la República Hu Jintao va posar en relleu el control que Xi està disposat a exercir sobre els òrgans de direcció del partit, dels quals ha apartat dissidents i competidors potencials.

Malgrat el seu potencial econòmic i humà, la Xina s’enfrontarà en els pròxims anys a enormes dificultats per mantenir el creixement del PIB de dos dígits que ha experimentat durant quatre dècades. De fet, des de l’any 2010 que no ho aconsegueix i fa dos anys només va arribar al 2,2%. Vist des d’Europa pot semblar una xifra exitosa, però convé completar l’estadística sobre el nivell de vida dels xinesos que donàvem abans. Més de 500 milions de xinesos viuen amb menys de 140 dòlars al mes, una dada que revela la magnitud de la crisi que patiria el país si una part d’ells tornés a bascular en la pobresa absoluta.

La covid i el creixement

Notícies relacionades

Així ha sotmès Xi Jinping la societat civil a la Xina

Guerra d’Israel en directe: última hora sobre el final de la treva a Gaza, l’ajuda humanitària i reaccions

El desafiament és econòmic i també polític. Potser fins i tot més polític que econòmic. En el primer, Xi haurà de fer front a l’impacte que la política de covid zero ha tingut sobre el creixement. També haurà d’aconseguir que la Xina superi la seva dependència tecnològica d’Occident (i de Taiwan). Finalment, haurà d’afrontar el que alguns qualifiquen de catàstrofe demogràfica. El país va créixer en 480.000 persones l’any passat, quan fa només una dècada creixia a un ritme de 8 milions a l’any. Si no canvia aquesta tendència, això suposarà un envelliment brutal de la població, amb les consegüents implicacions culturals i econòmiques.

Els reptes polítics als quals s’haurà d’enfrontar Xi també són ingents. Entre ells, el que sempre suposa una concentració excessiva de poder com la que ha acumulat en el recent congrés. Com més poder, més enemics i més inseguretat. Sobretot per a un líder que no té el carisma de Mao i que té davant d’ell una societat diferent, menys disposada al sacrifici (com s’ha vist amb la implementació de la covid zero), més exigent i que aspira a viure millor.